El tenor Alain Vanzo

El tenor Alain Vanzo

Les pêcheurs de perles (Els pescadors de perles) és una òpera dividida en tres actes, amb música de Georges Bizet i llibret en francès d’Eugène Cormon i Michael Carré. L’estrena va ser el 30 de setembre de 1863 al Théâtre-Lyrique de París. I a Catalunya va poder veure’s per primer cop al Gran teatre del Liceu, un 29 d’octubre de 1887. Ara torna al teatre de les rambles, on la podrem veure del 13 al 25 de maig.

A dia d’avui dia es considerada que Els pescadors de perles és la primera òpera important de Georges Bizet, que va escriure-la quan encara no tenia ni tan sols 25 anys.

L’òpera, d’ambientació exòtica, va ser un encàrrec de Léon Carvalho, director del Théâtre Lyrique de París. A l’estrena va aconseguir un discret èxit de públic, i una freda acollida per una part de la crítica, tot i que a favor del jove compositor van trobar-se les autoritzades veus de Ludovic Halévy i d’Hector Berlioz, que va considerar que hi havia «una quantitat considerable de peces musicals belles i expressives, plenes de vigor i ric colorit».

No obstant això, rendits admiradors de l’obra mestra de Bizet, Carmen, com ara Hans von Bülow i Nietzsche van menysprear aquesta primerenca obra del compositor francès: el primer la va titllar d’«opereta tràgica» i el segon no va suportar la representació completa de l’obra, fugint en acabar el primer acte. El mateix Bizet considerava Els pescadors de perles molt inferior a La jolie fille de Perth, composta tres anys després.

Ara bé, a la partitura s’hi poden trobar moments musicals en què es reconeix la genuïna inspiració dramàtica de Bizet, tan valorada a Carmen. La peça més cèlebre de l’òpera és la romança del tenor “Je crois entendre encore”, que s’ha mantingut en el repertori dels més grans tenors lírico-lleugers.

No obstant això, amb el pas del temps, Les pêcheurs de perles ha conegut una plena rehabilitació i actualment pot ser considerada una peça de repertori, cantada tant en francès com en italià. L’obra pateix per les limitacions del llibret, més aviat inconnex, però la partitura gaudeix de la suau expressivitat, elegant i sensual del millor Bizet, i està orquestrada magistralment.

Ernesto Palacio

Ernesto Palacio

Torvaldo e Dorliska és una òpera dividida en dos actes, amb música de Gioachino Rossini i llibret en italià de Cesare Sterbini, per bé que basat en La Lodoiska (1796) de Francesco Gonella per al compositor Simon Mayr. L’estrena va ser al Teatro della Valle de Roma, el 26 de desembre de 1815. A Catalunya va poder veure’s per primer cop al Teatre de la Santa Creu de Barcelona l’any 1818.

L’octubre de 1815 Rossini havia debutat amb èxit al Teatro San Carlo de Nàpols amb Elisabetta, regina d’Inghilterra. En aquell moment Rossini ja tenia un acord amb Roma per a compondre-hi una nova òpera, i per això va contactar amb el llibretista Angelo Anelli. Rossini demanà a Anelli, amb qui havia col·laborat a L’italiana in Algeri, un text per a una òpera còmica. Anelli es va mostrar moderadament interessat i li va oferir un vell llibret, però Rossini el va rebutjar. Segons sembla, en els aspectes financers tampoc van arribar a cap acord i així Rossini es va fixar en el jove escriptor romà Cesare Sterbini, tot i que no tenia molta experiència com a llibretista.

La col·laboració, però, sembla que va ser molt positiva, ja que just l’any seguent crearien conjuntament Il barbiere di Siviglia; sense cap mena de dubte l’òpera més famosa de Rossini, i una de les més populars del repertori còmic.
Així doncs, tot ens faria pensar en un èxit que, com és obvi, no es va arribar a produir. I és que tot i els bons cantants de l’estrena, l’òpera no va obtenir l’èxit esperat i, encara que no va resultar ser un fracàs, a poc a poc va anar caient en l’oblit, desapareixent del panorama cap a 1839.

L’òpera restaria completament oblidada fins a la plena instauració del “Renaixement rossinià”. El 1976 l’òpera ressuscitaria a Milà de la mà d’Alberto Zedda amb un repartiment que unia noms rossinians de gran prestigi, però malgrat això encara avui dia és una de les òperes més desconegudes del genial Rossini. En tot cas, i si la voleu conèixer, no us perdeu els Moments d’òpera d’aquesta setmana:

Nikolaus Harnoncourt

Nikolaus Harnoncourt

Il re pastore (El rei pastor) és una òpera dividida en dos actes, amb música de W.A. Mozart i llibret en italià Pietro Metastasio. L’estrena va ser a Salzburg, el 23 d’abril de 1775. Mentre que l’estrena catalana seria el 25 de novembre de 1992 al Palau de la Música Catalana, en versió de concert.

El llibret d’aquesta òpera és un sensacional exemple de quina idea tenia Metastasio sobre com difondre un ideari sobre la monarquia absoluta de l’època del Despotisme il·lustrat. Allessandro (que no és altre que Alexandre el Magne) ha derrocat al tirà de Sidó, i busca fervorosament al rei legítim del territori, que ignora la seva condició de rei i és un pastor pobre, però feliç a la seva petita cabana i enamorat d’Elisa.

Descoberta la seva condició real (i reial) és immediatament cridat a governar per Allessandro, en un gest magnànim del poderós personatge. Ara bé, la pobra Elisa no pot ara veure’l en tornar a formar part de la noblesa, a més que la missió de governar el té ocupat sacrificant la seva felicitat. Allessandro, previsiblement, vol aconseguir-li una esposa de la seva mateixa raó social, però li concedeix la mà de Tamiri, que realment està enamorada d’Agenore, el fidel confident d’Allessandro que no s’atreveix a dir res, i accepta quedar-se sense la seva enamorada.

Amb tot el respecte necessari, Elisa acaba aclarint tot aquest embolic: Allessandro casa a Aminta amb Elisa, i a Tamiri amb Agenore, i declara que crearà un regne per aquestes parelles, a fi que també puguin governar amb el poble, però sense el poble.

Carlo Bergonzi

Carlo Bergonzi

Edgar és una òpera dividida en tres actes (originàriament quatre), amb música de Giacomo Puccini, i llibret en italià de Ferdinando Fontana, tot i que basat en el drama La Coupe et les lèvres d’Alfred de Musset. L’estrena va ser al Teatro alla Scala de Milà el 21 d’abril de 1889, per tant fa 130 anys. A Catalunya va veure’s per primer cop al Gran Teatre del Liceu, el febrer de 2005, però en versió de concert.

Edgar va ser la segona òpera composta per Puccini, i va ser un encàrrec fet per l’editorial Ricordi, després de l’èxit del seu primer títol, Le Villi. La versió original, en quatre actes, va ser acollida amb tebiesa. De manera que al gener de 1890, Ricordi va publicar una versió revisada, incloent-hi un final diferent per al segon acte. A la tardor de 1891, Puccini va revisar de nou l’òpera, tallant l’acte final i creant una obra en tres actes, que seria revisada novament l’any 1905. En aquesta forma final, l’òpera va tenir encara menys èxit que en la versió original en quatre actes. Part de la música que va ser tallada l’any 1891 va ser reutilitzada per a Tosca, concretament per al meravellós duet de l’acte tercer, “Amaro sol per te m’era il morire!”. I la marxa fúnebre del tercer acte va ser interpretada en el funeral de Puccini, sota la direcció d’Arturo Toscanini.

Cal destacar els nombrosos paral·lelismes entre la trama d’Edgar i la de l’òpera Carmen, de Bizet. Ambdues presenten un confós home jove (tenor: Edgar, Don José) que es debat entre triar l’amor cast i pur per una noia del seu poble (soprano: Fidelia, Micaëla) i l’arravatadora passió per una exòtica gitana (mezzosoprano: Tigrana, Carmen). Però per a comparar-les, millor conèixer-les:

Joyce DiDonato

Joyce DiDonato

Serse és una òpera d’estil barroc, dividida en tres actes, amb música de Georg Friederich Händel i llibret en italià de Niccolò Minato, tot i que basat lleugerament en un fragment de la història d’Herodot. L’estrena va ser al King’s Theatre de Londres el 15 d’abril de 1738, i els dies 15 i 16 d’abril de 2016 va veure’s, en versió concert, per primer cop al Gran Teatre del Liceu.

Händel lluitava contra el pas del temps quan va estrenar aquesta òpera al King’s Theatre de Londres. I és que els grans cantants de l’època ja no eren a la ciutat anglesa, i el públic s’havia anat dividint a causa de les rivalitats de les companyies d’òpera, i la frivolitat del públic. Amb tot, Händel va aconseguir presentar un títol, encara en italià, i carregada de vitalitat i cert sentit irònic, sense arribar a interpretar-se com una òpera de caràcter còmic.

Malgrat això, no deixa de ser la típica òpera barroca en què s’alternen les escenes de lluïment dels diversos cantants que formen past del repartiment. Ara bé, és una delícia per les oides àvides d’escoltar les moltes possibilitats de la veu humana.

Per cert, tot i haver-se estrenat l’any 1738, concretament el 15 d’abril, van haver de passar exactament 278 anys perquè aquest títol arribés a Barcelona, ja que es va estrenar els dies 15 i 16 d’abril de 2016 al Gran Teatre del Liceu, i és el títol que hem triat per commemorar el 260è aniversari de la mort del genial compositor.