G. Bizet

G. Bizet

Carmen és una òpera dividida en quatre actes, amb música de Georges Bizet, i amb llibret en francès de Henri Meilhac i Ludovic Halévy, tot i que basat en la novel·la de Prosper Mérimée de títol homònim. Van estrenar-la a l’òpera-comique de París el 3 de març de 1875 (enguany ha fet 145 anys!). L’estrena catalana va ser el 2 d’agost de 1881, al teatre líric de Barcelona.

En la seva condició d’hispanista, Prosper Merimée va dedicar-se a recollir històries curioses ocorregudes en la, per a ell, curiosa, desconeguda i exòtica Espanya de l’època de la seva visita (cap a l’any 1820). Segons sembla, algunes d’aquestes històries, com la de Carmen, les hi va explicar la Comtessa de Teba, mare de la dama espanyola que va ser emperadriu francesa, Eugenia de Montijo.

A la novel·la on s’explica la història de Carmen, Mérimée dóna algunes indicacions més que no pas les que rep l’espectador de l’òpera, cosa que permet entendre millor el drama de Don José. Aquest, militar navarrès i, per tant, de clares conviccions catòliques, veu en Carmen no tan sols a una gitana feta de passió, sinó també a una mena de compatriota, ja que va viure molt de temps a navarra i també parla basc. Així neix el torbat sentiment de Don José que al conèixer Carmen es veu temptat a trencar amb la seva vida regular, catòlica i, fins i tot, deixar a la seva promesa Micaëla, també navarresa i de caràcter antagònic al de Carmen, atesa la seva actitud angelical. Quan, malgrat tot, Don José es deixa endur per la passió, el que no pot suportar és, després de tot el sacrifici que fa, fins i tot la salvació eterna al renunciar a Déu, per a compartir la seva vida amb Carmen, al final, aquesta deixi d’interessar-se per ell. Així s’explicaria la fúria amb què la mata al final de l’obra.

L’òpera deixa molt de banda aquestes qüestions i se centra tan sols en la fascinació de la dona liberal que és Carmen que, fins i tot, va fascinar a Nietzsche pel seu caràcter de “súper dona”.

Carmen va estrenar-se com “opéra-comique”, però posteriorment van convertir-la en òpera totalment cantada. L’adaptació dels diàlegs a recitatius la realitzà Ernest Guiraud, el mateix que s’encarregà de la mateixa tasca amb Les contes d’Hoffman de Jacques Offenbach, uns anys més tard.

És fals, malgrat l’extès mite, que el fracàs inicial de Carmen precipités la mort de Bizet, encara que en els primers anys no va ser reconeguda la força que conté, al llarg del segle XX s’ha convertit en una de les deu primeres de la història recent de gènere.

Tagged with →  
Share →

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *