Jaume Aragall

Jaume Aragall

Lucrezia Borgia és una òpera dividida en un pròleg i dos actes, amb música de Gaetano Donizetti i llibret en italià de Felice Romani, tot i que basat en un text de Victor Hugo. Es va estrenar a Milà el 26 de desembre de 1833.

Però qui va ser Lucrezia Borgia?

Lucrezia Borgia va ser un personatge històric, que va viure entre 1480 i 1519, i que va pertànyer a una de les més influents famílies de la Itàlia del renaixement, en la que hi va haver dos Papes de l’església catòlica i un Sant. Lucrezia va ser famosa per la seva fràgil bellesa, però també pel seu fort caràcter i fosques conductes envoltades de maldat.

El seu pare va ser Rodrigo de Borgia, que curiosament va ser cardenal, i fins i tot va arribar a ser Papa, amb el nom d’Alexandre IV. Lucrezia va tenir tres matrimonis -amb Juan Sforza, amb Alfons d’Aragó i Alfonso D’Este- sent aquest últim el que apareix en la peça teatral de Victor Hugo i també a l’òpera que avui ens ocupa.

El llibret de Felice Romani va estar llest a finals de novembre i Donizetti va finalitzar la partitura a temps perquè, amb els deguts assajos, l’òpera s’estrenés a La Scala en la data prevista del 26 de desembre de 1833. Tot i que “Lucrezia Borgia” es va representar en més d’una trentena d’ocasions després d’aquesta estrena, l’èxit de públic i crítica va ser molt discret, i després retirada.

Set anys més tard, quan Lucrezia Borgia va viatjar a França, el 1840, van venir seriosos problemes per a la seva representació. Victor Hugo, autor del drama que va inspirar l’òpera, va reclamar drets de propietat intel·lectual sobre l’obra, va recórrer als tribunals, va interposar una demanda i la va guanyar. Per aquest motiu i gràcies a les escletxes legals, Lucrezia Borgia va haver de representar-se a partir d’aquell moment amb canvis en el seu argument i en els seus personatges. Per exemple, i per evitar els problemes amb els drets d’autor, a Versalles, el 1842, la van titular Nizza de Granada, i a París, el 1845, es la va titular La renegada.

Problemes amb els drets d’autor a banda, a Itàlia van aparèixer nous problemes, que ja des de l’estrena de 1833 s’intuïen: l’òpera Lucrezia Borgia feia referència a personatges històrics i deixava malament a una influent família de la que havien sortit un sant i dos Papes. Això òbviament no era vist amb bons ulls per la censura vaticana.

Així doncs, per deixar complagudes a les autoritats italianes que la censuraven, l’òpera es va representar com Eustorgia da Romano a Florència, com Alfonso, duc de Ferrara a Trieste, com Giovanna I de Nàpols a Ferrara i com Elisa da Fosco a Roma. Finalment Donizetti va vèncer a Victor Hugo i als censuradors i l’òpera va passar a tenir com a definitiu el seu nom original: Lucrezia Borgia.

Montserrat Caballé com a Luisa al Liceu

Montserrat Caballé com a Luisa al Liceu

Luisa Miller és una òpera dividida en tres actes, amb música de Giuseppe Verdi i llibret en italià de Salvatore Cammarano, tot i que basat en l’obra de Schiller Kabale und Liebe (1784). Van estrenar-la al Teatre San Carlo de Nàpols, el 8 de desembre de 1849. A Catalunya va estrenar-se el 25 d’octubre de 1851 al Teatre Principal de Barcelona, i del 14 al 27 de juliol torna al Gran Teatre del Liceu amb dues grans veus protagonistes, les del tenor Piotr Beczala i la soprano Sondra Radvanovsky.

Se sol citar a Luisa Miller com a l’òpera amb la que Verdi va iniciar l’important gir temàtic de les seves òperes que culminaria amb la cèlebre trilogia popular: Rigoletto, Il trovatore i La traviata. El gir consistia en abandonar les antigues històries de “capa i espasa”, buscant al·licients al suat tema de les dames de conducta inqüestionable, obligades a núpcies llunyanes al seu amor real, i la desesperada lluita dels cavallers, igualment de conducta inqüestionable, per un amor ideal inabastable que acostumava a acabar amb la mort d’un, o dels dos, enamorats.

En tot cas, per primer cop en molt de temps, Verdi sortia de l’esquema romàntic de la comèdia heroica. De fet, va aconseguir fer una òpera estimable, amb moments molt atractius, i insistir un cop més amb la intesa relació afectiva que pot haver-hi entre un pare com Miller i una filla submissa i “bona minyona” com Luisa. Ja se sap que aquest és un dels temes que millor tractava Verdi a les seves obres, per raos psicològiques personals.

Avança’t a les representacions al Gran Teatre del Liceu i descobreix-la amb els Moments d’òpera d’aquesta setmana:

Albert Galceran i Oriol Aguilà a les oficines del Festival Internacional Castell de Peralada

Albert Galceran i Oriol Aguilà a les oficines del Festival Internacional Castell de Peralada

Aquesta setmana dona el tret de sortida la 33a edició del Festival Castell de Peralada, una cita imprescindible pels amants de la lírica que, estiu rere estiu, confirma la seva vocació i amor per l’òpera i el cant líric. Però també és un festival compromès amb la nova creació, la dansa, el món simfònic i, sobretot, les grans veus.

En aquesta edició dels Moments d’òpera volem fer una aproximació a com pot fer-se possible una iniciativa com aquesta, quins són els principals al·licients i com s’ho han fet per tal d’aconseguir que la petita població de Peralada (Alt Empordà) esdevingui cada estiu la capital de la música en les seves diverses expressions.

Aquesta setmana conversem amb Oriol Aguilà, director del Festival Castell de Peralada.

Richard Wagner

Richard Wagner

Els mestres cantaires de Nuremberg és una òpera dividida en tres actes amb música de de Richard Wagner i llibret en alemany del mateix compositor. Es va estrenar a la Hofoper de Munic el 21 de juny de l’any 1868, amb un èxit esclatant. A Catalunya hi va arribar per primer cop el 19 de gener de 1905 al Gran Teatre del Liceu.

El títol té alguns elements d’òpera còmica que sorprenen en el conjunt de l’obra wagneriana, en què dominen clarament els elements tràgics. Es basa en diverses cròniques medievals sobre les confraries burgeses de mestres cantaires –que des del segle XV substituïren els minnesänger cortesans–, especialment una edició de la Crònica de Nuremberg publicada a Altdorf el 1697, que inclou un suplement que estudia els orígens, la pràctica i les regles del ‘sagrat art dels mestres cantaires’.

Pel que fa a l’òpera, es tracta d’un títol de gran enveragadura, que us resumim en poc més de cinquanta minuts de ràdio.

Jacques Offenbach

Jacques Offenbach

La belle Hélène és una òpera en tres actes amb música de Jacques Offenbach, compositor que va néixer el 20 de juny de 1819, per tant aquesta setmana es commemora el 200 aniversari del seu naixement. El llibret en francès és obra de Henri Meilhac i Ludovic Halévy. La seva estrena va ser al Théâtre des Variétés de París el 17 de desembre de 1864.

La col·laboració entre Henri Meilhac i Ludovic Halévy va ser una de les més fructuoses de la història del teatre musical francès. A més de nombrosos llibrets per a Offenbach, se’ls hi deu el text de l’òpera Carmen, amb música de G. Bizet (1875).

Durant una de les seves breus estades a París, Offenbach va assistir a la lectura de la primera versió del llibret de l’òpera que aquesta setmana ens ocupta, i en el diari de Meilhac es fa esment a les riallades que van deixar anar els assistents durant alguns moments, com les escenes de la xarada o del joc de l’oca, on se satiritzava la corrupció del poder polític. Offenbach va revisar el text i la música, i el 15 agost de 1864 ja estava acabat el primer acte de la comèdia que finalment s’anomenaria La belle Hélène.

A mesura que s’assajava s’introduïen nous canvis i la partitura cada vegada s’apropava més a la seva forma definitiva, fins que la censura va trucar a la porta. Però gràcies a les influents amistats d’Offenbach, el problema es va poder resoldre sense gaire complicacions.

El 14 de desembre va arribar l’assaig general i tot va funcionar molt bé, llevat que l’intèrpret de París, estava molt amargat pel seu baix rendiment. Amb la idea que, per culpa seva, l’estrena podia ser una catàstrofe, va decidir renunciar al paper. Però això no era un inconvenient per a Offenbach, home amb anys de teatre a l’esquena: al llarg de la nit següent va compondre tres versions de l’ària del judici, i Dupuis només va haver de triar la que millor li quedava; superat l’inconvenient, només li faltava orquestrar la nova peça i esperar la nit de l’estrena.

Vols descobrir a La belle Hélène? No et perdis els Moments d’òpera d’aquesta setmana: