Carta d’amor

totsxtots - 9/07/2012

Si em demanes quatre paraules et diré que en aquesta societat sexista i convulsiva on etiquetar-nos entre nosaltres mateixos ja és un vici, a les persones discapacitades ens toca obrir-nos camí intent rere intent encara que sigui a “patades” i sempre, sempre, amb el cap ben alt perquè és amb una mínima mirada que mourem fronteres infranquejables. (…)

Roger, el terra humit, el suau desig rossega les roques. El vent, enfollit fa lliscar les fulles dels arbres d’arrel i aquestes cauen dels arbres, mortes,sense casa on anar a prendre el cafè. Caigudes i mortes en qualsevol punt i potser demà qualsevol nen en sortir de l’escola, tot jugant,les trepitjarà sense conèixer la trista història de les fulles.
I quants voldríem tornar a ser nens!!.
Jo no vull ser fulla!!,
Asseguda en el replà de la finestra somnio, sense tocar terra ferma, amb reis i fades i vides que no acaben mai. Mes tard, desperto angoixada, com esmaperduda i amb la por extrema que em suposa el col•locar totes les peces al seu lloc. Ploro i xisclo com un nadó però … ai, Roger, ni jo mateixa sé el que seria capaç de fer per tenir-te al meu costat i parlar-te, encara que fos amb la mirada, de tantes coses… No et parlaria de que la vida és injusta, perquè això és ja una cosa que tot mortal va aprenent i vivint des que va deixant de ser nen. No. Et parlaria de tantes coses que ara em volten la ment i que em fan sentir no només impotent. És mes sentir que tots som titelles i a saber qui o què ens mou aquí o allà. No. Ara, avui, poc m’importa. Et sento tan dins meu, tan aprop que més enllà dels
formalismes i les bones maneres, tu i jo molt abraçats i a pressa recordaríem amb delit aquells dies, quan passejàvem per la platja, tocats per Cupido o per aquella mena de no sé què genial i que no té nom, que només tu i jo podríem recordar, xops d aquella aigua de mar que sembla que no mulla. Tu i jo corrent, jugant i rient com a nens grans i sense por.
D’ ahir a demà i de demà a demà passat i desitjant que només la sorra ens vestís .Penso en tu una i altra vegada! Vam parlar tant i de tantes coses… I quin luxe el meu. El luxe de viure i conviure al costat d’ un gran home i fer-te l’amor amb tot aquell joc entremaliat i eròtic.
Ai, Roger, Roger,… em cauen un munt de llàgrimes i totes elles son salades com tota aquella aigua de mar que compartíem amb els llavis al besar-nos.
I, si, què poc que en sabem d’això de viure. No et dic que no i què difícil ha de ser això de marxar a mig camí!

Emma Miralda

Deixa un comentari

L'adreça electrónica no es publicarà.
Els camps necessaris estan marcats amb  *

Vídeo

totsxtots

    Etiquetes