Guillaume Tell és una òpera dividida en quatre actes, amb música de Gioacchino Rossini i llibret en francès d’Étienne de Jouy i Hippolyte Bis, basat al seu torn en Wilhelm Tell de Friedrich von Schiller. L’estrena va ser a l’òpera de París el 3 d’agost de 1829, i a Catalunya no va poder veure’s fins el 14 de març de 1857 al Teatre de la Santa Creu de Barcelona.

Cal tenir en compte que la d’avui és una òpera molt recordada al Gran Teatre del Liceu, sobretot per les bombes que van esclatar l’any 1893 durant una de les representacions del títol que aquesta setmana ens ocupa.

Guillaume Tell també s’ha interpretat en italià amb el títol de Guglielmo Tell, una adaptació que va anar a càrrec de Calisto Bassi. Tanmateix, avui l’òpera s’interpreta rarament en qualsevol llengua, principalment a causa de la seva llargada (pot durar unes cinc hores), però també per la seva dificultat (el paper de tenor conté fins a 29 dos aguts, dos de pit). Es coneix principalment per la seva obertura que sí que s’interpreta sovint.

Després d’una estada triomfal a Londres, Rossini s’instal·là a París on Carles X li oferí oneroses condicions. Així, l’òpera francesa es “rossinitzà” com ho proven, per exemple, les obres d’Auber, Boieldieu i Adam. I després de Le comte Ory arribà la gran òpera esperada que justifiqués les seves prerrogatives amb una òpera “de veritat” i, per tant, seriosa.

Rossini va treballar llargament i en silenci component una òpera monumental: Guillaume Tell. El tema, de caràcter patriòtic i històric, era clarament romàntic. El resultat va ser una òpera ambiciosa i complexa, una “grand opéra” que va contribuir a crear un nou gènere del que en viurien l’òpera francesa i italiana durant tota la següent generació: el romanticisme. Un estil que, fins aleshores, Rossini no havia explorat. Així el geni de Pesaro neix, musicalment, en el classicisme, s’inspira en el barroc, posa les bases del “belcanto” i fonamenta el que esdevindrà el romanticisme.

Ja en l’obertura, amb influències de Beethoven, Rossini es mostra diferent sense renunciar al seu estil, com ho demostra que acabi amb el famós crescendo. I com no podia ser d’una altra manera, en estrenar-se a París, va complaure al public francès, és clar, amb un ballet.

El 7 de novembre de 1893, en la nit d’inauguració de la temporada del Liceu i mentre s’hi representava Guillaume Tell, l’anarquista Santiago Salvador va llançar dues bombes a la platea del teatre, de les quals només n’explotà una que va causar una vintena de morts. Durant anys no es van utilitzar les butaques que ocupaven els morts per la bomba.

Per cert, en el programa d’aquesta setmana escoltarem la versió francesa i italiana indistintament, uns Moments d’òpera que ja podeu recuperar a la secció de ràdio a la carta.

Share →

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *