Montserrat Caballé

Montserrat Caballé

La Gioconda és una òpera dividida en quatre actes, amb música d’Amilcare Ponchielli i llibret en italià d’Arrigo Boito, tot i que va signar-lo amb el pseudònim Tobio Gorrio. Boito es va inspirar en el drama Angelo, tyran de Padoue de Víctor Hugo.

L’estrena d’aquest títol va ser al Teatro alla Scala de Milà el 8 d’abril de 1876, mentre que l’estrena catalana va ser el 26 de febrer de 1883 al Gran Teatre del Liceu, que l’acull de nou de l’1 al 15 d’abril.

Malgrat que és evident que el drama de Víctor Hugo, Angelo, Tyran de Padoue (1835) va ser la font essencial pel llibret d’Arrigo Boito, el cert és que la complexa història d’Hugo va ser simplificada pel llibretista. Tot i això, el resultat és un drama complicat de seguir, però més comprensible que la versió original. Tan sols cal seguir el fil dels amors de la protagonista i els personatges que l’envolten.

La Gioconda té certa influència de la Grand’opéra francesa, només cal fixar-se en les diverses escenes col·lectives, la necessitat de sis tipus de veus diferents, grans concertants i, és clar, un ballet, la popular “dansa de les hores”. Pel que fa a l’estil de cant, s’hi aprecien clares influències de G. Verdi, però amb un canvi constant cap al cant spianato que caracteritzarà l’escola verista, que posteriorment apareixerà. I és que cal tenir present que Ponchielli va ser mestre de Puccini, així doncs, la manera de compondre les melodies pels cantants és propera. És un bon exemple d’un títol que s’identifica amb el canvi de segle, donant més atenció a l’expressió del cant (més teatral que musical), i la presència del leitmotiv wagnerià, molt poc habitual en aquell moment.

Share →

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *