Cecilia Bartoli al Palau de la Música Catalana

Cecilia Bartoli al Palau de la Música Catalana

La Cenerentola (és a dir, la ventafocs) és una òpera dividida en dos actes, amb música de Gioacchino Rossini, i llibret en italià de Jacopo Ferreti, tot i que basat parcialment en un popular conte de Charles Perraut, i en el llibret que Charles-Guillaume Étienne va escriure pel compositor Niccolò Isouard. Van estrenar-la a Roma el 25 de gener de 1817. A Catalunya va estrenar-se el 25 d’abril de 1818, al teatre de la Santa Creu de Barcelona, i el proper 25 d’abril podrem gaudir-la, en versió concert, al Palau de la Música Catalana amb l’atractiu de la mezzosoprano Cecilia Bartoli en el rol principal.

Rossini aprofitava les seves setmanes de llibertat contractual amb Nàpols per marxar cap a Roma, on podia “col·locar” alguna òpera nova, de caràcter còmic que amb la seva gran rapidesa compositiva tenia llesta en poc més d’un mes. L’any 1816 hi va estrenar “Il barbiere di Siviglia”, i el 1817 era el torn de “La Cenerentola”. El problema sempre era el mateix: trobar un llibret que no topés amb la censura romana.

Els biògrafs de Rossini asseguren que el dia de Nadal de 1816 algú li va proposar la història de  La Cenerentola, però convertida en òpera còmica. Rossini va entusismar-se amb la idea, i va reforçar el caràcter còmic inventant-se el personatge de Don Magnífico, el padrastre d’Angelina, enlloc de la tòpica madrastra del conte de Perrault. La raó era ben simple: amb la madrastra, les dues germanes lletges i Angelina (Cenerentola), hi hauria quatre dones en escena; de manera que la diferenciació vocal hauria estat més complicada i, a més, moltes companyies només tenien tres dones en nòmina.

Així doncs, creant el padrastre, en el context de la tradició bufa més consolidada, l’obra adquiria un to més proper a les tradicions còmiques italianes, i així naixia un dels personatges més malèvols mai creats per Rossini, abans de l’Assur de Semiramide.

La Cenerentola va ser quasi tan popular com Il barbiere di Siviglia durant molts anys, però la pèrdua de la tradició belcantista, amb les òperes tardoverdianes, i sobretot amb l’aparició del verisme i el wagnerisme, va fer que poc a poc anessin desapareixent. Ara la podem descobrir de nou amb la veu de Bartoli i per això li dediquem els Moments d’òpera d’aquesta setmana:

Share →

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *