Krassimira Stoiànova
Krassimira Stoiànova

Maria di Rohan és una òpera dividida en tres actes, amb música de Gaetano Donizetti, i llibret en italià de Salvatore Cammarano; tot i que basat en un drama de 1832 escrit per Joseph-Philippe Simon; que el compositor Giuseppe Lillo ja havia utilitzat com a base de la seva òpera Il Conte di Chalais. La versió que ens ocupa, la de Donizetti, es va estrenar a Viena el 5 de juny de 1843. L’estrena catalana va ser el 15 de juny de 1849 al Gran Teatre del Liceu.

Donizetti ja va tenir entre mans, l’any 1837, el drama del comte de Chalais quan decidia quina havia de ser la següent òpera que havia de preparar per a Venècia. En aquesta ocasió, però, va cedir el drama a Giuseppe Lillo. Però com que Lillo no va obtenir cap èxit en especial amb la seva òpera Il Conte di Chalais, Donizetti va decidir recuperar el tema per estrenar-lo a Viena, on la seva recent relació amb la família imperial l’obligava a estrenar una òpera que fos exitosa, i alhora molt diferent, al seu darrer títol estrenat allà, és a dir Linda di Chamounix.

La narració pseudohistòrica dels escriptors francesos es basava en un període de la monarquia francesa (concretament el govern de Richelieu) que en aquella època estava molt de moda. De fet, Alexandre Dumas no trigaria a publicar, l’any 1844, l’obra Els tres mosqueters.

Donizetti mostra en aquesta òpera una força dramàtica que, sense cap mena de dubte, l’hauria fet anar més enllà del “belcantisme”, del que encara no s’havia separat, però que començava a explorar en un altre sentit. Malauradament, poc després de l’estrena de Maria di Rohan van començar a mostrar-se els primers símptomes de la seva malaltia: una sífilis que li va atacar el sistema nerviós i que en poc temps va dur-lo fins a la mort.

Maria di Rohan va sobreviure més temps que altres drames similars de Donizetti; ja que molts barítons tenien el personatge del Duc de Chevreuse en el seu repertori. Així va representar-se regularment fins a la dècada de 1920. Després va desaparèixer, però la “Donizetti Renaissance” li ha donat una mica més de vida i, sobretot, presència discogràfica, encara que de manera discreta.

 

Ludwig van Beethoven
Ludwig van Beethoven

Aquest 2020 ha estat un any marcat per la pandèmia, i això ha deixat en un segon pla la commemoració del 250 aniversari d’un dels més grans compositors de tots els temps, Ludwig van Beethoven.

El genial compositor alemany tan sols va compondre una òpera, es tracta de Fidelio, un títol dividit en dos actes i llibret en alemany de Joseph von Sonnleithner, a partir del drama francès Léonore ou L’amour conjugal de Jean-Nicolas Bouilly (1798).

La primera versió es va estrenar amb poc èxit a Viena, era el 20 de novembre de 1805. L’estrena catalana va ser al Gran Teatre del Liceu, l’11 de gener de 1921. Aquesta primera versió de l’òpera està dividida en tres actes, i va tenir com a llibretista Joseph Sonnleithner i i es va estrenar el 1805 en una Viena ocupada per les tropes franceses, sense gaire èxit.

La segona versió, de l’any 1806, només va comptar amb dues representacions. La versió definitiva, en dos actes, en què Beethoven va incorporar al llibretista Georg Friedrich Treitschke, i va revisar a fons la partitura, es va estrenar a Viena el 1814, i pocs mesos després va viatjar a Praga, Leipzig, Dresden i Berlín.

Aquesta llarga i complicada elaboració explica també l’existència de tres obertures prèvies a la definitiva, que –amb el nom de Leonore– han tingut una gran difusió com a pàgines simfòniques independents. Habitualment, l’anomenada “Leonore núm. 3” s’insereix entre les dues escenes del segon acte, i la coneguda com a obertura “Fidelio” (pel que sembla, la tercera que Beethoven va compondre) és la que més habitualment s’usa com a obertura de l’òpera.

 

Luciano Pavarotti
Luciano Pavarotti

Il trovatore és una òpera dividida en quatre actes amb música de Giuseppe Verdi, i llibret en italià de Salvatore Cammarano, completat per Emanuele Bardare; tot i que basat en el drama en castellà El trovador (1836) i d’Antonio García Gutiérrez.

L’estrena va ser al Tetare Apollo de Roma, el 19 de gener de 1853. A Catalunya va representar-se per primer cop el 20 de maig de 1854 al Gran Teatre del Liceu, teatre que l’acull de nou els dies 1 i 4 d’octubre. De fet, havia de representar-se amb l’atractiu de la presència d’Anna Netrebko en el rol titular, però no podrà ser a causa de la COVID-19; el que sí hi serà és el director veneçolà Gustavo Dudamel, que debutarà al teatre de les rambles.

Va ser el mateix Verdi qui va tenir la idea de compondre una òpera sobre el tema de García Gutiérrez, encarregant a Salvadore Cammarano la reducció de la història per a adaptar-la a un llibret d’òpera. El poeta napolità va morir sobtadament l’any 1852, poc després de concloure el llibret, i Verdi, que desitjava fer alguns afegits i modificacions, va haver de recórrer a la intervenció d’un col·laborador de Cammarano, Leone Emanuele Bardare. Bardare va haver de treballar sota precises instruccions del compositor. El mateix Verdi, per una altra banda, va intervenir personalment sobre els versos finals de l’òpera, abreujant-los.

L’any 1857 Verdi va revisar la partitura arran de la seva estrena a París, afegint-hi un ballet.

La trama -complexa i novel·lesca- es desenvolupa entre Biscaia i Aragó en el marc de la Guerra civil catalana a les primeries del segle XV.

 

Richard Wagner
Richard Wagner

Rienzi és una òpera dividida en cinc actes, amb música de Richard Wagner i llibret en alemany del mateix compositor; tot i que basat en el drama escrit per Mary Russell (1828), i en la novel·la d’Edward George Earle (1835). L’estrena de l’òpera va ser a Dresde, el 20 d’octubre de 1842. No va ser fins el 20 de gener de 1951 que no va estrenar-se al Gran Teatre del Liceu.

La història, extreta de la Roma medieval en els anys d’absència de pontificat (situat en aquell moment a Avinyó), té totes les característiques del drama romàntic i l’estructura habitual exigida per l’òpera de París (cinc actes, ballet, números solistes destacats, marxa, etc.).

Experts en l’obra de Wagner afirmen que de tota l’òpera, tan sols l’obertura i l’ària del tenor de l’últim acte tenen un caràcter que s’assimili al wagnerià. Tot i que també ho és la durada extrema de la partitura, que s’acostuma a abreujar.

Pel seu caràcter netament apartat del que és l’obra de maduresa de Wagner, aquesta òpera, malgrat la seva bellesa musical, no es representa al Festival Wagner de Bayreuth, ja que està exclosa del seu repertori per petició expressa del compositor.

L’òpera ens parla de la vida de Cola di Rienzi, Notari papal que va passar a ser un líder polític, va viure a la Itàlia medieval i va aconseguir derrotar a les classes nobles de Roma, i va retornar el poder al poble. Magnànim al principi, va haver de sufocar una revolta dels nobles per recuperar els seus privilegis. Amb el temps, l’opinió popular va canviar, i l’Església , que al començament estava a favor d’ell, es va girar a la seva contra. Al final de l’òpera el poble crema el Capitoli en el que Rienzi i uns pocs seguidors s’enfronten al seu destí. 

 

Teuzzone és una òpera dividida en tres actes, amb música d’Antonio Vivaldi i llibret en italià d’Apostolo Zeno. L’estrena va ser al Teatro Arciducale de Màntua durant el carnaval de 1719; i l’estrena catalana és molt recent, ja que va ser els dies 24 i 25 de febrer de 2017 al Gran Teatre del Liceu.

Il Teuzzone és un dels exemples característics d’òpera seriosa, gènere prototípicament italià estructurat sobre la base d’àries tripartides, seguint el model da capo separades per recitatius secs i pensades per a lluïment dels cantants. Però, a més, l’obra es cenyeix al model d’un llibret en què les virtuts dels protagonistes pretenen ser mirall d’una moral exemplar. Els remordiments de Cino, la lleialtat de Teuzzone i Zelinda i la clemència de Zidiana són metàfores d’un model ètic a seguir.

Aquest dramma per musica en tres actes compta amb llibret d’Apostolo Zeno, poeta de la cort de Màntua, i un dels que, juntament amb Pietro Metastasio, fixarien els patrons i els models de l’opera seriosa. En el cas que ens ocupa, a més, l’òpera s’ambienta a la Xina, un país exòtic que començava a ocupar un lloc de privilegi en l’òpera preclàssica pel seu caràcter exòtic.