Ewa Podleś

Ewa Podleś

Tancredi és una òpera dividida en dos actes amb música de Gioacchino Rossini i amb llibret en italià de Gaetano Rossi, tot i que basat en l’obra de Voltaire: Tancrède (1759). L’estrena va ser a Venècia, al Teatro La Fenice el 6 de febrer de 1813. A Catalunya va estrenar-se al Teatre de la Santa Creu, el 5 de maig de 1817.

Malgrat que Rossini primer la va compondre amb un final feliç, finalment li va donar un final tràgic per emular el Tancredi original de Voltaire. Tancredi, un melodrama heroic, és la primera obra important de Rossini i, juntament amb L’italiana in Algeri, que és del mateix any 1813, va esdevenir molt cèlebre i va fer molt famós al compositor de Pesaro, que només tenia 21 anys en aquell moment. L’obra va tenir una llarga i brillant carrera a Europa i va ser, pels teatres alemanys, el punt de partida d’una invasió de l’òpera italiana contra la qual es revoltarien Weber i posteriorment Wagner.

Descobreix aquesta fantàstica òpera:

Montserrat Caballé

Montserrat Caballé

Norma és una òpera divida en dos actes, amb música de Vincenzo Bellini i llibret en italià de Felice Romani, tot i que basat en una tragèdia d’Alexandre Soumet. Es va estrenar al Teatre alla Scala de Milà, el 26 de desembre de 1831. A Catalunya va poder veure’s, per primer cop, al Gran Teatre del Liceu, el 16 d’octubre de 1847, mig any després d’haver-se inaugurat i sent la tercera òpera a estrenar-s’hi.

La història de Norma està lleugerament inspirada en una llegenda celta recollida per Alexandre Soumet, tot i això Romani va accentuar el caràcter personal del drama de Norma, enlloc d’insistir, com en el model original, en la lluita entre druides i romans, que a l’òpera és un argument secundari.

Aquesta obra, quan va estrenar-se inaugurant la temporda de la Scala de Milà de l’any 1831, no va entusiasmar, però en poc temps va aconseguir prestigi i aquella mateixa temporada van fer-se 30 representacions, quasi seguides.

Bellini sempre va creure que aquesta era la seva millor obra, i ha estat considerada una peça fonamental del belcantisme romàntic. De fet, el mateix Richard Wagner va arribar a afirmar que aquest era el seu títol favorit.

Guillaume Tell és una òpera dividida en quatre actes, amb música de Gioacchino Rossini i llibret en francès d’Étienne de Jouy i Hippolyte Bis, basat al seu torn en Wilhelm Tell de Friedrich von Schiller. L’estrena va ser a l’òpera de París el 3 d’agost de 1829, i a Catalunya no va poder veure’s fins el 14 de març de 1857 al Teatre de la Santa Creu de Barcelona.

Cal tenir en compte que la d’avui és una òpera molt recordada al Gran Teatre del Liceu, sobretot per les bombes que van esclatar l’any 1893 durant una de les representacions del títol que aquesta setmana ens ocupa.

Guillaume Tell també s’ha interpretat en italià amb el títol de Guglielmo Tell, una adaptació que va anar a càrrec de Calisto Bassi. Tanmateix, avui l’òpera s’interpreta rarament en qualsevol llengua, principalment a causa de la seva llargada (pot durar unes cinc hores), però també per la seva dificultat (el paper de tenor conté fins a 29 dos aguts, dos de pit). Es coneix principalment per la seva obertura que sí que s’interpreta sovint.

Després d’una estada triomfal a Londres, Rossini s’instal·là a París on Carles X li oferí oneroses condicions. Així, l’òpera francesa es “rossinitzà” com ho proven, per exemple, les obres d’Auber, Boieldieu i Adam. I després de Le comte Ory arribà la gran òpera esperada que justifiqués les seves prerrogatives amb una òpera “de veritat” i, per tant, seriosa.

