Torquato Tasso

Torquato Tasso

Armida és una òpera dividida en tres actes, amb música de Gioacchino Rossini i llibret en italià de Giovanni Schmidt, tot i que basat en l’obra Jerusalem alliberada (1575) de Torquato Tasso, exactament igual que el cas de Haydn de la setmana passada. Van estrenar-la al teatre San Carlo de Nàpols l’11 de novembre de 1817.

Armida és la vint-i-dosena òpera composta per Rossini de les trenta-nou que va crear en dinou anys, del 1810 al 1829. És la quarta òpera escrita per a Nàpols, totes el 1817, immediatament després de La Cenerentola i de La gazza ladra. Any intens el 1817, ja que encara estrenaria una altra obra a finals d’any, Adelaide di Borgogna.

Armida, malgrat alguns elements més aviat ridículs, no és una comèdia. La història d’Armida es basa en una de les creacions literàries èpiques del Renaixement, l’epopeia del segle XVI Jerusalem alliberada del poeta italià Torquato Tasso. Per tant, està ambientada en l’època de la Primera Croada.

Un any abans de l’estrena de l’òpera, el teatre San Carlo va patir un incendi que va destruir l’edifici. Sembla que els diners no eren un problema i el teatre va ser reconstruït amb els millors mitjans tècnics de l’època. Per obrir el teatre reformat, l’empresari de l’òpera, Domenico Barbaja, volia una òpera excepcional que trenqués amb les convencions imperants. Per sobre de tot volia un treball que utilitzés les noves instal·lacions en termes d’efecte escènic i de la dansa. Per això, Rossini va compondre un ballet de catorze minuts, una pràctica habitual per a les posteriors òperes de Rossini a París, però en aquell moment era una innovació. De fet Rossini va produir la seva òpera més romàntica i opulent incloent tres llargs duets d’amor entre Armida i Rinaldo.

És una òpera amb un únic personatge femení que, a més, s’enfronta a sis tenors. També hi ha dos papers de baix. Els papers de tenor es poden dividir en tres de coloratura i tres de lírics, amb dos que apareixen només en el primer acte i uns altres dos, diferents, al tercer acte. Això va permetre que alguns tenors tinguessin més d’un paper a l’estrena. Rossini es va aprofitar de la situació per compondre una escena estesa i un trio dels tenors en el tercer acte, cosa gens habitual en el món de l’òpera.

Share →

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *