Arxiu per a la categoria ‘Oients’

Carta d’amor

totsxtots - 9/07/2012

Si em demanes quatre paraules et diré que en aquesta societat sexista i convulsiva on etiquetar-nos entre nosaltres mateixos ja és un vici, a les persones discapacitades ens toca obrir-nos camí intent rere intent encara que sigui a “patades” i sempre, sempre, amb el cap ben alt perquè és amb una mínima mirada que mourem fronteres infranquejables. (…)

Roger, el terra humit, el suau desig rossega les roques. El vent, enfollit fa lliscar les fulles dels arbres d’arrel i aquestes cauen dels arbres, mortes,sense casa on anar a prendre el cafè. Caigudes i mortes en qualsevol punt i potser demà qualsevol nen en sortir de l’escola, tot jugant,les trepitjarà sense conèixer la trista història de les fulles.
I quants voldríem tornar a ser nens!!.
Jo no vull ser fulla!!,
Asseguda en el replà de la finestra somnio, sense tocar terra ferma, amb reis i fades i vides que no acaben mai. Mes tard, desperto angoixada, com esmaperduda i amb la por extrema que em suposa el col•locar totes les peces al seu lloc. Ploro i xisclo com un nadó però … ai, Roger, ni jo mateixa sé el que seria capaç de fer per tenir-te al meu costat i parlar-te, encara que fos amb la mirada, de tantes coses… No et parlaria de que la vida és injusta, perquè això és ja una cosa que tot mortal va aprenent i vivint des que va deixant de ser nen. No. Et parlaria de tantes coses que ara em volten la ment i que em fan sentir no només impotent. És mes sentir que tots som titelles i a saber qui o què ens mou aquí o allà. No. Ara, avui, poc m’importa. Et sento tan dins meu, tan aprop que més enllà dels
formalismes i les bones maneres, tu i jo molt abraçats i a pressa recordaríem amb delit aquells dies, quan passejàvem per la platja, tocats per Cupido o per aquella mena de no sé què genial i que no té nom, que només tu i jo podríem recordar, xops d aquella aigua de mar que sembla que no mulla. Tu i jo corrent, jugant i rient com a nens grans i sense por.
D’ ahir a demà i de demà a demà passat i desitjant que només la sorra ens vestís .Penso en tu una i altra vegada! Vam parlar tant i de tantes coses… I quin luxe el meu. El luxe de viure i conviure al costat d’ un gran home i fer-te l’amor amb tot aquell joc entremaliat i eròtic.
Ai, Roger, Roger,… em cauen un munt de llàgrimes i totes elles son salades com tota aquella aigua de mar que compartíem amb els llavis al besar-nos.
I, si, què poc que en sabem d’això de viure. No et dic que no i què difícil ha de ser això de marxar a mig camí!

Emma Miralda

Està tot tan malament!

totsxtots - 11/06/2012

Avui he començat a escriure sense cap idea concreta en ment però sovint escriure és com parlar, pensar o reflexionar amb veu alta i teclat en mà, anar jugant lletra a lletra i “dibuixant” amb coherència aquest pensar lliure de censura.
Intento fer, en temps real, una fotografia a la societat d’ara i avui i personalment diria que està tot tant…, sí, perquè no dir-ho? … tot tan malament… i, fins i tot, suposo que, des d’aquest llit d’hospital, ni amb l’optimisme més benintencionat millora l’espectacle actual d’una societat malalta, malhumorada i, de la qual almenys jo me’n sento enganyada,. Però visc en ella i cada vegada, i de manera mes visible, vivim i intentem mantenir-nos des de l’individualisme d’un mateix o de la pròpia família.
Avui costa mirar pel veí. I és que no cal anar lluny. No cal ni esperar a veure el telenotícies. Vull dir que mentre parlin, per exemple, de la pobresa, sovint extrema, dels països tercermundistes tenim la idea que està molt lluny o que es tracta de països subdesenvolupats que han corregut des de sempre amb la mala sort. Però mala sort, la nostra, perquè ja dic que no cal arribar ni fins a la cantonada del “nostre” carrer on hem viscut des de sempre i que ara gairebé hi notem la fredor i la incertesa de quan busques un carrer per on no has passat mai.
Però, bé!, no seré jo qui apunti les notes més negatives. Els polítics ja s’encarreguen de vendre’ns “a” per “b” quan els convé. I que em disculpin, ja que sóc conscient que generalitzar és un error.
Ara parlant del tema, recordo que fa ja força anys se’m va ocórrer escriure que la política era l’art de saber mentir i els polítics grans experts en manejar-nos com a titelles i oferir-nos l’espectacle de confrontar-se entre ells amb elegància i comprar- nos els vots amb la moneda del carisma i,,, Avui ho escric gairebé sense èmfasi i tampoc voldria ferir sensibilitats.
Amics, la veritat es que jo he escrit molt de o sobre la vida i una altra veritat és que sempre m’he trobat amb la paraula amor. I parlant d’ell, del sentiment més desitjat, dantesc i purament universal… prometo un proper article dedicat a ell però mentretant quedeu-vos amb allò que acostumo a dir: AMOR: Indiscutiblement gran mestre, i nosaltres, com no, els seus deixebles. I quin mestre! Hàbil en l’ofici d’ estimar, imprescindible en l’ofici de viure!

Emma Miralda

Carta a la ràdio

totsxtots - 12/05/2012

El terra humit, el suau desig rossega les roques, la impròpia llum de cristalls escardats pel temps i la calor fan de mirall del respirar més tendre i el sol, cohibit pel gairebé insòlit espectacle, comença a allunyar-se. És fosc, arriba la nit, un munt de records idiotes, altament sentits es filtren per la finestra com aquell aire càlid d’estiu i em travessen cos endins fins la medul•la, el meu cos segueix ajegut al llit dia rere dia sense moure’s i el dolor comença a prendre partit. És l’hora de posar la ràdio, la meva amiga de sempre, la que a tota hora, en tot moment està al meu costat, companya incondicional en aquest passeig incert però de tant en tant meravellós per la vida. A tota hora tens paraules per a mi, em distreus la ment, em despertes somriures que altres no em despertarien ni amb la màxima intenció. Mai tens pressa, quan el meu viure s’enfosqueix una mica tu i les teves cançons, com a grans mestres que sou, em feu llum. I si la buidor del viure s’apropa massa a mi les teves paraules sempre plenes de humanitat, color i ritme i compassades amb la lluita per la pau, per la llibertat, pel benestar de les persones… l’espanta i em despertes de nou. Entre aquestes quatre parets, tu i jo veiem passar les agulles del rellotge amb la complicitat de veus que em parlen del que passa al món, veus realistes i multicolors i, per sort, sense aquell afany televisiu que busca les imatges més violentes i morboses per mostrar al mig dia, just a mig dinar i que et deixen el menjar travessat a la gola.
Tu em parles sempre, no fas cas del meu color, raça, sexe, idioma o religió. Parles de tot i per a tothom i m’escoltes, ai amiga meva… Sense tu jo no seria la mateixa, segur! Estimada ràdio, estimada amiga, estimada companya de viatge, amb la mà al cor, saps? Em falten paraules per a fer-te saber quant ets per a mi però gracies per existir!.
Un petó!.

Aquells que parlem tant de la crisi

totsxtots - 4/05/2012

Fa ja alguns dies un bon amic, d’aquells que és un luxe tenir em va demanar que li escrivís algunes línies de les que ell diu que escric amb tots els sentits (na menos!), fent referència a tot allò que la crisi encara no ens ha près.

I jo em dic crisi,crisi,… Realment aquesta lladra, generalitzant, ha entrat a “casa nostra”. Crisi. La sentim al bus, la sentim a la cua del súper (fins i tot, una cadena de supermercats comercialitza un pa que anomenem pa anti-crisi), prenent el tallat de cada mati i inclús el cap de setmana, mentre intentem “desconnectar” en la publicitat d’una peli… Sentim la parauleta en el curt trajecte cap a casa o si coincidim amb la veïna al rebedor.

I nosaltres els joves o ens veiem ofegats per la hipoteca o no ens queda una altra que cedir el pis als bancs a canvi d’un deute, ara, quan moltes parelles començaven a jugar a imaginar-se el seu futur en comú i que, potser, no els hauria preocupat si el “predictor” s‘hagués pintat de rosa. I també és molt possible que a molts els toqui passar d’una feina més aviat segura a una altra temporalment temporal.

Però, en fi, en honor al meu amic… Aquestes no són les reflexions que em demanava. Certament, no es referia a aquest tipus de crisi econòmica i social. Si més no, tots, uns més que d’altres, n’hem sortit esquitxats.

Des de ben petits han anat covant entre nosaltres el sentit de la competitivitat com a quelcom indispensable. Simplificant: el qui més poder adquisitiu té més és. I jo em dic a mi mateixa si no esdevé precisament més pobre interiorment. Vivim en una societat capitalista  de consum. I el consum, l’acumular riqueses materials sembla ser la primera moneda de canvi per sentir-se bé, o més que bé. Per a sentir-nos algú.

I, sí, suposo que el meu bon amic volia que arribés al punt de que és una llàstima!. La ideologia i la política ja són, per a molts, dues coses a part. Molts dels joves d’avui ens hem perdut a mig camí perquè les necessitats són un imperatiu.

A l’escrit anterior deia: És temps de viure!. Sí; i diria que tots necessitem viure amb la certesa emocional que tenim un espai interior, propi i alhora que som part d’un tot (sol ser la família). I nosaltres solem conjugar les nostres vides no només al voltant de la família sinó d’aquells que sentim com més pròxims i a la inversa .

PERÒ AMICS, NO ENS EQUIVOQUEM! MALGRAT LA CRISI, ALLÒ QUE FA DE LA VIDA UN ÈXIT ETERN ÉS TENIR L’ÍNFIMA SEGURETAT QUE CADA MOMENT QUE PASSEM ÉS SIMPLEMENT MORTAL I TOT ALLÒ QUE ANEM DEIXANT RERE CAMÍ DE NOSALTRES MATEIXOS ÉS TANT O MÉS IMMORTAL COM EL NEIXER, COM AQUELL PRIMER “MAMA” O COM LA PRIMERA VEGADA QUE VAS FER L AMOR AMB LA PERSONA ESTIMADA. I, SI, ÉS QUE PER A L’AMOR S’HA FET L’HOME, INGENUÏTAT, OBRA MESTRA DE LES MENTS MÉS GENIALS. I, SI, AMOR ÉS EL LLIGAM MÉS ESTRET AMB LA VIDA

AMOR ÉS EL LLIGAM MÉS FORT AMB LA VIDA

EMMA MIRALDA.

3 de maig de 2012

Pels amics de la ràdio

totsxtots - 21/04/2012

” I és el temps que passa, i és la vida que passa i és tot plegat que passa i deixa petjada “

Emma Miralda (20/04/12)

Hola, hola a tots. Bé, fins el moment em dic Emma Miralda i vaig néixer en un dia qualsevol de l’ any 76. I sí, com en tots els inicis reitero que les primeres linees (i més si es tracta de la presentació d’ un mateix… ) son les més decisives i a l’hora les més delicades. Jo sóc d’aquelles persones que els costa parlar d’elles mateixes. No sé, una de les meves lluites permanents és lluitar contra la incertessa (que. per cert, quan penso en la incertesa no puc evitar retornar a aquella reflexió que sempre m’ acompanya: tots, realment tots, sense cap mena de distinció i sense saber el què, el com o el perquè caiem ben bé de quatre grapes a la vida i sovint inclús abans d’ obrir els ulls a la vida, ens toca ja plorar si volem mamar. I amics, sense gaire ciència és aixi com iniciem aquesta passejada entre clars i foscos que és la vida.

Parlant de mi, i de la meva lluita contra la incertesa… hi ha qui troba en la incertesa aquella curiositat, aquella màgia que esdevé el motiu, el motor per viure. En canvi, a mi, i malgrat que molts em veuen com una persona somniadora, m’agrada tocar de peus a terra i, com no, buscar la màxima autonomia en les activitats més quotidianes del dia a dia o en allò que més m’agrada fer que, com segur que ja sospiteu, és escriure. Quan escric, ens trobem el paper i jo i entre ell i jo… el blanc, el buit, el luxe d’un espai que encara ningu ha trepitjat, lliure i que com a contrapartida reclama sinceritat.

Sí, Sempre dic, i el pas del temps així m’ho va mostrant, que tot allò que jo no hagi estat capaç de dir amb el llenguatge escrit i el seu joc de paraules, dubto que ho diguin els meus llavis. Sabeu, a modus personal també us diré, que la escriptura és, segons com, una de les meves millors amigues, el millor simil a  una “vàlvula d’escape”, i tan indispensable.

I parlant una mica de tot sense deixar de parlar de res… quan ja som aqué és interval rera interval, acte rera acte, i escena més escena, com anem configurant la història i a l’hora l’obra de la nostra vida. I com a actors que ens veiem obligats a ser… el temps i les seves circumstàncies van i vénen i nosaltres seguim, malgrat tot, plorant, rient i vivint entre vestidors fins que quelcom ens obligui a dir “Adéu” . I suposo que no és cap secret que hi ha certes coses que un no pot evitar d’escriure amb certa ràbia o ironia. De fet, ara que hi penso recordo que jo, anys enrera, era una bona adepta a l’hora d’emprar la ironia però ara, avui per avui, em defineixo com a una persona realista que escric des d’un angle molt particular.

Si em demanessin que busqués un color per pintar l’ara, l’avui, l’aqui… no podria.

Si em demanessin que busqués un color per pintar el passat, l’ahir i els seus moments no en sabria. I és que, ja fa alguns anys, la vida, com passa a qualsevol mortal em va fer boicot: I és ara i aquí, avui que miro endavant i el camí em sembla tan… Tant se val! Tinc clar que és temps de viure. Deia que ja fa anys que intento conviure (com se sol dir ” a las duras y a las madures ) amb una malaltia neurodegenerariva que per més ” inri” no té nom; és desconeguda. El més fort és que se’m va presentar sense avisar i malgrat les meves moltes negatives es va instal.lar a ” casa meva ” com si d’un hoste es tractés. O, més aviat, com si es tractés d’aquella veïna pesada i xafardera a qui, vingui per una mica de sal o pebre o vingui, curiosament, a preguntar-te pel teu estat de salut, mai no convides a passar. I qui sap si serà per això que, malgrat tot, sempre continua a peu de porta fent del teu viure un viure tediós, ja que estic les 24hrs. del dia ageguda en el mateix llit, la meva capacitat de moviment voluntari és molt reduida.

Bé, tan se val amics! Aquesta, a grans pincellades, sóc jo i el que si tinc prou clar és que és temps de viure!!.

El Diari de l’Emma. Dia 1

totsxtots - 25/03/2012

Emma Miralda

El Racó de l’Emma

totsxtots - 25/03/2012

Vídeo

totsxtots

    Etiquetes