Rossini va treballar llargament i en silenci component una òpera monumental: Guillaume Tell. El tema, de caràcter patriòtic i històric, era clarament romàntic. El resultat va ser una òpera ambiciosa i complexa, una “grand opéra” que va contribuir a crear un nou gènere del que en viurien l’òpera francesa i italiana durant tota la següent generació: el romanticisme. Un estil que, fins aleshores, Rossini no havia explorat. Així el geni de Pesaro neix, musicalment, en el classicisme, s’inspira en el barroc, posa les bases del “belcanto” i fonamenta el que esdevindrà el romanticisme.

Ja en l’obertura, amb influències de Beethoven, Rossini es mostra diferent sense renunciar al seu estil, com ho demostra que acabi amb el famós crescendo. I com no podia ser d’una altra manera, en estrenar-se a París, va complaure al public francès, és clar, amb un ballet.

El 7 de novembre de 1893, en la nit d’inauguració de la temporada del Liceu i mentre s’hi representava Guillaume Tell, l’anarquista Santiago Salvador va llançar dues bombes a la platea del teatre, de les quals només n’explotà una que va causar una vintena de morts. Durant anys no es van utilitzar les butaques que ocupaven els morts per la bomba.

Per cert, en el programa d’aquesta setmana escoltarem la versió francesa i italiana indistintament, uns Moments d’òpera que ja podeu recuperar a la secció de ràdio a la carta.

Edita Gruberová

Edita Gruberová

Linda di Chamounix és una òpera dividida en tres actes, amb música de Gaetano Donizetti i llibret en italià de Gaetano Rossi. Es va estrenar a Viena, al Kärnthnertortheater, el 19 de maig de 1842. A Catalunya, es va estrenar al Gran Teatre del Liceu en la seva primera temporada, l’any 1847.

Linda di Chamounix va ser la primera de les òperes compostes per Donizetti per a la cort vienesa, i va ser tal l’èxit assolit que l’emperador va anomenar-lo compositor de la cort i mestre de la capella imperial. L’emperadriu, que va assistir també a l’espectacle, va regalar al músic una banda amb una dedicatòria personal brodada en or.

L’obra seria traduïda a l’alemany l’any 1849, i pot dir-se que d’alguna manera és la més mozartiana de les òperes de Donizetti per la finor de la seva factura i una espècie de melancolia que recorre tota la composició, barrejada amb elements d’humor, ja que pertany al gènere semiseriós. L’obra està situada en el punt intermedi entre el classicisme i el romanticisme.

Neil Shicoff

Neil Shicoff

Aroldo és una òpera dividida en quatre actes, amb música de Giuseppe Verdi i llibret en italià de Francesco Maria Piave, tot i que basat i adaptat d’una col·laboració anterior, Stiffelio, de l’any 1850. L’estrena d’Aroldo va ser a Rímini el 16 d’agost de 1857.

Aroldo no deixa de ser res més que una revisió de Stiffelio, també de Verdi. Per a aquesta revisió, sobretot, va millorar l’orquestració. De tota manera, i ja que Stiffelio va tenir molts problemes amb la censura des de la seva estrena, van optar pel canvi de títol en diverses representacions, i també de l’argument. Això va provocar que Verdi la revisés de cara a la inauguració del Teatro Comunale de Rímini.

Atès que Verdi i Piave van treballar conjuntament en aquesta obra no hi ha gaire documentació sobre el procés, ja que en estar junts no van intercanviar-se cartes. L’estrena del títol, un 16 d’agost de 1857, va ser un èxit absolut, fins al punt que Verdi va haver de sortir a saludar fins a vint-i-set vegades, i en sortir del teatre el van seguir amb aplaudiments fins al seu apartament. Al igual que l’anterior Stiffelio, Aroldo ens parla de les infidelitats, el posterior penediment i perdó; i com és habitual la trama se centra en tres personatges: tenor, soprano i baríton; i en tractar-se d’una òpera de Verdi, les característiques psicològiques de cadascun d’ells estan molt ben definides.