La clemenza di Tito és una òpera dividida en dos actes, amb música de Wolfgang Amadeus Mozart, i llibret en italià de Caterino Mazzolà, adaptat del llibret homònim escrit per Pietro Metastasio. L’estrena d’aquesta òpera va ser a Praga, durant les festes de coronació de Leopold II com a rei de Bohèmia, el 6 de setembre de 1791, per tant aquesta setmana fa 230 anys. L’estrena catalana va ser al Gran Teatre del Liceu, el 14 de desembre de 1963.
La solemnitat d’una coronació exigia una òpera seriosa. A Praga van pensar en el ja molt popular Mozart, i li van encarregar una òpera. Ara bé, l’encàrrec imposava una obra que exaltés la monarquia absoluta, i per tant basada en el cèlebre Metastasio. De fet, Mozart no va intentar alterar el contingut polític del títol, però si la seva viabilitat teatral, i Caterino Mazzolà va retallar la retòrica de Metastasio i la va reduir al que, al seu entendre, era una “òpera de debò”, donant-li vida amb la incorporació del cor.
Mozart va rebre l’encàrrec el mes de juliol de 1791, l’any de la seva mort, quan el compositor estava capficat en la creació de La flauta màgica. Li van encarregar aleshores la composició d’una òpera seriosa. L’encàrrec va fer-lo l’empresari Domenico Guardasoni, que vivia a Praga i a qui al juny d’aquell any li van demanar una nova obra per a la coronació de Leopold II com a Rei de Bohèmia, cerimònia que tindria lloc el 6 de setembre.
Guardasoni es va desplaçar a Viena, i va intentar primer contractar a Antonio Salieri, que estava molt ocupat i va declinar l’oferta. L’experiència de Guardasoni amb Don Giovanni el va convèncer que Mozart era capaç de treballar amb un termini tan ajustat.
Mozart no va dubtar en acceptar, perquè Guardasoni li va oferir el doble del que normalment li pagaven per una òpera a Viena. I aleshores va abandonar la composició de La flauta màgica per a dedicar-se a La clemenza di Tito.
Tot i aquest esforç, l’òpera va quedar oblidada i tan sols s’ha anat recuperant des de meitats del segle XX, arribant a considerar-se una de les set obres més ben resoltes del genial compositor, malgrat l’impossible argument que podeu descobrir en el programa d’aquesta setmana.
