Victòria dels Àngels

Victòria dels Àngels

El 15 de gener de 2005 va morir la soprano Victòria dels Àngels, és per això que aquesta setmana volem recordar-la amb una de les òperes que millor va cantar, La bohème de G. Puccini. I ho farem a través d’una gravació història, al costat del tenor Jussi Björling i dirigits per Sir Thomas Beecham.

Pel que fa a La bohème, és una òpera dividida en quatre actes, amb música de Giacomo Puccini, i llibret en italià de Luigi Illica i Giuseppe Giacosa, tot i que basat en la novel·la per entregues de Henri Murger Escenes de la vida bohèmia, publicada a París entre els anys 1847 i 1849. L’estrena de l’òpera va ser al Teatro Reggio de Torí, l’1 de febrer de 1896.

Les Escenes de la vida bohèmia de Henri Murger tenen poc a veure amb l’ambient amorós, romàntic i tendre que respira el llibret de “La bohème” desenvolupat per Luigi Illica i Giuseppe Giacosa, com a un encàrrec de Puccini. I és que mentre Henri Murger va entestar-se en ressaltar la cara dura dels bohemis de l’època, Puccini va posar l’accent en la bondat, la tendresa i l’amor.

Un dels motius pels quals el relat de Murger va cridar l’atenció de Puccini va ser perquè van recordar-li la seva època d’estudiant a Milà, quan ell també havia de fer esforços per a viure de la seva beca. Un altre motiu és que Puccini va saber que el compositor Ruggero Leoncavallo també estava treballant en aquest text, de fet Puccini va aconseguir estrenar-lo un mica més d’un any abans que Leoncavallo. De totes maneres, les consideracions populars d’ambdues òperes no deixen lloc per a dubtes: tot i que la de Leoncavallo està més ben adaptada al text original, la versió de Puccini és la que més ha dominat el panorama operístic internacional.

Vols descobrir la tendra Mimì de Victòria dels Àngels? Escolta els Moments d’òpera d’aquesta setmana:

Montserrat Caballé com a Cio-Cio-San

Montserrat Caballé com a Cio-Cio-San

Madama Butterfly és una òpera dividada en tres actes (originàriament dos) amb música de Giacomo Puccini, i amb un llibret en italià de Luigi Illica i Giusepe Giacosa, basat en una obra teatral de David Belasco que, alhora, estava inspirada en uns fets reals narrats per John Luther Long, i que recorden l’obra de teatre Madame Chrysanthème, de Pierre Loti.

Van estrenar-la al teatre alla Scala de Milà el 17 de febrer de 1904, però el públic la va rebre amb molta fredor. Va tornar-se a estrenar, ja amb tres actes, a Brescia, el 28 de maig de 1904 i, posteriorment, a l’Opéra-Comique de París, on van practicar-li importants retallades, editades per Giulio Ricordi, a la partitura de l’orquestra, que van quedar consagrats com a la versió definitiva. A Catalunya es va estrenar al Teatre del Bosc (Barcelona), al mes d’agost de l’any 1907. I del 12 al 29 de gener podrem veure-la de nou al Gran Teatre del Liceu.

Pel que fa a la gènesi, Puccini va enamorar-se d’una obra de teatre que va veure en anglès (en una època en què encara no dominava aquesta llengua), en la que David Belasco explicava els fets relatius a la japonesa víctima de la seva confiança amb el món occidental, de manera molt estudiada per causar un bon efecte escènic, amb idees com la sortida del sol escenificat, mentre la japonesa, amb el seu fill i criada, esperen l’arribada de l’oficial del vaixell americà.

La història procedeix de la narració d’un missioner, John Luther Long, que explicava un fet ocorregut a Nagasaki, a partir de la conversió al cristianisme d’una noia que volia casar-se amb un oficial de la marina americana. Cal destacar que la noia de la història real no va morir, sinó que va patir ferides a causa de la seva inexperiència amb l’hara-kiri, i va sobreviure. A més, el fill mestís, anys després, va tornar d’Amèrica i va viure amb la seva mare molt de temps.

Amb aquesta òpera Puccini va aconseguir fama universal, ja que va representar-se milers de cops la primera meitat del segle XX; amb el temps la fama ha anat decreixent, però no ha deixat de ser mai un títol del gran repertori de tots els teatres operístics importants. Bona mostra d’això és la seva presència, de nou, al Gran Teatre del Liceu, motiu pel qual us prosem una aproximació al títol a través dels Moments d’òpera:

Montserrat Caballé com a Elisabetta (Venècia, 1972)

Montserrat Caballé com a Elisabetta (Venècia, 1972)

Roberto Devereux és una òpera dividida en tres actes, amb música de Gaetano Donizetti i llibret en italià de Salvatore Cammarano, emmarcada en el conegut com a cicle Tudor. El llibret està basat en la tragèdia Élisabeth d’Anglaterre (1829) de François Ancelot i en la Histoire secrète des amours d’Élisabeth et du comte d’Essex (1787), de Jacques Lescène des Maisons, a més d’inspirar-se en el llibret de Felice Romani Il conte d’Essex (1833), escrit per al compositor Saverio Mercadante.

Van estrenar-la al Teatre San Carlo de Nàpols el 29 d’octubre de 1837. A Catalunya hi va arribar, per primer cop, el 29 de novembre de 1838, al Teatre Principal de Barcelona.

La moda pel món britànic als inicis del romanticisme van fer reaparèixer moltes obres teatrals i novel·les al voltant de l’enigmàtica figura de la reina Isabel I (que va regnar entre els anys 1559 – 1603), i que va tenir un regnat solitari i no va arribar a casar-se mai. A més, l’òpera italiana buscava en el filó britànic una manera d’escapar de la censura, molt forta quan es tractaven temes relacionats amb figures de les monarquies europees. En el cas de la monarquia anglesa, separada de la religió catòlica, la censura era més permisiva.

Així doncs, per quart cop (si tenim en compte l’òpera Elisabetta al castello de Kenilworth, 1829), Donizetti escollia un tema basat en aquesta figura històrica; juntament a Anna Bolena (de l’any 1830, en la que Isabel apareix com una nena, sense paper cantat) i Maria Stuarda (de l’any 1834, en la que ens presenten una amarga Elisabetta desesperada per l’amor del seu apreciat Leicester). Aquesta òpera, Roberto Devereux, tanca el cicle mostrant-nos a Isabel ja en els seus últims anys de vida, envellida i desmoralitzada pel seu darrer fracàs amorós.

Quasi oblidada molt abans d’acabar el segle XIX (les últimes aparicions registrades són les de Pàvia, a Itàlia, de l’any 1882), ha estat recuperada en els anys de la Donizetti Renaissance i s’ha mantingut amb força al repertori belcantista, en especial en l’anomenat cicle Tudor.

Anna Netrebko com a Iolanta al Gran Teatre del Liceu

Anna Netrebko com a Iolanta al Gran Teatre del Liceu

Iolanta és una òpera en un sol acte, amb música de Piotr Ilitx Txaikovski, i llibret en rus escrit pel germà del compositor, Modest Txaikovski, tot i que està basat en un drama de l’escriptor danès Henrik Hertz, titulat La filla del rei René. L’obra de teatre havia estat traduïda al rus per Fiodor Miller i adaptada per Vladimir Zotov.

L’òpera es va estrenar el 18 de desembre de 1890 al Teatre Mariinski de Sant Petersburg, i l’estrena catalana va ser el passat 10 de gener de 2013 al Gran Teatre del Liceu, en la nit del debut liceísta de la soprano Anna Netrebko, en una memorable versió de concert.

Vuit anys abans de la composició de Iolanta, Txaikovski va entrar en contacte amb el drama de Hertz a través de la publicació a l’Herdald Rus. La història el va encisar per la seva poesia, originalitat i abundància de moments lírics, i es va proposar utilitzar-la per a una òpera. Però l’oportunitat no es va presentar fins l’any 1890, quan el director dels Teatres Imperials li va encarregar la composició d’un programa doble: un ballet de dos actes i una òpera d’un acte. Per al ballet li va ser proposat el conte El trencanous” de Hoffmann, i El rei dels ratolins, però per a l’òpera va ser el mateix Txaikovski qui va proposar Iolanta, que al seu parer proporcionava l’escaient contrast amb el tema del ballet.

Després de la composició de La dama de piques, Txaikovski estava preocupat sobre la seva inspiració creativa després de tan exigent projecte. Durant la composició de la nova òpera Txaikovski es va mostrar insegur i va considerar que la seva música era repetitiva, especialment en comparar Iolanta amb la seva primerenca òpera: La fada. No obstant això, aviat es va reconciliar i entusiasmar amb el nou projecte.

L’acollida per part del públic va ser bastant favorable, tot i que alguns col·legues, com ara Nikolai Rimski-Kórsakov van considerar que es tractava «d’una de les més febles obres de Piotr Ilitx Txaikovski», afegint que «tot en aquesta òpera és decebedor».

Potser per tractar-se d’una òpera en un acte, Iolanta no ha gaudit de continuïtat en els teatres d’òpera, ateses les dificultats d’encaixar òperes de curta durada en la programació convencional. No obstant això, Iolanta és molt estimada pels amants de la música de Txaikovski i gaudeix de prestigi en els teatres d’Europa oriental.

Aquesta setmana la pots descobrir a través dels Moments d’òpera:

Giacomo Puccini

Giacomo Puccini

Le Villi és una òpera-ballet dividida en dos actes, amb música de Giacomo Puccini i llibret en italià de Fernando Fontana, tot i que basat en el conte Les Willis d’Alphonse Karr. L’estrena va ser al Teatre Dal Verme de Milà el 31 de maig de 1884, per bé que la versió final (la de dos actes, la primera en tenia tan sols un) es va estrenar al Teatro Regio de Torí el 26 de desembre de 1884.

Aquesta és la primera òpera de Puccini, per tant el títol que hem triat per commemorar el 160è aniversari del genial compositor italià.

Puccini va compondre Le Villi per a participar al concurs d’òperes d’un sol acte, organitzat per Edoardo Sonzogno. El cert és que l’òpera no va merèixer ni tan sols una menció especial, però malgrat això i gràcies a l’ajuda de Fontana, el seu llibretista, Puccini va aconseguir el suport de persones influents per tal d’aconseguir estrenar l’obra, i va aconseguir un èxit notable. Va ser aleshores quan Giulio Ricordi va oferir-li un contracte pels drets de publicació de l’òpera, però li va demanar que l’ampliés per fer-la més llarga. Puccini no va dubtar en fer-ho, i al desembre d’aquell mateix any es va estrenar. Posteriorment, els anys 1885 i 1889 va realitzar algunes modificacions més.

El llbret es nodreix de diverses llegendes de l’Europa Central, segons les que les Willis són esperits de dones que han estat traïdes pels seus amants. Descobreix-ne tots els detalls als Moments d’òpera de la setmana: