Magda Olivero és FrancescaFrancesca da Rimini és una òpera dividida en quatre actes, amb música de Riccardo Zandonai i llibret en italià de Tito Ricordi, tot i que basat en una obra de teatre de Gabriele d’Annunzio de 1902. L’estrena va ser al Teatro Regio de Torí el 19 de febrer de 1914, mentre que al Gran Teatre del Liceu s’estrenaria el 13 de novembre de 1926.

Riccardo Zandonai va ser un compositor italià que va estudiar amb Mascagni a Pesaro. Per tal de forjar-se una carrera com a músic va centarar-se en el món de l’òpera, i en l’escola que predominava el panorama en aquell moment, el verisme, en aquest sentit la influent casa Ricordi va veure en ell a un possible hereu de Puccini, però el seu estil va anar més enllà del verisme.

El seu èxit més rellevant va ser l’òpera que ens ocupa aquesta setmana, Francesa da Rimini, estrenada l’any 1914. Un títol que s’allunya del verisme per apropar-se a nous aires, presentant una Itàlia renaixentista, evocant capítols d’una gran paísi amb uns personatges que viuen l’amor amb risc i aventura, enlloc de fer-ho en la foscor pròpia del verisme. A més, l’avançat llenguatge simfònic de Zandonai dona una gran riquesa a l’orquestra que s’evidencia en el desenvolupament de l’acció, dotant-la de molta més riquesa que d’altres compositors italians.

Pots conèixer l’argument i les escenes musicals més rellevants a través dels Moments d’òpera d’aquesta setmana:

Luciano Pavarotti

El 6 de setembre de 2007 es va apagar la veu d’un dels més grans tenors de tota la història, Luciano Pavarotti. 10 anys després volem recordar la seva biografia i escoltar algunes de les seves més cèlebres gravacions.

Pavarotti ser un dels tenors més importants de la història, un dels cantants contemporanis més famosos, tant al món de la òpera com en altres múltiples gèneres musicals. Molt conegut pels seus concerts televisats i com un de Els Tres Tenors, al costat de Plácido Domingo i Josep Carreras.

Al costat de la soprano australiana Joan Suherland, i del director Richard Bonynge van protagonitzar grans actuacions i, afortunadament, un gran nombre de gravacions.

Els Moments d’òpera d’aquesta setmana els dediquem a Luciano Pavarotti.

Claudio Abbado

Escoltarem la versió que proposa el director Claudio Abbado

Estrenada a París el 19 de juny de 1825, Il viaggio a Reims és una òpera còmica en un únic acte amb música de Gioacchino Rossini, i llibret en italià de Luigi Balocchi. L’estrena catalana va ser el 9 de novembre de 2006 al Gran Teatre del Liceu, teatre que l’acull de nou del 13 al 20 de setembre.

Cal destacar que aquesta òpera pràcticament no té argument, sinó que és el pretext perfecte per fer lluir les habilitats en el cant de catorze solistes.

Il viaggio a Reims va ser un encàrrec del 1825 per commemorar la celebració de la coronació del rei Carles X de França, l’últim Borbó francès, i ja que l’òpera va ser escrita per a una ocasió específica, amb una trama sobre aristòcrates europeus, oficials -i una poetessa- de camí per a unir-se a les festivitats de la coronació francesa per la qual va ser composta l’òpera, Rossini mai va pretendre que tingués una vida més enllà d’unes poques representacions a París. És per això que el compositor més tard reutilitzaria una bona part de la música per a l’elaboració de Le comte Ory, la seva penúltima òpera.

En aquesta òpera, Rossini segueix la tradició belcantista que el públic aplaudia, però la transforma amb un ritme trepidant que es converteix en hilarant.

L’invent el van presentar com a “cantata escènica” i es va interpretar, només, en versió de concert. És una òpera exigent, amb 14 solistes (tres sopranos, un contralt, dos tenors, quatre barítons, i quatre baixos), i és per això que no es representa freqüentment.

Renata Tebaldi

Renata Tebaldi

Per gaudir d’Adriana Lecouvreur haurem d’imaginar-nos una representació operística en la que els personatges es dediquen al teatre, així tenim teatre a dins del teatre. La realitat, per tant, en escena.

Quan el verisme quasi encara no havia començat a caminar, Cilea va descobrir que una profunda aproximació el més realista possible, al món del segle XVIII, seria molt eficaç per a trobar en aquest món els crus contrastos amb la vida “real”; això li va permetre no només escriure una molt bona mostra de verisme, sinó també a intentar combinar, amb molt bona fortuna, alguns dels ideals del belcantisme del passat amb les necessitats expressives del teatre verista dels primers anys del segle XX.

Als seus inicis, aquesta òpera no va tenir una acollida suficient com per a crear escola, però cap a l’any 1940 va començar a ressorgir de la mà, sobretot, de les grans intèrprets com Mafalda Favero, Mercè Capsir i, sobretot, Renata Tebaldi, qui va imposar aquesta òpera al Metropolitan de Nova York, contra el desig explícit de l’empresari que dirigia el teatre.

Aquesta setmana seguim coneixent el verisme, i ho fem amb Adriana Lecouvreur.

 

Caballé i Pavarotti

Caballé i Pavarotti, els protagonistes del programa de la setmana

Se sol citar a Luisa Miller com a l’òpera amb la que Verdi va iniciar l’important gir temàtic de les seves òperes que culminaria amb la cèlebre trilogia popular: Rigoletto, Il trovatore i La traviata.

El gir consistia en abandonar les antigues històries de “capa i espasa”, buscant al·licients al suat tema de les dames de conducta inqüestionable, obligades a núpcies llunyanes al seu amor real, i la desesperada lluita dels cavallers, igualment de conducta inqüestionable, per un amor ideal inabastable que acostumava a acabar amb la mort d’un, o dels dos, enamorats.

En tot cas, per primer cop en molt de temps, Verdi sortia de l’esquema romàntic de la comèdia heroïca. De fet, va aconseguir fer una òpera estimable, amb moments molt atractius, i insistir un cop més amb la intesa relació afectiva que pot haver-hi entre un pare com Miller i una filla submissa i “bona minyona” com Luisa. Ja se sap que aquest és un dels temes que millor tractava Verdi a les seves obres, per raos psicològiques personals.

Descobreix aquest títol en els Moments d’òpera d’aquesta setmana: