Pocs drames verdians han tingut un libretto tan poc afortunat com el que Temistocle Solera va dedicar a Joana d’Arc, l’obra de Verdi per a l’any 1845.

Solera només funcionava correctament en un sentit: el de treure partit patriòtic a qualsevol argument en pro de la Itàlia del “Risorgimento”, fos quina fos l’acció escollida. A Giovanna d’Arco, la imatge dels italians amenaçats per la invasió estrangera –a l’Itàlia de l’època eren els austríacs– sembla ben clara.

Però per a escriure bons llibrets no cal només l’exhaltació patriòtica, sinó un geni creatiu important i, malgrat contenir moments musicals realment destacables, aquesta obra ha patit la indiferència del públic.

A la partitura d’aquesta òpera Verdi hi va experimentar alguns recursos que mai més repetiria. En el cor d’àngels i dimonis, trobem curioses armonies: els àngels van acompanyats d’arpa i… acordió! Els dimonis van acompanyats d’harmònium i percussió, amb una melodia seductora (“Tu sei bella”) que seria l’èxit dels organers italians del segle XIX.

Aquí us deixem el programa sencer:

Share →

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *