El GT Liceu acull "L'holandès errant" del 2 al 28 de maig en una producció de Philipp Stölzl

El Liceu acull “L’holandès errant” del 2 al 28 de maig en una producció de Philipp Stölzl

Der fliegende Holländer (L’holandès errant) és una òpera en tres actes amb música i llibret en alemany de Richard Wagner, però basat en la llegenda de l’holandès errant, tal i com es narra al llibre de Heinrich Heine, de l’any 1831.

Una primera redacció de Wagner va ser venuda a París i va servir com a base per l’òpera Le Vaisseau fantôme, llibret de Wagner, però amb música composta per Louis Dietsch (1842).

L’estrena de la versió wagneriana, la que aquesta setmana ens ocupa i que del 2 al 28 de maig podrem veure al Gran Teatre del Liceu, va ser a l’òpera de la cort de Dresden el 2 de gener de 1843. A Catalunya va estrenar-se el 2 de desembre de 1885, al Gran Teatre del Liceu.

Es diu que la llegenda escandinava de l’holandès errant li va venir a la ment a Wagner quan el vaixell en què viatjava pel Bàltic va patir una forta tempesta i va haver de buscar refugi en un fiord noruec. Amb l’idea de posar música a una llegenda germànica, i situant-la en un ambient de cant coral popular, Wagner s’acostava notablement al món operístic de Weber, que li donaria la pauta per a orientar les seves noves produccions cap al món germànic.

Pel que fa a la música, va ser composta amb gran rapidesa: tan sols sis mesos, durant la primavera de 1842, i com a reacció colèrica després de veure’s obligat a vendre’s l’esbós de Le Vaisseau Fantôme, un text que aprofitaria l’òpera de París, però per a un encàrrec a un altre compositor, Louis Dietsch.

És en aquesta òpera on apareix per primer cop el leitmotiv, el tema conductor que individualitza un personatge, defineix una idea o sentiment i caracteritza l’obra del compositor. La música, vital i impetuosa, fa una clara distinció dels tres espais de l’acció: l’espectral de l’holandès, el realista de la gent de la població on transcorre l’acció, i l’espiritual que acullen l’home atormentat (l’Holandès) i la dona acollidora (Senta).

Descobreix L’holandès errant amb els Moments d’òpera:

Nicolai Ghiaurov és Mefistofele

Nicolai Ghiaurov és Mefistofele

Mefistofele és una òpera dividida en un pròleg, quatre actes i un epíleg, amb música i llibret d’Arrigo Boito, tot i que basat en el Faust de Goethe. L’estrena va ser al Teatro alla Scala de Milà el 5 de març de 1868, mentre que a Catalunya s’estrenaria al Gran Teatre del Liceu l’1 de desembre de 1880.

L’aparició del Mefistofele de Boito en el firmament de la lírica italiana, encara que accidentada (la primera versió de l’òpera va fracassar estrepitosament a la Scala de Milà el 1868) va tenir un valor considerable, ja que en aquests anys en què Verdi era l’amo i senyor de l’òpera italiana per mèrit propi, aconseguir destacar en el seu propi terreny era una empresa realment complexa, i Boito, persistentment l’acabaria aconseguint amb la revisió i reestrena de Mefistofele el 1875 a Bolonya. Bolonya era la ciutat operísticament més “avançada” d’Itàlia en aquests anys: era la ciutat on s’havia representat per primera vegada una òpera de Wagner el 1871, cosa que no va agradar gens al públic verdià.

Mefistofele ha ocupat des de l’estrena revisada un lloc relativament fix en el repertori internacional, i aquesta setmana us la proposem descobrir a través dels Moments d’òpera:

Carlo Bergonzi és Foresto

Carlo Bergonzi és Foresto

Attila és una òpera dividida en un pròleg i tres actes, amb música de Giuseppe Verdi, i llibret en italià de Temistocle Solera, alhora basat en el drama Attila, rei dels huns de Zacharias Werner i de 1808. L’estrena de l’òpera va ser al Teatro La Fenice de Venècia el 17 de març de 1846, mentre que l’estrena catalana va ser el 15 de maig de 1847 al Teatre Principal de Barcelona.

La lectura d’una la peça teatral de Zacharias Werner va entusiasmar Verdi i el va fer decidir, després de l’estrena d’Alzira (1845), a compondre una nova òpera basada en l’arribada a Itàlia del poderós i temut emperador Attila. L’escriptura del llibret va ser accidentada i en principi va recaure en Francesco Maria Piave, a qui Verdi va recomanar que a més del drama de Werner llegís Alemanya de Madame de Staël, llibre que va presentar la cultura alemanya a la intel·lectualitat europea durant els inicis del romanticisme. Andrea Maffei va redactar un esbós de llibret que va ser enviat a Piave, fins que l’escriptura definitiva se li va encomanar a Temistocle Solera, llibretista de Nabucco.

I és que la idea inicial era crear un drama que generés empatia amb els italians, veient en Odabella el símbol de la resistència d’un poble oprimit, com passa amb l’exitós Nabucco. Malgrat això, aquesta òpera mai ha gaudit de l’èxit de la tercera òpera de Verdi, però malgrat això conté escenes de gran inspiració que podeu descobrir en els Moments d’òpera d’aquesta setmana:

Leonard Bernstein ens conduirà per la partitura de Beethoven

Leonard Bernsteinva gravar “Fidelio” amb la filharmònica de Viena

La d’aquesta setmana és una òpera dividida en dos actes, amb música de Ludwig van Beethoven, i llibret en alemany de Joseph von Sonnleithner, a partir del drama francès Léonore ou l’amour conjugal de Jean-Nicolas Bouilly (1798). La primera versió es va estrenar amb poc èxit a Viena, era el 20 de novembre de 1805. L’estrena catalana va ser al Gran Teatre del Liceu, l’11 de gener de 1921.

La primera versió de l’òpera Fidelio de Beetohoven està dividida en tres actes, i va tenir com a llibretista Joseph von Sonnleithner i i es va estrenar el 1805 en una Viena ocupada per les tropes franceses, sense gaire èxit.

La segona versió del 1806 només va comptar amb dues representacions. La versió definitiva, en dos actes, en què Beethoven va incorporar al llibretista Georg Friedrich Treitschke, i va revisar a fons la partitura, es va estrenar a Viena el 1814, i pocs mesos després va viatjar a Praga, Leipzig, Dresden i Berlín.

Aquesta llarga i complicada elaboració explica també l’existència de tres obertures prèvies a la definitiva, que –amb el nom de Leonore– han tingut una gran difusió com a pàgines simfòniques independents. Habitualment, l’anomenada Leonore núm. 3 s’insereix entre les dues escenes del segon acte.

Aquesta setmana us proposem descobrir aquesta joia del catàleg de Beethoven en poc més de 50 minuts de Moments d’òpera:

Luciano Pavarotti

Estrenada a Venècia l’any 1844, Ernani és una òpera amb música de Giuseppe Verdi i llibret en italià de Francesco Maria Piave, basat en l’obra teatral Hernani de Víctor Hugo.

Hernani (de Víctor Hugo) havia estat l’obra teatral amb la que, almenys en teoria, s’havia produït el triomf definitiu del teatre romàntic a París. L’anomenada “batalla d’Ernani” entre els classicistes i romàntics s’havia produït durant la representació d’Hernani a París, el 25 de febrer de 1830; en una ciutat que ja estava madura per la revolta que enfonsaria per fi a la monarquía de Carles X, instaurant la monarquia burgesa i parlamentària de Lluís Felip d’Orleans.

Els joves poetes i escriptors, els artistes i estudiants, tots feïen causa comú amb el nou esti literari que trencava definitivament amb les normes clàssiques com la de les “tres unitats” (temps, lloc i argument), que tant havia encotillat la lliure creació dels joves dramaturgs.

Hernani (de Víctor Hugo) sempre va mantenir el prestigi de ser l’obra en què va superar-se el classicisme de la generació anterior, per donar pas al romanticisme; fet que va cridar l’atenció dels compositors romàntics italians, com és le cas de Verdi. Bellini, anterior a Verdi, ja havia pensat en un “Ernani”, però la por a la censura van apartar-lo d’aquesta empresa.

Verdi, en canvi, va recuperar la idea pel teatre La Fenice de Venècia, on va obtenir un èxit que es mantindria durant 80 anys, seguit d’un parèntesi d’abscència que es mantindria fins als volts de l’any 1970, amb la reaparició d’aquesta òpera a molts teatres. Amb tot, a dia d’avui, i donades les seves dificultats vocals, és una de les obres de Verdi menys conegudes.