Bedřich Smetana

Bedřich Smetana

La núvia venuda és una òpera còmica dividida en tres actes, amb música del compositor txec Bedřich Smetana i llibret en txec de Karel Sabina. S’estrenà al Teatre Provisional de Praga el 30 de maig de 1866, mentre que a Catalunya arribaria al Gran Teatre del Liceu Liceu de Barcelona el 2 de febrer de 1924.

Es considera que La núvia venuda ha fet una contribució important cap al desenvolupament de la música txeca. L’acció està situada a un poble amb personatges reals, i explica la història de com després d’una sorprenent revelació tardana, el veritable amor preval sobre els esforços combinats de pares ambiciosos i un agent matrimonial intrigant.

L’òpera no va ser un èxit immediat, i va ser revisada i ampliada en els següents quatre anys. En la seva versió final, que es va estrenar l’any 1870, va guanyar popularitat ràpidament i es va convertir en un èxit mundial.
L’òpera nacional txeca fins a aquest moment havia estat representada únicament per un nombre d’òperes menors. Smetana volia crear un gènere operístic veritablement txec, per això el tractament musical de Smetana fa un ús considerable de les tradicionals formes de la dansa bohèmia, com ara la polka i la furiant, tot i que evita en gran mesura citar directament les cançons populars.

Després d’una actuació al Teatre de Música de Viena i l’Exposició de 1892, l’òpera va obtenir reconeixement internacional. Es va representar a Chicago el 1893, a Londres el 1895 i va arribar a Nova York el 1909, convertint-se en la primera, i durant molts anys única òpera txeca del repertori operístic.

G. Rossini

G. Rossini

Ciro in Babilonia és una òpera dividida en dos actes, amb música de Gioacchino Rossini i llibret en italià de Francesco Aventi, tot i que basat en el Llibre de Daniel de la Bíblia. L’estrena va ser el Teatro Comunale de Ferrara el 14 de març de 1812.

Durant la Quaresma era costum als teatres d’òpera italians o bé tancar o bé posar en escena obres de temàtica bíblica, i Ciro in Babilonia és una de les dues òperes que Rossini va compondre per la Quaresma (juntament amb Mosè in Egitto) i es basa en la història bíblica de la caiguda del rei babiloni Baltasarpel.

Cal tenir present que aquesta és la cinquena òpera de Rossini, per tant una obra de joventut. Rossini normalment tendia a passar per alt els seus èxits o fracassos a la seva mare, però en aquesta ocasió, el 18 de febrer de 1812, va escriure des de Ferrara a la seva mare: «el meu oratori està anant bé i tot el que he escrit ha estat ben rebut pels cantants». La seva intuïció no el va enganyar i el 14 de març, deu dies després de l’estrena, va escriure de nou a casa des de Venècia, on havia anat per al seu següent compromís: «has de saber que el resultat del meu oratori va ser excel·lent». Perquè l’òpera pogués ser estrenada, havia de ser considerada un oratori. De fet, Rossini l’anomenà dramma con cori per musica.

A l’hora de compondre Ciro in Babilonia la concepció del conjunt de tota la peça, que és tan important per a una estructura musical equilibrada, i la possibilitat de posar a prova el seu treball assajant a l’escenari li va ser negada. Amb dues farses de Venècia, La cambiale di matrimonio (1810) i L’inganno felice (1811), i l’òpera de dos actes L’equivoco stravagante (1811) estrenada a Bolonya, Rossini havia debutat amb èxit en l’àmbit de l’òpera còmica i semicòmica. La fama del compositor depenia substancialment, però, en com afrontava el terreny de l’òpera seriosa, i per tant era una gran oportunitat per a Rossini l’encàrrec de Ferrara per a la Quaresma de 1812.

Diana Damrau

Diana Damrau

Hamlet és una òpera dividida en cinc actes, amb música d’Ambroise Thomas, i llibret en francès de Michael Carré i Jules Barbier, basat en una adaptació d’Alexandre Dumas i Paul Meurice del Hamlet de William Shakespeare. L’estrena va ser a l’òpera de París el 9 de març de 1868, mentre que l’estrena catalana va ser el 9 d’abril de 1882 al Teatre Principal de Barcelona, i els dies 7 i 10 de març la podrem veure al Gran Teatre del Liceu, en versió concert, però amb l’atractiu de les veus de Carlos Álvarez i Diana Damrau, en els rols de Hamlet i Ophélie, respectivament.

Ambroise Thomas a través d’aquest Hamlet crea un context musical d’impecable factura, amb la utilització de les fustes de l’orquestra i la corda amb instruments insòlits en aquell moment, com ho és el saxòfon baríton, sent la primera vegada que apareix aquest instrument en una òpera. Considerat un acadèmic de la música, Thomas va treballar més per tenir un bon resultat orquestral que un bon treball argumental, però les bones arts del compositor ens presenten una òpera que cal conèixer, més tenint en compte que l’argument de base és de Shakespeare, per tant de gran qualitat. De fet, si bé és cert que a dia d’avui les òperes de Thomas són molt poc conegudes, abans de la seva mort era un compositor de gran popularitat i, amb el temps, s’ha anat recuperant.

A diferència de l’obra de teatre original, en aquesta versió operística la mítica escena del “To be, or not to be” queda relegada a una discreta interpretació, en canvi l’escena de la bogeria d’Ofèlia pren un protagonisme justificat per una interpretació de vertígen. Descobreix aquest títol amb els Moments d’òpera d’aquesta setmana:

Joan Sutherland

Joan Sutherland

Rodelinda és una òpera dividida en tres actes, amb música de Georg Friedrich Händel i llibret en italià de Nicola Francesco Haym, tot i que basat en el llibret d’Antonio Salvi i en l’obra Pertharite, rei dels llombards de Pierre Corneille. L’estrena va ser al King’s Theater de Londres el 13 de febrer de 1725, i ara arriba al Gran Teatre del Liceu per primer cop on podrà veure’s del 2 al 15 de març.

Rodelinda és una de les tres obres mestres de Händel del període comprès entre els anys 1720 i 1740, al costat de Giulio Cesare i Tamerlano, però té algunes particularitats, com el fet que quan la va compondre coneixia perfectament qui cantaria cada rol, i potser això explicaria la presència d’un dels rols més complexes i bells de la seva producció, el de Grimoaldo, destinat a un tenor.

Al llarg dels seus tres actes trobem, una vegada més, l’amalgama entre la seva tècnica de composició apresa al seu país d’origen (Alemanya) i l’assimilació de l’estil italià, en una època en què el belcanto travessava la seva esplendor, però Händel va anar molt més enllà, ja que el seu no era només un estil virtuosístic i ornamental, com ha passat amb tantes òperes de l’època que van caure en l’oblit. Sinó que el seu llenguatge compartia la base de grans mestres, i això li va permetre desenvolupar uns personatges que no només canten bonic, sinó que també expressen amb claredat els seus sentiments.

Joan Sutherland

Joan Sutherland

I masnadieri (Els bandolers) és una òpera dividida en quatre actes, amb música de Giuseppe Verdi i llibret en italià d’Andrea Maffei, tot i que basat en Die Räuber de Friedrich von Schiller. L’estrena va ser al Her Majesty’s Theater de Londres, el 22 de juliol de 1847. El 23 de maig de 1848 es representava per primer cop a Catalunya, concretament al Teatre Principal de Barcelona.

L’any 1842 Benjamin Lumley va posar-se al capdavant de la gestió del Her Majesty’s Theatre, seu tradicional per a l’òpera italiana a Londres. Tres anys després s’hi va estrenar Ernani, de Verdi, el que va constituir la primera representació britànica d’aquesta òpera. El gran èxit va convèncer Lumley de l’oportunitat d’encarregar una nova òpera al compositor, que aleshores era un valor emergent en el món de l’òpera italiana, per a l’estrena absoluta a Londres. Verdi va acceptar l’encàrrec i la producció va ser programada per a l’estiu de 1846. Malauradament, la salut de Verdi es va ressentir i l’estrena va haver d’ajornar-se l’any 1847.

Durant la convalescència, un dels millors amics de Verdi, Andrea Maffei, un distingit poeta que havia traduït a Shakespeare i a Friedrich von Schiller a l’italià, va suggerir que Macbeth de Shakespeare i Die Räuber de Schiller podrien esdevenir uns bons temes operístics. El mateix Maffei va treballar en el llibret basat en el tema de Schiller, que en italià va rebre el nom de I masnadieri (Els bandolers); mentre que un dels habituals llibretistes de Verdi, Francesco Maria Piave, va ser l’encarregat de proporcionar la versió operística de Macbeth, una altra òpera del mateix 1847.

La intenció original de Verdi era estrenar I masnadieri durant el carnaval de 1847 a Florència, i deixar Macbeth per a Londres. El fet és que no es va poder trobar a Florència cap tenor adequat per al paper de Carlo, i per això Verdi va decidir acabar primer Macbeth i després concloure I masnadieri per a Londres.

Verdi va abandonar Itàlia a finals de maig de 1847 amb l’òpera londinenca acabada llevat de l’orquestració, que el va mantenir ocupat fins a l’inici dels assaigs. El repartiment per a l’estrena del 22 de juliol de 1847 va ser de qualitat internacional. En particular, presentant-se en la seva primera temporada a Londres, la famosa soprano sueca de coloratura Jenny Lind, que va ser l’encarregada de crear el paper d’Amalia, la protagonista de l’òpera.

La reina Victoria i el príncep Albert van assistir a l’estrena acompanyats pel duc de Wellington i els més destacats membres de l’aristocràcia britànica i de l’alta societat que va ser capaç d’aconseguir entrada.

Després de molta pressió, Verdi va accedir a dirigir l’orquestra en l’estrena, fet que va ser un gran triomf tant de públic com de crítica. Dissortadament, aquest èxit inicial no va gaudir de continuïtat; potser per les inconsistències i els excessos del llibret.

Descobriu I masnadieri en els Moments d’òpera d’aquesta setmana: