Joyce DiDonato serà "Romeo" al Liceu

Joyce DiDonato serà “Romeo” al Liceu

I Capuleti e i Montecchi és una òpera dividida en dos actes, amb música de Vincenzo Bellini, i llibret en italià de Felice Romani; tot i que inspirat en les narracions de Luigi Da Porto i de Matteo Bandello, i fugaçment inspirat en Romeo and Juliet de William Shakespeare.

Van estrenar-la l’11 de març de 1830 al teatre de La Fenice de Venècia. L’estrena a Catalunya va ser al Gran Teatre del Liceu, el 8 de juny de 1854. Teatre que l’acull de nou del 17 de maig a l’1 de juny, amb un primer repartiment encapçalat per la mezzosoprano Joyce DiDonato (Romeu), i la soprano Patrizia Ciofi (Julieta).

La llegenda de Romeu i Julieta, situada inicialment a Siena per Masuccio Salernitano (s. XV), va ser transportada, més tard, a Verona per una narració de Luigi Da Porto (1524) i per la novena de les “novel·les curtes” de Matteo Bandello, publicada a la segona meitat del segle XVI. Sobre aquestes narracions i, sobretot, la de Da Porto, Shakespeare va escriure el seu admirable drama Romeo and Juliet, de la que en publicà una primera edició l’any 1597.

Per a compondre aquesta òpera, Bellini tan sols va disposar d’un mes i mig. Un termini molt breu en un autor que es prenia molt de temps per a la composició. Que ho pogués fer s’explica pel fet que va poder recuperar trossos de l’òpera Zaira, que havia fracassat l’any anterior a Parma, i estava convençut que no tornaria a circular per Itàlia. Algunes peces de Zaira van ser incorporades, i moltes reescrites, i Bellini va afegir, a més, una ària per a Giulietta, procedent de la seva primera òpera Adeldon e Salvini.

El resultat va ser una òpera nova que va ser molt ben rebuda a Venècia i va suposar un important pas endavant per a Bellini. El compositor, en la creació dels personatges, va deixar-se endur per l’estètica “belcantista” encara en vigor a aquella època, que exigia veus lleugeres i flexibles en els papers masculins (papers que només uns anys abans interpretaven els “castrati”).

Aquest costum va mantenir-se viu durant molts anys, per això Bellini va escriure el paper de Romeo per a una mezzosoprano de coloratura, prioritzant l’estètica de la veu per sobre de la credibilitat del personatge –cosa que l’any 1966 va rectificar el mestre Claudio Abbado, donant pas a la versió protagonitzada per un tenor, en aquell cas, Jaume Aragall. En canvi, el paper de Tebaldo sí que correspon a un tenor líric lleuger, un tipus de veu i tècnica vocal que ja existia en aquella època.

Share →

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *