Kiri Te Kanawa és Magda a 'La rondine'

Kiri Te Kanawa és Magda a ‘La rondine’

La rondine (l’oreneta) és una òpera dividida en tres actes, amb música de Giacomo Puccini, i llibret en italià de Giuseppe Adami. L’estrena va ser a l’òpera de Montecarlo el 27 de març de 1917, per tant just fa 100 anys, mentre que a Catalunya hi arribaria el 4 de desembre de 1954 al Gran Teatre del Liceu.

Originalment concebuda com a opereta arran d’un contracte amb el Carltheater de Viena, Puccini, insatisfet amb la concepció dramàtica dels llibretistes Heinz Reichert i Alfred Willner, va voler transformar La rondine en una òpera amb tots els ets i tus, i amb la col·laboració del dramaturg italià Giuseppe Adami. No obstant això, l’escassa convicció del compositor en l’èxit de l’operació, unida a una certa manca d’inspiració, van comprometre la gestació de l’obra, que va avançar amb molts entrebancs i nombroses readaptacions entre l’any 1913 i el 1915.

Una vegada trencat el contracte amb l’empresa vienesa a causa de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, La rondine va ser estrenada al Grand Theatre de Montecarlo el 27 de març de 1917. L’acollida va ser molt càlida, tot i que cal assenyalar que Montecarlo era una plaça operística fàcil i perifèrica.
L’estrena italiana va ser al Teatro Comunale di Bologna el 2 de juny d’aquell mateix any. L’èxit mai no va faltar, però no pot dir-se que va ser complet, tot i les versions successives que Puccini va fer en la partitura original. Avui dia, se sol interpretar la primera versió, l’única que ens ha arribat completa. De tota manera, és just assenyalar que, en cap cas, és un de les òperes més populars de Puccini.

Vols descobrir La rondine? Escolta els Moments d’òpera d’aquesta setmana:

Giuseppe Verdi

Giuseppe Verdi

Del 21 de març al 6 d’abril, el Gran Teatre del Liceu ha programat l’òpera Rigoletto de G. Verdi, títol estrenat a Venècia l’any 1851, i el 2n títol més representat en la història del Liceu barceloní; òpera imprescindible del catàleg verdià.

A les primeries de 1851, el teatre de La Fenice de Venècia va convidar a Verdi a compondre una nova òpera. Verdi va triar el drama francés Le roi s’amuse de l’escriptor Victor Hugo, així naixia la primera de les tres peces que componen la trilogia popular: Rigoletto.

La primera obra basada en Le roi s’amuse d’Hugo havia estat censurada a París, acusant-la de manifestar el llibertinatge d’un rei. Per això mateix, Verdi va acceptar des d’un principi modificar els noms i els llocs sempre que pogués conservar el nucli del drama.

Però tres mesos abans de l’estrena la censura va vetar el llibret. L’assumpte es va resoldre gràcies a la diplomàcia dels administradors del teatre. Es van traslladar a Busseto i allà es van posar d’acord amb Verdi i el llibretista perquè es canviessin alguns punts:

– Traslladar l’acció de La Cort de França a una cort menor.

– Canviar els noms dels protagonistes inventats per Victor Hugo, per evitar les referències a la monarquia.

– Canviar l’escena en què el llibertí posseeix una clau per a accedir a la cambra de la protagonista per una altra de diferent que respectés la necessària decència.

– La visita del rei, a l’òpera un Duc, a la Taverna serà casual i no dictada per baixos propòsits (és a dir, contractar els serveis de la prostituta Maddalena).

Verdi va acceptar aquestes condicions i el contracte es va firmar. Les firmes van ser tres: Verdi, Francesco Maria Piave (el llibretista) i Guglielmo Brenna, secretari de La Fenice.

Verdi es va proposar en aquesta obra conciliar l’estructura tradicional del melodrama amb la complexitat del protagonista, Rigoletto, i això no ho va poder canviar la censura amb les seves condicions. El bufó Rigoletto és un personatge típicament verdià, que es mou entre l’afecte per la seva filla i l’odi pel Duc i els cortesans. És exactament el que Verdi volia realitzar.

Precisament, aquest personatge és revolucionari en la construcció de la psicologia del paper: dolç i amorós amb la seva filla Gilda, però malvat amb la resta de personatges. Ja no és un personatge pla, sinó que té una psicologia complexa. I la música de Verdi recolza a la perfecció aquesta nova concepció dels personatges.

Juan Diego Flórez com a 'Comte Ory'

Juan Diego Flórez com a ‘Comte Ory’

Estrenada a París el 20 d’agost de 1828, Le Comte Ory és una òpera dividida en dos actes, amb música de Gioacchino Rossini i llibret en francès d’Eugène Scribe i Charles-Gaspard Delestre Poirson, tot i que basat en una comèdia en un acte de Pierre-Antoine de la Place (de l’any 1785). Títol que podrem veure al Teatre de Sarrià els dies 11 i 12 de març.

Rossini va crear Le Comte Ory quan se n’adonà que la deliciosa música que havia compost per a l’òpera Il viaggio a Reims va caure en l’oblit, i no semblava que hagués de tornar a ressorgir.

A més, l’òpera de París estava esperant una nova òpera de Rossini, que estava obligat -per contracte- a escriure deu òperes noves, de tal manera que el compositor va decidir muntar un espectacle còmic de considerable ingeni argumental per aturar les reclamacions de la direcció del teatre, i estalviar-se la feinada que hauria significat escriure’n una de totalment nova partint de zero.

Aquesta és la penúltima òpera de Rossini, només n’escriuria una més: Guillaume Tell (1829). Le Comte Ory arrelaria només relativament al repertori del segle XIX i va desaparèixer al XX. Darrerament ha tornat a la llum gràcies a la magnífica gravació que protagonitza el tenor Juan Diego Flórez i que està destapant la magnífica inventiva del millor Gioacchino Rossini, una creació purament belcantista, un títol que us proposem descobrir en els Moments d’òpera d’aquesta setmana:

Renée Fleming és 'Thaïs' als Moments d'òpera

Renée Fleming és ‘Thaïs’ als Moments d’òpera

Thaïs és una òpera dividida en tres actes, amb música de Jules Massenet i llibret en francès de Louis Gallet, tot i que basat en la novel·la homònima d’Antole France que, alhora, es va inspirar en La Tentation de Saint-Antoine de Flaubert.

L’estrena va ser a l’òpera de París (Palais Garnier) el 16 de març de 1894, mentre que l’estrena catalana va ser al Gran Teatre del Liceu, el 22 de febrer de 1905, teatre que l’acull de nou els dies 1 i 4 de març.

La història de Thaïs que ens presenta l’òpera es basa en la llegenda cristiana de santa Taís, una prostituta egípcia que va ser convertida per Sant Pafnuci. Això la fa la santa patrona de les prostitutes penedides. L’òpera va ser estrenada a l’Òpera de París el 16 de març de 1894, fent-se càrrec del paper protagonista la soprano nord-americana Sibyl Sanderson, per a la qual Massenet havia escrit el paper, i de qui es comentava que n’era l’amant.

Pots descobrir aquesta història de passió i fe en els Moments d’òpera d’aquesta setmana:

Jordi Savall

Jordi Savall

Teuzzone és una òpera dividida en tres actes, amb música d’Antonio Vivaldi i llibret en italià d’Apostolo Zeno. L’estrena va ser al Teatro Arciducale de Màntua durant el carnaval de 1719; ara arriba per primer cop al Gran Teatre del Liceu, concretament els dies 24 i 25 de febrer, en el que significarà la seva estrena a Catalunya. I ho farà en una versió en concert, dirigida pel mestre Jordi Savall.

Aquesta obra és un dels exemples característics d’opera seria, gènere típicament italià estructurat sobre la base d’àries pensades per a lluïment dels cantants. Però, a més, l’obra es cenyeix al model d’un llibret en què les virtuts dels protagonistes pretenen ser mirall d’una moral exemplar. Els remordiments de Cino, la lleialtat de Teuzzone i Zelinda i la clemència de Zidiana són metàfores d’un model ètic a seguir.

Aquest dramma per musica en tres actes compta amb llibret d’Apostolo Zeno, poeta de la cort de Màntua, i un dels que, juntament amb Pietro Metastasio, fixarien els patrons i els models de l’opera seria. En el cas que ens ocupa, a més, l’òpera s’ambienta a la Xina, un país exòtic que començava a ocupar un lloc de privilegi en l’òpera preclàssica pel seu caràcter exòtic.

Descobreix aquest títol del barroc italià, en els Moments d’òpera d’aquesta setmana: