Joyce DiDonato
Joyce DiDonato

Zelmira és una òpera dividida en dos actes, amb música de Gioacchino Rossini i llibret en italià d’Andrea Leone Tottola, tot i que basat en el drama Zelmire del francès Demont de Belloy (1762). L’estrena va ser al San Carlo de Nàpols el 16 de febrer de 1822. La primera representació a Catalunya va ser al Teatre de la Santa Creu, el 6 de maig de 1824.

El 1815, Rossini va començar un període d’uns set anys a Nàpols amb l’empresari Barbaia del Teatro San Carlo, que va ser el seu període de major creativitat, amb la composició d’una sèrie de deu drames que se solen anomenar les «òperes napolitanes». Són Elisabetta, regina d’Inghilterra, La gazzetta, Otello, Armida, Mosè in Egitto, Ricciardo e Zoraide, Ermione, La donna del lago, Maometto II i Zelmira. Van ser més de sis anys d’esgotadora activitat, si també tenim en compte que a part de les napolitanes, va estrenar unes altres nou òperes a Roma, Milà, Venècia i Lisboa.

Generalment són obres serioses, sovint tràgiques, i Rossini utilitza aquestes partitures com a vehicle per a expandir els límits de la forma i l’estil de l’òpera tradicional, i es distancia de la seva vessant més còmica. Això va fer que per la majoria del públic del moment, Rossini havia anat massa lluny.

De fet, a principis de la dècada de 1820, sembla que el públic italià havia rebut cada vegada més fredament la música del cada vegada més innovador Rossini. I segurament això va fer que al cap de poc es traslladés a París, on finalment es va retirar de l’òpera per complet als 37 anys d’edat, per viure quaranta anys sense haver d’escriure cap altra òpera.

Pel que fa a Zelmira, el complicat argument s’articula entorn de la figura de Zelmira, filla de Polidoro, rei de l’illa de Lesbos i estimat pel poble, i del príncep Ilo, marit de la protagonista. Abans dels fets que s’hi narren, en absència d’Ilo, partit per defensar la seva terra natal, Azorre, senyor de Mitilene, a qui Polidoro havia negat la mà de la seva filla, ha envaït Lesbos en un intent d’assassinar l’ancià rei. Zelmira ha aconseguit amagar el seu pare en una tomba reial; i fingint cedir als propòsits d’Azorre, l’enganya fent-li creure que el seu pare s’ha amagat al temple de Ceres. Azorre fa calar foc al temple creient que així ha donat mort al seu rival. Però Antenore, aspirant al tron de Mitilene i enemic d’Azorre, havent-se unit a la conquesta de Lesbos fa que l’assassinin. Només el providencial retorn del valerós Ilo farà possible l’expulsió del nou usurpador i restablir al seu tron el savi rei Polidoro.

Un argument impossible, però una música sensacional!

 

Edita Gruberová
Edita Gruberová

Ariadne auf Naxos és una òpera dividida en dues parts: un pròleg i un acte. Amb música de Richard Strauss, i llibret en alemany d’Hugo Von Hofmannsthal. Van estrenar-la al teatre de la Cort de Viena el 4 d’octubre de 1916 (enguany farà 105 anys); a Catalunya va estrenar-se el 14 de gener de 1943 al Gran Teatre del Liceu, i ara aquest teatre l’acull de nou del 22 de setembre al 4 d’octubre, essent la primera `òpera de la temporada 2021/22.

Aquesta és una òpera escrita originàriament en un sol acte, precedida de la comèdia-ballet de Molière Le Bourgeois gentilhomme (1670), per a la què Richard Strauss havia escrit música incidental (11 números que es conserven en forma de “suite”). Amb aquesta primera forma va estrenar-se a Stuttgart i en algunes altres ciutats, però finalment Strauss i el seu llibretista van decidir eliminar l’obra teatral de Molière i afegir, al seu lloc, un pròleg.

Hugo von Hoffmansthal va saber fer despertar l’interès de Richard Strauss per la relació entre teatralitat i música. 

A més d’estrenar-se a Stuttgart, també va poder veure’s (en la seva primera versió) a Londres, Berlin, Praga i Amsterdam; però l’escassa viabilitat de la formula (obra de teatre i òpera) i el poc èxit aconseguit amb la mateixa, van propiciar que Strauss i Hoffmannsthal eliminessin la part del teatre, situant la primera part a un pròleg, donant una explicació més precisa del perquè de la mescla d’estils de l’acte únic que segueix el pròleg.

Amb la seva segona forma l’òpera va assolir un èxit notable i, a dia d’avui, es considera una de les millors òperes de Richard Strauss.

La figura de Zerbinetta és una de les primeres pel que fa a l’exhibició vocal que Richard Strauss va introduir en algunes de les seves creacions, una moda molt acceptada en aquell moment.

 

WA Mozart
WA Mozart

La clemenza di Tito és una òpera dividida en dos actes, amb música de Wolfgang Amadeus Mozart, i llibret en italià de Caterino Mazzolà, adaptat del llibret homònim escrit per Pietro Metastasio. L’estrena d’aquesta òpera va ser a Praga, durant les festes de coronació de Leopold II com a rei de Bohèmia, el 6 de setembre de 1791, per tant aquesta setmana fa 230 anys. L’estrena catalana va ser al Gran Teatre del Liceu, el 14 de desembre de 1963.

La solemnitat d’una coronació exigia una òpera seriosa. A Praga van pensar en el ja molt popular Mozart, i li van encarregar una òpera. Ara bé, l’encàrrec imposava una obra que exaltés la monarquia absoluta, i per tant basada en el cèlebre Metastasio. De fet, Mozart no va intentar alterar el contingut polític del títol, però si la seva viabilitat teatral, i Caterino Mazzolà va retallar la retòrica de Metastasio i la va reduir al que, al seu entendre, era una “òpera de debò”, donant-li vida amb la incorporació del cor.

Mozart va rebre l’encàrrec el mes de juliol de 1791, l’any de la seva mort, quan el compositor estava capficat en la creació de La flauta màgica. Li van encarregar aleshores la composició d’una òpera seriosa. L’encàrrec va fer-lo l’empresari Domenico Guardasoni, que vivia a Praga i a qui al juny d’aquell any li van demanar una nova obra per a la coronació de Leopold II com a Rei de Bohèmia, cerimònia que tindria lloc el 6 de setembre.

Guardasoni es va desplaçar a Viena, i va intentar primer contractar a Antonio Salieri, que estava molt ocupat i va declinar l’oferta. L’experiència de Guardasoni amb Don Giovanni el va convèncer que Mozart era capaç de treballar amb un termini tan ajustat.

Mozart no va dubtar en acceptar, perquè Guardasoni li va oferir el doble del que normalment li pagaven per una òpera a Viena. I aleshores va abandonar la composició de La flauta màgica per a dedicar-se a La clemenza di Tito.

Tot i aquest esforç, l’òpera va quedar oblidada i tan sols s’ha anat recuperant des de meitats del segle XX, arribant a considerar-se una de les set obres més ben resoltes del genial compositor, malgrat l’impossible argument que podeu descobrir en el programa d’aquesta setmana.

 

Ewa Podleś
Ewa Podleś

Tancredi és una òpera dividida en dos actes amb música de Gioacchino Rossini i amb llibret en italià de Gaetano Rossi, tot i que basat en l’obra de VoltaireTancrède (1759). L’estrena va ser a Venècia, al Teatro La Fenice el 6 de febrer de 1813. A Catalunya va estrenar-se al Teatre de la Santa Creu, el 5 de maig de 1817, mentre que al Liceu es representaria per primer cop molts anys més tard, el 4 de maig de 1989.

Malgrat que Rossini primer la va compondre amb un final feliç, finalment li va donar un final tràgic per emular el Tancredi original de Voltaire.

Tancredi, un melodrama heroic, és la primera obra important de Rossini i, juntament amb L’italiana in Algeri, que és del mateix any 1813, va esdevenir molt cèlebre i va fer molt famós al compositor de Pésaro, que només tenia 21 anys en aquell moment. L’obra va tenir una llarga i brillant carrera a Europa i va ser, pels teatres alemanys, el punt de partida d’una invasió de l’òpera italiana contra la qual es revoltarien Weber i posteriorment Wagner.

Al llarg de tota una època, Europa va tenir com a ídol musical Rossini. Fins i tot Beethoven, per tal d’atraure més l’atenció del públic, quan es va estrenar la Novena simfonia a Viena, va fer que s’interpretés, a més de la seva simfonia, una ària de Tancredi.

La partitura inclou importants innovacions: per una part, els concertants són més freqüents i duren més que en l’òpera seriosa heretada del segle XVIII; per una altra, Rossini substitueix l’aridesa del recitatiu secco (sense quasi acompanyament musical) per recitatius més curts en els que l’orquestra dona suport a la veu i es barreja amb ella: fa ressaltar en particular el paper dels instruments de vent que realcen la línia vocal.

Sobretot, el geni melòdic del músic, subratlla el lloc predominant del cant que, de sobte, es transforma en el mode d’expressió musical més natural i profund. La cèlebre ària cavatina “Di tanti palpiti” cantada per Tancredi en el primer acte de l’obra n’és un bon exemple.

Amb tot, aquesta òpera li va comportar més problemes dels que s’esperava. Quan va estrenar-se a Venècia (1813), Rossini va trobar-se amb el rebuig, per part de quasi de tot el públic, del final tràgic que contenia, ja que així l’havia previst, al tractar-se d’un “melodramma eroico”. Obligat pel criteri majoritari del públic, Rossini va haver de canviar aquesta tragèdia final, per una escena de reconciliació i felicitat general. Però, finalment, va prevaldre la primera idea, i Rossini va tornar a modificar el final: Tancredi finalment mor, però coneixent la innocència d’Amenaide.

Malgrat que tots aquests canvis i discussions van acabar afectant l’òpera, Tancredi va dur a la fama a Rossini. Stendhal narra l’anècdota, segurament molt exagerada, de que cansat un jutge venecià, d’escoltar repetidament la cabaletta de Tancredi (“Di tanti palpiti”), va prohibir als que esperaven el seu torn, a cantar l’esmentada peça. 

 

Luciano Pavarotti
Luciano Pavarotti

Un ballo in maschera és una òpera dividida en tres actes, amb música de Giuseppe Verdi i llibret en italià d’Antonio Somma; basat en el text d’Eugène Scribe per a l’òpera de Daniel Auber titulada Gustau III, o el ball de màscares (1833), basada en part en uns fets ocorreguts a Estocolm l’any 1792. L’òpera es va estrenar al teatre Apollo de Roma el 17 de febrer de 1859. A Catalunya va poder veure’s per primer cop el 31 de gener de 1861 al Gran Teatre del Liceu.

Verdi, cansat de les seves òperes tenebroses del passat, de les que Simon Boccanegra (1857) i Aroldo (1857 – i que vam conèixer la setmana passada) no van aconseguir l’èxit esperat, volia escriure ara una òpera que fos lluminosa, luxosa, en la que es reflectís el gran món de les més vistoses corts europees, amb les seves festes, les seves llums i els seus balls. Per aconseguir-ho, Verdi va decidir adaptar –a la seva manera– el text de Scribe, escrit, una primera part, durant la dècada de 1830 per Auber i que traduït a l’italià havia servit de base per a l’òpera Il reggente de Mercadante (1843).

Però per no tenir problemes amb la censura, ja que l’òpera tractava, en definitiva, de l’assassinat d’un monarca, en unes dates, aleshores, encara recents (1792); Verdi i Somma van decidir situar l’òpera un segle abans, és a dir el XVII, i a la petita ciutat de Stettin, a Pomerània.

Cert és que no era un moment molt propici per plantejar obres teatrals. Ja que el mes de gener de 1858 l’emperador Napoleó III havia sortit il·lès d’un llançament de bomba Orsini al seu carruatge. I a Nàpols, l’any 1856, va començar l’inici de la decadència de la monarquia Borbònica, quan un soldat armat amb una baioneta havia atacat al rei, encara que sense conseqüències importants.

Per tant, la censura no va trigar en fer acte de presència. En aquest sentit, Verdi va escriure al llibretista que la censura li havia proposat els següents canvis:

1. No es podia parlar de la monarquia.
2. L’esposa s’havia de canviar per una germana.
3. S’havia de canviar l’escena de l’endevina, i situar-la a una època en què la gent encara creia aquestes coses. Per tant, havien de canviar l’època de l’acció.
4. No hi pot haver ball de màscares.
5. L’assassinat ha de ser fora d’escena.
6. S’ha d’ometre l’escena del sorteig dels noms.

Verdi va concloure que així no podia fer-se una òpera, però aquestes eren les condicions en les que es treballava a l’absolutista Nàpols borbònica de 1858. 

Com bé se sap, Verdi va fer l’estrena a Roma, confiant en la major relaxació de la censura vaticana. Va haver de barallar-se molt per aconseguir que el ball es pogués representar, també perquè el protagonista conservés algun grau de sobirania –de fet, va haver de ser replantejat com a governador de Boston–. I, sobretot, va tenir problemes perquè es permetés que es fes el sorteig de l’assassí de Riccardo, i perquè fos Amelia qui n’extragués el nom del recipient.

Un cop acceptats els canvis per les dues parts, Verdi ja no va topar-se amb més obstacles, pel que fa als continguts de l’obra. L’estrena va produir-se enmig d’un gran entusiasme, que es va traduir en un nombre impressionant de pintades pels carrers, on s’hi podia llegir “Viva V.E.R.D.I.” (al·lusives, les sigles de “verdi” a Vittorio Emanuele Re d’Italia). Política, reivindicació i art units en una obra del mestre Verdi.