Jordi Savall

Jordi Savall

Teuzzone és una òpera dividida en tres actes, amb música d’Antonio Vivaldi i llibret en italià d’Apostolo Zeno. L’estrena va ser al Teatro Arciducale de Màntua durant el carnaval de 1719; ara arriba per primer cop al Gran Teatre del Liceu, concretament els dies 24 i 25 de febrer, en el que significarà la seva estrena a Catalunya. I ho farà en una versió en concert, dirigida pel mestre Jordi Savall.

Aquesta obra és un dels exemples característics d’opera seria, gènere típicament italià estructurat sobre la base d’àries pensades per a lluïment dels cantants. Però, a més, l’obra es cenyeix al model d’un llibret en què les virtuts dels protagonistes pretenen ser mirall d’una moral exemplar. Els remordiments de Cino, la lleialtat de Teuzzone i Zelinda i la clemència de Zidiana són metàfores d’un model ètic a seguir.

Aquest dramma per musica en tres actes compta amb llibret d’Apostolo Zeno, poeta de la cort de Màntua, i un dels que, juntament amb Pietro Metastasio, fixarien els patrons i els models de l’opera seria. En el cas que ens ocupa, a més, l’òpera s’ambienta a la Xina, un país exòtic que començava a ocupar un lloc de privilegi en l’òpera preclàssica pel seu caràcter exòtic.

Descobreix aquest títol del barroc italià, en els Moments d’òpera d’aquesta setmana:

Juan Diego Flórez

Juan Diego Flórez

Zelmira és una òpera dividida en dos actes, amb música de Gioacchino Rossini i llibret en italià d’Andrea Leone Tottola, tot i que basat en el drama Zelmire del francès Demont de Belloy (1762).

L’estrena va ser al Teatro San Carlo de Nàpols el 16 de febrer de 1822 (per tant fa 195 anys). La primera representació a Catalunya va ser al Teatre de la Santa Creu, el 6 de maig de 1824.

El 1815, Rossini va començar un període d’uns set anys a Nàpols amb l’empresari Barbaia del Teatro San Carlo, que va ser el seu període de major creativitat, amb la composició d’una sèrie de deu drames que se solen anomenar les «òperes napolitanes». Són Elisabetta, regina d’Inghilterra, La gazzetta, Otello, Armida, Mosè in Egitto, Ricciardo e Zoraide, Ermione, La donna del lago, Maometto II i Zelmira. Van ser més de sis anys d’esgotadora activitat, si també tenim en compte que a part de les napolitanes, va estrenar unes altres nou òperes a Roma, Milà, Venècia i Lisboa.

Però no només això, ja que les òperes d’aquest període ens presenten a un Rossini més madur, amb una composició molt més avançada que en els seus títols còmics, ja que s’apropa al romanticisme que en breu dominaria Europa. Zelmira n’és un bon exemple, l’abscència d’obertura o el trencament de les pezzi chiusi (escenes tancades) demostren que el llenguatge musical i teatral de Rossini avançava ràpidament.

Si voleu conèixer més detalls del títol, i descobrir escenes emblemàtiques interpretades per veus com la del tenor Juan Diego Flórez o la mezzosoprano Joyce DiDonato, escolteu el programa d’aquesta setmana:

Domenico Cimarosa

Domenico Cimarosa

Il matrimonio segreto (Viena, 1792) és l’òpera protagonista d’aquesta setmana, un títol amb música de Domenico Cimarosa i llibret en italià de Giovanni Bertati, basat en The clandestine marriage de George Colman i David Garrick. Es tracta d’un exemple, molt popular al seu dia, d’òpera còmica del segle XVIII, que ja no és interpretada amb gaire freqüència. El llibret es basa en el format estàndard de situacions impossibles i final feliç. Sense exhibir la profunditat de les òperes de W.A. Mozart.

L’estrena a Viena va comptar amb un gran èxit, fins al punt que l’emperador Leopold II va ordenar que se servís el sopar als cantants per tenir una repetició completa de l’obra aquell mateix vespre; un esdeveniment únic en la història de l’òpera. L’obra va ser representada àmpliament per tota Europa durant la vida del compositor i també posteriorment. Més tard el gran Giuseppe Verdi reconeixeria que era una de les seves òperes favorites.

L’òpera comprèn una sèrie d’àries, duets i trios intercalats i connectats pel recitatiu. La influència de Mozart és evident als finals de cada acte, amb una música que recorda al geni austríac.

Per a l’òpera italiana del segle XVIII, Il matrimoni segreto representa la conclusió d’una època i no pocs indicis d’obertura cap al futur del melodrama, descomptant el que ja havia fet Mozart, un compositior poc o gens conegut pel públic italià, però que Cimarosa havia escoltat atentament a Viena.

L’òpera en sí està considerada la millor mostra del gènere còmic d’origen napolità, i té la primera, i magistral, escena per dos baixos buffos, la que obre el segon acte, entre Don Geronimo i el Comte; aquesta va ser molt imitada per molts autors d’òperes còmiques, podent destacar a Rossini i, més tard, Donizetti. Però, per una altra banda, obre la porta al sentimentalisme romàntic, prefigurat en les intervencions de Carolina i Paolino, especialment en l’ària nocturna d’ell: “Pria che spunti in ciel l’aurora”.

Aquest és el títol de la setmana, coincidint amb el 225 aniversari de la seva estrena, descobreix Il matrimonio segreto de Cimarosa:

Joan Sutherland com a 'Semiramide'

Joan Sutherland com a ‘Semiramide’

Semiramide és una òpera dividida en dos actes, amb música de Gioacchino Rossini, i libret italià de Gaetano Rossi, tot i que basat en la tragèdia de títol homònim de Voltaire (1748). Van estrenar-la al teatre de La Fenice de Venècia, el 3 de febrer de 1826.

No deixa de ser curiós que el llibretista de Rossini, Gaetano Rossi, anés a buscar a Voltaire com a font de la seva modesta creació, tenint en compte el precedent molt més obvi de la Semiramide de Metastasio. La qual cosa demostra que si bé Rossini i els seus col·laboradors havien abraçat definitivament el conservadorisme musical, no ho van fer pas en l’aspecte teatral.

La història de Voltaire ens parla de l’evolució posterior del personatge de Semiramis, reina de Babilònia, que ha matat al seu espòs, el rei Nino, amb l’ajuda del malvat Assur; però no ens diu per quins motius va veure’s obligada a casar-se amb Nino, cosa que explicaria, o justificaria, el fet que ella l’elimini posteriorment. Tampoc s’explica el complicat procés pel que ella regna disfressada d’home durant varis anys, ni els dubtosos orígens d’on prové.

A més, en aquesta obra va influir la moda dels finals feliços, de manera que en alguns casos es va eliminar la mort (accidental) de la reina, que queda implícitament perdonada dels seus crims, que en aquesta versió edulcorada de Voltaire queden reduïts a un de sol.

En aquesta òpera, Rossini, va fer brollar el seu gust per les antigues virtuts del belcanto. És una obra d’elaboradíssima ornamentació vocal i moltes coloratures, amb el suport d’una inspiradíssima orquestració; i que podeu descobrir en els Moments d’òpera d’aquesta setmana:

Francis Poulenc

Francis Poulenc

Estrenada a Milà el 26 de gener de 1957, per tant aquesta setmana fa 60 anys, Dialogues des Carmélites té l’origen del llibret es troba en el relat L’última del patíbul de Gertrud von Le Fort, inspirat en una història verídica d’un grup de carmelites guillotinades a la place du Trône, i anomenades les Carmelites de Compiègne.

El context social en què es va estrenar el títol, l’any 1957, per tant poc després de la Segona Guerra Mundial, era propici per tocar la fibra sensible de l’espectador en aquesta òpera sobre la fe i el terror, en un drama de tensió creixent i final demolidor i colpidor per l’espectador.

Aquest títol va contribuir a la reputació de Francis Poulenc com a compositor especialment dotat per a la música vocal. La protagonista és la veu humana. Els diàlegs són en la seva majoria recitatius, amb una línia melòdica que segueix molt de prop el text.

Poulenc, amb gran capacitat dramàtica, caracteritza psicològicament els diferents personatges a través de la música. De fet, els profunds sentiments religiosos de l’autor resulten particularment evidents en les magnífiques solucions musicals de les escenes amb litúrgia religiosa, com l’Ave Maria de l’acte segon o l’Ave verum corpus, del mateix acte. Són escenes que recorden clarament la música sacra barroca de tradició francesa.