Domenico Cimarosa

Domenico Cimarosa

Il matrimonio segreto és una òpera còmica dividida en dos actes, amb música de Domenico Cimarosa i llibret en italià de Giovanni Bertati, basat en The Clandestine Marriage de George Colman i David Garrick. Van estrenar-la a Viena el 7 de febrer de 1792. A Catalunya va estrenar-se el 22 de maig de 1793, al Teatre de la Santa Creu de Barcelona. És el títol més cèlebre de Cimarosa, compositor del que aquesta setmana es commemora el 270 aniversari del seu naixement.

Aquest és un exemple, molt popular al seu dia, d’òpera buffa del segle XVIII, que ja no és interpretada amb gaire freqüència. El llibret es basa en el format estàndard de situacions impossibles i final feliç. Sense exhibir la profunditat de les òperes de Mozart.

L’estrena, a Viena, va ser molt destacable, fins al punt que l’emperador Leopold II va ordenar que se servís el sopar als cantants per tenir una repetició completa de l’obra aquell mateix vespre; cosa realment excepcional en l’història de l’òpera. Així doncs, l’obra va ser representada àmpliament per tota Europa durant la vida del compositor i també posteriorment. Més tard, el mateix Giuseppe Verdi, reconeixeria que era una de les seves favorites.

La influència de Mozart és evident especialment als finals de cada acte amb unes destacables escenes de conjunt. Il matrimonio segreto si bé, d’una banda, estava influïda per l’òpera mozartiana, en aquell clima, amb aquella orquestra i aquell públic que havia aclamat a Mozart, va obtenir una confirmació del seu valor, més significativa encara si es té en compte la rèplica demanada per l’emperador el dia de l’estrena.

Per l’òpera italiana del segle XVIII, Il matrimonio segreto representa la conclusió d’una època i no pocs indicis d’obertura cap al futur del melodrama, descomptant el que ja havia fet Mozart, un compositior poc o gens conegut pel públic italià, però que Cimarosa havia escoltat atentament a Viena.

L’òpera en sí està considerada la millor mostra del gènere còmic d’origen napolità, i té la primera, i magistral, escena per dos baixos còmics (la que obre el segon acte), entre Don Geronimo i el Comte; aquesta va ser molt imitada per molts autors, podent destacar a Rossini i, més tard, Donizetti.

Sesto Bruscantini

Sesto Bruscantini

Don Pasquale és una òpera còmica dividida en tres actes, amb música de Gaetano Donizetti i llibret en italià escrit pel mateix compositor amb Giovanni Ruffini, tot i que basat en el llibret d’Angelo Anelli per l’òpera Marcantonio de Stefano Pavesi (1810). L’estrena va ser el 3 de gener de 1843 al teatre Italien de París, mentre que al Liceu (i a Catalunya) hi va arribar per primer cop el 19 de gener de 1848.

El títol l’hem escollit perquè el 10 de desembre de 1919 (ara fa 100 anys) naixia a Civitanova el baix còmic Sesto Bruscantini que va aconseguir la seva popularitat, en part, gràcies a títols com el Don Pasquale, que interpretà amb enorme èxit al Festival de Salzburg de 1953.

Pel que fa a l’òpera, Donizetti era conscient que els grans canvis dramàtics dels últims anys van fer que un sector important del públic rebutgés les novetats líriques i aspires a gaudir de comèdies de l’antic estil rossinià, ja que bona part d’aquestes encara eren ben presents al repertori del moment. És per això que Donizetti va escriure aquesta òpera, amb la voluntat d’acontentar aquest ventall de públic.

De fet els seus personatges còmics connecten amb els de la Comèdia de l’Art, ja que juguen a l’embolic, la simulació i les disfresses, incorpora el tema de l’amor del vell cap a una jove, ridiculitzant la inflamada passió del pobre ancià, contraposant a l’amor dels joves, socialment més legítim; mostra també la crueltat de l’engany, del càstig i la burla. Don Pasquale és un Pantaelone, Ernesto, un enamorat i Norina, una astuta Colombina, mentre que el doctor Malatesta seria com un dels servents de la Comèdia, de vegades estúpids o maldestres, però altres astuts o insolents.

Seguint els dictats estilístics del belcantisme, la línia vocal dels personatges està molt cuidada, alhora que els efectes de conjunt es troben reforçats. El cant és el gran protagonista, exigint al cantant una gran agilitat vocal, exactitud en l’afinació, llarg fraseig i brillant virtuosisme.

Luciano Pavarotti

Luciano Pavarotti

Pagliacci és una òpera dividida en dos actes, amb música i llibret en italià de Ruggero Leoncavallo. L’argument es basa en uns fets ocorreguts durant l’adolescència de Leoncavallo a Montalto di Calabria, a Itàlia. Van estrenar aquesta òpera el 21 de maig de 1892 al Teatre dal Verme de Milà. A Catalunya va estrenar-se al Gran Teatre del Liceu el 25 de gener de 1895; teatre que l’acull de nou del 5 al 22 de desembre, juntament al títol de la setmana passada, Cavalleria rusticana.

En aquesta òpera Leoncavallo va recórrer a la tradició de l’antiga “commedia dell’arte” encara que, tal i com ell explica, tan sols en part. Al començar la funció apareix, abans d’obrir-se el teló, un personatge anomenat al llibret “Pròleg” i que conté un claríssim manifest de les finalitats del verisme: el que estem veïent en escena no és ficció, sinó la realitat i, per a que quedi clar, en el segon acte hi ha un teatre en escena, amb un públic al voltant del modest escenari que es commou amb el que veu, que acaba essent un drama de debó que acaba amb dues morts violentes. A més, se’ns indica que el que estem a punt de veure no és una invenció, sinó un “retall de vida”, escrit pel compositor amb llàgrimes de veritat i marcant el compàs amb els sanglots que li produeix l’evocació d’aquesta tragèdia. El cert és que aquesta tragèdia va produir a Montalto di Calàbria, cap a l’any 1872, quan Leoncavallo passava l’estiu allà amb la seva família; el seu pare, jutge de districte, va haver de jutjar el cas.

La perfecció de la construcció dramàtica va aliada amb l’us moderat, però molt eficaç, del “leitmotiv” wagnerià, encara que sense excloure la presència de les àries (tots els personatges en tenen, almenys, una); la creació de la tensió dramàtica del segon acte juga amb un “leitmotiv” de música del segle XVIII, una gavota, que es trenca quan Canio, gelós, deixa d’interpretar la modesta comèdia i reclama es seus drets fins matar a Nedda i al seu amant Silvio. Cometent el crim, l’obra acaba en pocs segons amb l’afirmació “La commedia è finita”.

Plácido Domingo

Plácido Domingo

Cavalleria rusticana és una òpera d’un sol acte, amb música de Pietro Mascagni i llibret en italià de Giovanni Targioni-Tozzetti i Guido Menasci, basat en un conte de Giovanni Verga. Es va estrenar el 17 de maig de 1890 al Teatro Costanzi de Roma. A Catalunya va estrenar-se el 9 de maig de 1891 al Gran Teatre del Liceu, teatre que l’acull de nou del 5 al 22 de desembre, i com és habitual ho farà acompanyada de Pagliacci (R. Leoncavallo) que protagonitzarà el programa de la setmana vinent.

En el context de la literatura verista orientada a divulgar, entre els lectors del nord d’Itàlia, la idiosincràsia especial dels pobles del sud, Cavalleria Rusticana de Giovanni Verga va ocupar un paper rellevant; un drama en el que van basar-se per a convertir-lo, posteriorment, en òpera.

És a dir, a finals del segle XIX hi havia la preocupació de les autoritats italianes, després de la reunificació de Garibaldi, on el romanticisme hi va tenir molta importància, les autoritats estaven preocupades per a què territoris tan diferents com el nord d’Itàlia i el sud del país s’entenguessin, i així neix la literatura verista italiana.

Mascagni va enviar la seva òpera al concurs editorial Sonzogno i va rebre a Cerignola la inesperada notícia del seu triomf. Cavalleria rusticana va ser un èxit, no tan sols als teatres italians, sinó també als europeus, i va convertir-se en un símbol del nou estil, contraposat el verdià, encara en vigor en aquella època. Generant un gènere en sí mateix, i posteriorment amb el suport de la creació de Leoncavallo Pagliacci, el que avui en dia anomenem: verisme. És a dir, l’òpera al servei de la veritat; amb uns arguments dramàtics, però versemblants, allunyats de les grans corts, per acostar-los al poble amb un estil de cant molt més dramàtic.

Montserrat Caballé

Montserrat Caballé

Il pirata és una òpera dividida en dos actes, amb música de Vincenzo Bellini i llibret en italià de Felice Romani, tot i que basat en una adaptació francesa (a càrrec d’Alexandre Soumet) del drama anglès de Charles Robert Maturin, titulat Bertram. L’estrena va ser al Teatre alla Scala de Milà el 27 d’octubre de 1827. A Catalunya hi va arribar, per primer cop, el 21 de setembre de 1930, al teatre de la Santa Creu de Barcelona; del 30 de novembre al 20 de desembre el Teatro Real de Madrid acull les representacions d’aquest títol de Bellini amb dues veus de luxe: la soprano Sonya Yoncheva i el tenor Javier Camarena.

Per a escriure els seus llibrets, Felice Romani habitualment no s’inventava els arguments, sinó que els recollia de novel·les i obres teatrals que havien tingut èxit. Per a Il pirata (nom que Bellini sabia serviria per a guanyar-se la simpatia dels nou romàntics), Romani va cercar la inspiració en una peça de teatre francès, encara que es tractava d’una simple adaptació d’una obra teatral anglesa: Bertram, or the Castle of Saint-Aldobrand, de Charles Robert Maturin.

En el procés de transformació de drama d’horror a llibret d’òpera, Romani va suavitzar el caràcter semisatànic del personatge central i el va convertir, simplement, en un amant rebutjat i enemic polític d’Ernesto, pres d’una desesperació que el portarà fins a la mort. A la protagonista femenina, Imogene, Romani li suavitza la seva desesperació, així a l’escena final no mata al seu fill, tal i com sí passa al drama anglès. Així doncs, Bellini va tenir un material adequat per a dibuixar un personatge femení que presa de la terrible contradicció de la seva vida, es troba immersa en la bogeria, cosa que li permet fer gala d’una quantitat impressionant de recursos vocals.

Aquesta és l’òpera més llarga que va escriure Bellini, i la primera que li va assegurar un lloc definitiu a la vida operística italiana del seu temps, en aconseguir mostrar una independència estilística respecte a Rossini, com cap altre compositor havia aconseguit fins aleshores. Només aixó ja era suficient per a argumentar una carrera brillant, que si no va arribar a quallar del tot va ser per la prematura mort del compositor.

L’òpera Il pirata va ser recuperada de l’oblit per Maria Callas l’any 1959, i ha estat vehicle de grans cantants com la catalana Montserrat Caballé.