Flórez i Pavarotti, els dos "Arnoldo" del programa

Flórez i Pavarotti, els dos “Arnoldo” del programa

L’òpera de la setmana la dediquem a Gioacchino Rossini, amb motiu del 165è aniversari de la seva mort, va ser la darrera òpera que va escriure, una obra mestra de gran complexitat musical, Guillem Tell.

Guillaume Tell -nom original en francès- també s’ha interpretat en italià amb el títol de Guglielmo Tell, una adaptació que va anar a càrrec de Calisto Bassi. Tanmateix, avui l’òpera s’interpreta rarament en qualsevol llengua, principalment a causa de la seva llargada (pot durar unes cinc hores), però també per la seva dificultat (el paper de tenor conté fins a 29 dos aguts, dos de pit). Es coneix principalment per la seva obertura que sí que s’interpreta sovint.

Després d’una estada triomfal a Londres, Rossini s’instal·la a París on Carles X li ofereix oneroses condicions. Així, l’òpera francesa es “rossinitza” com ho proven, per exemple, les obres d’Auber, Boieldieu i Adam. I després de Le comte Ory arriba la gran òpera esperada que justifiqués les seves prerrogatives amb una òpera “de veritat” i, per tant, seriosa.

Rossini va treballar llargament i en silenci component una òpera monumental: Guillaume Tell. El tema, de caràcter patriòtic i històric, era clarament romàntic. El resultat va ser una òpera ambiciosa i complexa, una “grand opéra” que va contribuir a crear un nou gènere del qual en viurien l’òpera francesa i italiana durant tota la següent generació: el romanticisme. Un estil que, fins aleshores, Rossini no havia explorat. Així el geni de Pesaro neix, musicalment, en el classicisme, s’inspira en el barroc, posa les bases del belcanto i fonamenta el que esdevindria el romanticisme.

Ja en l’obertura, amb influències de Beethoven, Rossini es mostra diferent sense renunciar al seu estil, com ho demostra que acabi amb el famós crescendo. I com no podia ser d’una altra manera, en estrenar-se a París, va complaure al public francès, és clar, amb un ballet.

Inexplicablement, aquesta va ser l’última òpera de Rossini, tot i l’èxit espectacular que havia obtingut i que el compositor viuria feliçment entre França i Itàlia els següents 39 anys. És clar, l’èxit li permetia viure dels rèdits de la seva obra sense haver de renunciar a tots els luxes als quals era aficionat, cosa que explicaria la falta de voluntat creativa dels seus darrers 39 anys de vida.

A tall d’anècdota, el 7 de novembre de 1893, en la nit d’inauguració de la temporada del Liceu i mentre s’hi representava Guillaume Tell, l’anarquista Santiago Salvador va llençar dues bombes a la platea del teatre, de les quals només n’explotà una que va causar una vintena de morts.

Share →

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *