MCBTH al TNC

MCBTH al TNC

Fins el proper 18 de novembre encara podeu veure al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) l’obra MCBTH, una adaptació d’Àlex Rigolga de l’obra Macbeth de William Shakespeare; un genial treball d’actors i una revisió colpidora i reflexiva sobre l’ambició i l’ètica.

Donat que és una obra argumentalment complexa, volem ajudar-vos a gaudir de la representació a través de la música de Verdi. És per això que aquesta setmana dediquem els Moments d’òpera a la versió de Giuseppe Verdi i Francesco Maria Piave de l’obra de Shakespeare, de l’any 1847.

La complexa estructura del drama shakesperià en cinc actes va ser sintetitzada, no sense dificultat, per Francesco Maria Piave (el llibretista), en una estructura de quatre actes. Tot i això, la posada en escena resulta difícil, atesos els nombrosos canvis d’escena i les complexes ambientacions; per exemple les dues escenes ambientades en el bosc, en les introduccions del primer i darrer actes.

A Macbeth s’evidencia encara un Verdi molt arrelat en les formes tradicionals, amb una partitura que subdivideix les seqüències melodramàtiques en “pezzi chiusi” (peces tancades, és a dir: recitatiu, ària i cabaletta). Aviat, amb La Traviata i Un ballo in maschera, Verdi abandonarà aquesta estructura, produint partitures més homogènies.

El tema, molt estimat per Verdi, què admirava Shakespeare, es presenta molt ben articulat des del punt de vista de les veus. L’esquematització psicològica dels personatges en grups de “bons” – Malcolm, Macduff i Banco – i “dolents” – Lady Macbeth i Macbeth – es reflecteix en la manera de cantar. Els primers canten plegats, amb els cors, i amb declamacions patètiques, que responen a l’ideal del just en l’òpera vuit-centista. Els segons, sobetot Lady Macbeth, canten “sottovoce” i amb tonalitats fosques, expressament indicades per Verdi en la mateixa partitura.

En aquesta òpera Verdi va donar un gir important a la seva posició com a compositor encara immers en el “belcantisme”, al recomanar a l’empresari que no contractés, pel paper de Lady Macbeth a una cantant bonica i de veu bella, sinó lletja i amb la veu ingrata, desagradable i agressiva; d’aquesta manera posava punt i final al conegut com a “belcanto”, donant pas a un cant més expressiu, del qual en beuran els compositors posteriors. Malgrat això, amb freqüència Verdi deixarà enrera en les seves trobades, per -més tard- tornar a avançar i retrocedir. De fet, en gran mesura, aquesta és la seva grandesa.

Share →

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *