J. Sutherland i L. Pavarotti cantant "I puritani"

J. Sutherland i L. Pavarotti cantant “I puritani”

I puritani és una òpera dividida en tres actes, amb música de Vincenzo Bellini, i llibret en italià del comte Carlo Pepoli; tot i que basat en el drama Têtes rondes et cavaliers de Jacques Ancelot i J.X. Saintine (nom literari de Jacques-Xavier Boniface). L’estrena va ser el 24 de gener de 1835 al teatre Italien de París, l’estrena catalana va ser el 1837 al Teatre Principal, i l’estrena liceística, el 17 de maig de 1848. I ara torna de nou al teatre de les rambles, en un cast protagonitzat per Javier Camarena i Pretty Yende, i que podrem veure del 5 al 21 d’ocutbre.

En un moment en què el naixent romanticisme havia posat de moda tot el que es referia a Escòcia i al seu món llunyà i misteriós, no és estrany que Bellini i el seu nou llibretista, el comte Carlo Pepoli, escollissin aquesta història.
Ens situem en un un moment crític de la història d’Escòcia, Cromwell havia aconseguit derrocar als Estuards i al seu últim rei Carles I, que havia estat enviat al patíbul, al davant del Parlament de Londres, el 30 de gener de 1649.

També a Escòcia van triomfar els partidaris a Cromwell que practicaven una varietat estricta de protestantisme semblant a la dels calvinistes, caracteritzada per un rigor extrem en la pràctica religiosa i una intolerància llegendària.

En aquest ambient que els escriptors francesos Ancelot i Saintine van situar el seu drama Têtes rondes et cavaliers, d’on es narra un pressumpte episodi de la real i molt accidentada fugida de la reina vídua, Enriqueta de França, a qui els cromwelians buscaven amb molt d’interès, igual que al seu fill Carles II, se situa l’acció.

Va ser aquest drama el que, finalment, van escollir Vincenzo Bellini i comte Carlo Pepoli, com el més adient per a causar un bon impacte al Théâtre Italien de París, tenint en compte la moda del moment i la psicologia de l’espectador francès; Rossini, amb el seu enorme prestigi, va intervenir per a què el Teatre Italien contractés a Bellini per a presentar la seva nova òpera. Si hem de jutjar per les cartes que Bellini va enviar al seu íntim amic Florimo; Rossini va aconsellar al compositor que cuidés el seu modest llenguatge orquestral per estrenar a París: tant sols la melodia no seria suficient, com si ho era a Itàlia a inicis de la seva carrera.

Bellini va seguir els consells del seu nou amic, Rossini, i va dissenyar un teixit orquestral molt més ric i interessant que l’aplicat a les seves òperes anteriors, però sense renunciar a la seva arma predilecte: la melodia etèria i voladora, de ritme imprecís i plena d’inesperades inflexions. Aquesta és la qualitat de Bellini, que va captivar a Europa, fins i tot a R. Wagner. Aquesta, per cert, és la darrera òpera de Bellini, que va morir tan sols vuit mesos després de la seva estrena, amb 33 anys d’edat.

Share →

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *