Aquells que parlem tant de la crisi

totsxtots - 4/05/2012

Fa ja alguns dies un bon amic, d’aquells que és un luxe tenir em va demanar que li escrivís algunes línies de les que ell diu que escric amb tots els sentits (na menos!), fent referència a tot allò que la crisi encara no ens ha près.

I jo em dic crisi,crisi,… Realment aquesta lladra, generalitzant, ha entrat a “casa nostra”. Crisi. La sentim al bus, la sentim a la cua del súper (fins i tot, una cadena de supermercats comercialitza un pa que anomenem pa anti-crisi), prenent el tallat de cada mati i inclús el cap de setmana, mentre intentem “desconnectar” en la publicitat d’una peli… Sentim la parauleta en el curt trajecte cap a casa o si coincidim amb la veïna al rebedor.

I nosaltres els joves o ens veiem ofegats per la hipoteca o no ens queda una altra que cedir el pis als bancs a canvi d’un deute, ara, quan moltes parelles començaven a jugar a imaginar-se el seu futur en comú i que, potser, no els hauria preocupat si el “predictor” s‘hagués pintat de rosa. I també és molt possible que a molts els toqui passar d’una feina més aviat segura a una altra temporalment temporal.

Però, en fi, en honor al meu amic… Aquestes no són les reflexions que em demanava. Certament, no es referia a aquest tipus de crisi econòmica i social. Si més no, tots, uns més que d’altres, n’hem sortit esquitxats.

Des de ben petits han anat covant entre nosaltres el sentit de la competitivitat com a quelcom indispensable. Simplificant: el qui més poder adquisitiu té més és. I jo em dic a mi mateixa si no esdevé precisament més pobre interiorment. Vivim en una societat capitalista  de consum. I el consum, l’acumular riqueses materials sembla ser la primera moneda de canvi per sentir-se bé, o més que bé. Per a sentir-nos algú.

I, sí, suposo que el meu bon amic volia que arribés al punt de que és una llàstima!. La ideologia i la política ja són, per a molts, dues coses a part. Molts dels joves d’avui ens hem perdut a mig camí perquè les necessitats són un imperatiu.

A l’escrit anterior deia: És temps de viure!. Sí; i diria que tots necessitem viure amb la certesa emocional que tenim un espai interior, propi i alhora que som part d’un tot (sol ser la família). I nosaltres solem conjugar les nostres vides no només al voltant de la família sinó d’aquells que sentim com més pròxims i a la inversa .

PERÒ AMICS, NO ENS EQUIVOQUEM! MALGRAT LA CRISI, ALLÒ QUE FA DE LA VIDA UN ÈXIT ETERN ÉS TENIR L’ÍNFIMA SEGURETAT QUE CADA MOMENT QUE PASSEM ÉS SIMPLEMENT MORTAL I TOT ALLÒ QUE ANEM DEIXANT RERE CAMÍ DE NOSALTRES MATEIXOS ÉS TANT O MÉS IMMORTAL COM EL NEIXER, COM AQUELL PRIMER “MAMA” O COM LA PRIMERA VEGADA QUE VAS FER L AMOR AMB LA PERSONA ESTIMADA. I, SI, ÉS QUE PER A L’AMOR S’HA FET L’HOME, INGENUÏTAT, OBRA MESTRA DE LES MENTS MÉS GENIALS. I, SI, AMOR ÉS EL LLIGAM MÉS ESTRET AMB LA VIDA

AMOR ÉS EL LLIGAM MÉS FORT AMB LA VIDA

EMMA MIRALDA.

3 de maig de 2012

1 comentari Aquells que parlem tant de la crisi”

  1. Ramon escrigué:

    CRISI = ECONOMIA o CULTURA ?
    REFLEXIÓ – INTROSPECCIÓ – ANÀLISI – CRÍTICA

    Hola:

    El poble necessita fer-se i buscar la resposta a la següent pregunta: “WHO ARE YOU?” ()no nmés “who were you?”) i no esperar a que algún polític els ho digui.

    1. Espanya lo que necessita es més esperit crític i per això són essencials els filòsofs però també periodistes originals, divulgatius que posin el dit sobre la llaga com, per exemple, un, o un equip, que sigui capaç de fer un càlcul (aproximat) de la quantitat de temps, diners i esforç que dediquen la suma de tots i cada un del espanyols al futbol: noticiers (temps de donar-los per persona, temps de sentir-los per persona i recursos destinats), transmisons televisives i radiofòniques i el temps del seus espectadors i oients, diaris, revistes, programes especials, partits, estadis, contractes de futbolistes, reunions, converses de bar, gespes, seguretat, anuncis (fer-los, comprar-los i mirar-los), ….

    Es necessita un parell ben posats. Es una gran tasca que es pot anar millorant, afinant, cada any de mica en mica.

    Una vegada es te la xifra dividida en temps, energia i calers o tot traduït a calers. Falta la part divulgativa i crítica de veure lo que es podria fer amb allò en una cultura que tot aquest interès i esforç ho aplica en altres àmbits.

    Només després d’això sabrem el preu que paguem per voler ser com som.

    Algú ho ha de fer perquè el país necessita introspecció i esperit critic.

    2. (La mida de) la suma de les mides dels forats dels bancs es casi igual a la mida de lo que han crescut les contes en paradisos fiscals. Aquests diners tenen por i no saben on invertir. Quan es pugui dir que no hi-ha sanitat ni educació garantides per l’estat, llavors entraran a jugar amb la gent, no tenen cap millor idea. I així funciona bàsicament Espanya: grans negocis sense gaire bones idees. El camí te’l obre la política i les classes dominants.

    I després la gent es pregunta: “perquè ningú va dir res quan les coses portaven una mala direcció abans del desastre?”

Deixa un comentari

L'adreça electrónica no es publicarà.
Els camps necessaris estan marcats amb  *

Vídeo

totsxtots

    Etiquetes