Javier Camarena

Javier Camarena

La Cenerentola (és a dir, La ventafocs) és una òpera dividida en dos actes, amb música de Gioacchino Rossini, i llibret en italià de Jacopo Ferreti, tot i que basat parcialment en un popular conte de Charles Perrault, i en el llibret que Charles-Guillaume Étienne va escriure pel compositor Niccolò Isouard. Es va estrenar a Roma el 25 de gener de 1817. A Catalunya va estrenar-se el 25 d’abril de 1818, al teatre de la Santa Creu de Barcelona. I del 23 d’octubre al 12 de novembre es podrà veure a les ciutats de Sabadell, Sant Cugat del Vallès, Granollers, Tarragona, Manresa i Reus.

Rossini aprofitava les seves setmanes de llibertat contractual amb Nàpols per marxar cap a Roma, on podia “col·locar” alguna òpera nova de caràcter còmic que amb la seva gran rapidesa compositiva tenia llesta en poc més d’un mes. L’any 1816 hi va estrenar Il barbiere di Siviglia, i el 1817 era el torn de La Cenerentola. El problema sempre era el mateix: trobar un llibret que no topés amb la censura romana.

Diuen els biògrafs de Rossini que el dia de Nadal de 1816, algú li va proposar la història de La ventafocs, però convertida en òpera còmica. Rossini va entusismar-se amb la idea, i va reforçar el caràcter còmic inventant-se el personatge de Don Magnífico, el padrastre d’Angelina, enlloc de la tòpica madrastra del conte de Perrault. La raó era ben simple: amb la madrastra, les dues germanes i Angelina (Cenerentola), hi hauria quatre dones en escena; de manera que la diferenciació vocal hauria estat més complicada i, a més, moltes companyies només tenien tres dones en nòmina.

Així doncs, creant el padrastre, en el context de la tradició bufa més consolidada, l’obra adquiria un to més proper a les tradicions còmiques italianes, i així naixia un dels personatges més malèvols mai creats per Rossini, abans de l’Assur de Semiramide.

La Cenerentola va ser quasi tan popular com Il barbiere di Siviglia durant molts anys, però la pèrdua de la tradició belcantista, amb les òperes tardoverdianes, i sobretot amb l’aparició del verisme i el wagnerisme, va fer que poc a poc anessin desapareixent. Durant els anys 20 el títol va recuperar-se gràcies a la mezzosoprano Conxita Supervía, i des d’aleshores moltes han estat les que han volgut demostrar les seves habilitats amb la coloratura a través d’aquest exigent rol.

Share →

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *