Domenico Cimarosa
Il matrimonio segreto és una òpera còmica dividida en dos actes, amb música de Domenico Cimarosa i llibret en italià de Giovanni Bertati, basat en The Clandestine Marriage de George Colman i David Garrick. Van estrenar-la a Viena el 7 de febrer de 1792. A Catalunya va estrenar-se el 22 de maig de 1793, al Teatre de la Santa Creu de Barcelona. És el títol més cèlebre de Cimarosa, compositor del que aquesta setmana es commemora el 270 aniversari del seu naixement.
Aquest és un exemple, molt popular al seu dia, d’òpera buffa del segle XVIII, que ja no és interpretada amb gaire freqüència. El llibret es basa en el format estàndard de situacions impossibles i final feliç. Sense exhibir la profunditat de les òperes de Mozart.
L’estrena, a Viena, va ser molt destacable, fins al punt que l’emperador Leopold II va ordenar que se servís el sopar als cantants per tenir una repetició completa de l’obra aquell mateix vespre; cosa realment excepcional en l’història de l’òpera. Així doncs, l’obra va ser representada àmpliament per tota Europa durant la vida del compositor i també posteriorment. Més tard, el mateix Giuseppe Verdi, reconeixeria que era una de les seves favorites.
La influència de Mozart és evident especialment als finals de cada acte amb unes destacables escenes de conjunt. Il matrimonio segreto si bé, d’una banda, estava influïda per l’òpera mozartiana, en aquell clima, amb aquella orquestra i aquell públic que havia aclamat a Mozart, va obtenir una confirmació del seu valor, més significativa encara si es té en compte la rèplica demanada per l’emperador el dia de l’estrena.
Per l’òpera italiana del segle XVIII, Il matrimonio segreto representa la conclusió d’una època i no pocs indicis d’obertura cap al futur del melodrama, descomptant el que ja havia fet Mozart, un compositior poc o gens conegut pel públic italià, però que Cimarosa havia escoltat atentament a Viena.
L’òpera en sí està considerada la millor mostra del gènere còmic d’origen napolità, i té la primera, i magistral, escena per dos baixos còmics (la que obre el segon acte), entre Don Geronimo i el Comte; aquesta va ser molt imitada per molts autors, podent destacar a Rossini i, més tard, Donizetti.
Kudos! I value this.