Macbeth en la producció de Brett Bailey que es podrà veure al Temporada Alta

Macbeth en la producció de Brett Bailey que es podrà veure al Temporada Alta

Aquesta setmana ens centrarem en el títol que els dies 17 i 18 d’octubre es representarà al Festival Temporada Alta de Girona – Salt; títol imprescindible del catàleg de Giuseppe Verdi, Macbeth.

Es tracta d’una òpera dividida en quatre actes amb música de Verdi, i llibret en italià de Francesco Maria Piave, tot i que conté importants aportacions del compositor. El text està basat en la tragèdia homònima de William Shakespeare (1605). L’òpera van estrenar-la a Florència, al teatre della Pergola, el 14 de març de 1847. El mateix Verdi la va reformar per la seva estrena de París, el 19 d’abril de 1865.

La complexa estructura del drama shakesperià en cinc actes va ser sintetitzada, no sense dificultat, per Piave, en una estructura de quatre actes. Tot i això, la posada en escena resulta difícil, atesos els nombrosos canvis d’escena i les complexes ambientacions.

A Macbeth s’evidencia encara un Verdi molt arrelat en les formes tradicionals, amb una partitura que subdivideix les seqüències melodramàtiques en “pezzi chiusi” (peces tancades, és a dir: recitatiu, ària i cabaletta). Aviat, amb La Traviata i Un ballo in maschera, Verdi abandonarà aquesta estructura, produint partitures més homogènies.

El tema, molt estimat per Verdi, què admirava Shakespeare, es presenta molt ben articulat des del punt de vista de les veus. En efecte, l’esquematització psicològica dels personatges en grups de “bons” –Malcolm, Macduff i Banco– i “dolents” –Lady Macbeth i Macbeth– es reflecteix en la manera de cantar. Els primers canten plegats, amb els cors, i amb declamacions patètiques, que responen a l’ideal del just en l’òpera vuit-centista. Els segons, sobetot Lady Macbeth, canten “sottovoce” i amb tonalitats fosques, expressament indicades per Verdi en la mateixa partitura.

En aquesta òpera Verdi va donar un gir important a la seva posició com a compositor encara immers en el “belcantisme”, al recomanar a l’empresari del teatre de l’òpera que no contractés, pel paper de Lady Macbeth, a una cantant bonica i de veu bella, sinó lletja i amb la veu ingrata, desagradable i agressiva; d’aquesta manera posava punt i final al conegut com a “belcanto”, donant pas a un cant més expressiu, del qual en beuran els compositors posteriors.

Una gran obra, que us convidem a descobrir als Moments d’òpera:

Share →

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *