G. Bizet

G. Bizet

Carmen és una òpera dividida en quatre actes, amb música de Georges Bizet, i amb llibret en francès de Henri Meilhac i Ludovic Halévy, tot i que basat en la novel·la de Prosper Mérimée de títol homònim. Van estrenar-la a l’òpera-comique de París el 3 de març de 1875 (enguany ha fet 145 anys!). L’estrena catalana va ser el 2 d’agost de 1881, al teatre líric de Barcelona.

En la seva condició d’hispanista, Prosper Merimée va dedicar-se a recollir històries curioses ocorregudes en la, per a ell, curiosa, desconeguda i exòtica Espanya de l’època de la seva visita (cap a l’any 1820). Segons sembla, algunes d’aquestes històries, com la de Carmen, les hi va explicar la Comtessa de Teba, mare de la dama espanyola que va ser emperadriu francesa, Eugenia de Montijo.

A la novel·la on s’explica la història de Carmen, Mérimée dóna algunes indicacions més que no pas les que rep l’espectador de l’òpera, cosa que permet entendre millor el drama de Don José. Aquest, militar navarrès i, per tant, de clares conviccions catòliques, veu en Carmen no tan sols a una gitana feta de passió, sinó també a una mena de compatriota, ja que va viure molt de temps a navarra i també parla basc. Així neix el torbat sentiment de Don José que al conèixer Carmen es veu temptat a trencar amb la seva vida regular, catòlica i, fins i tot, deixar a la seva promesa Micaëla, també navarresa i de caràcter antagònic al de Carmen, atesa la seva actitud angelical. Quan, malgrat tot, Don José es deixa endur per la passió, el que no pot suportar és, després de tot el sacrifici que fa, fins i tot la salvació eterna al renunciar a Déu, per a compartir la seva vida amb Carmen, al final, aquesta deixi d’interessar-se per ell. Així s’explicaria la fúria amb què la mata al final de l’obra.

L’òpera deixa molt de banda aquestes qüestions i se centra tan sols en la fascinació de la dona liberal que és Carmen que, fins i tot, va fascinar a Nietzsche pel seu caràcter de “súper dona”.

Carmen va estrenar-se com “opéra-comique”, però posteriorment van convertir-la en òpera totalment cantada. L’adaptació dels diàlegs a recitatius la realitzà Ernest Guiraud, el mateix que s’encarregà de la mateixa tasca amb Les contes d’Hoffman de Jacques Offenbach, uns anys més tard.

És fals, malgrat l’extès mite, que el fracàs inicial de Carmen precipités la mort de Bizet, encara que en els primers anys no va ser reconeguda la força que conté, al llarg del segle XX s’ha convertit en una de les deu primeres de la història recent de gènere.

George Gershwin

George Gershwin

Porgy and Bess és una òpera amb música de George Gershwin, i llibret en anglès de Du Bose Heyward i Ira Gershwin, basat en el drama escrit pel matrimoni Du Bose i Dorothy Heyward. Van estrenar-la el 30 de setembre de 1935 al teatre Colonial de Boston; al Liceu va veure’s per primer cop el 3 de febrer de l’any 1955.

La història del barri miserable de Catfish Row, a Charleston (Carolina del Sud), va fascinar des del primer moment a George Gershwin. El seu germà, Ira Gershwin, va intervenir en la redacció del llibret, juntament a un dels autors. Aquesta obra va ser concebuda com a òpera per a personatges negres, ja que quasi tots els personatges que hi intervenen formen part de la comunitat negra del barri de pescadors, excepte breus intervencions de personatges secundaris.

Quan l’any 1935 els autors van intentar dur aquesta òpera al Metropolitan de Nova York van topar-se amb l’hostilitat de l’equip directiu del teatre. L’obra, després de la seva estrena a Boston, va interpretar-se també a Nova York, però en un altre teatre. De fet, no va ser fins l’any 1955 que una cantant negra –Marian Anderson– va poder interpretar un paper al Metropolitan.

La inclusió a l’òpera d’elements de “jazz” i les “espirituals negres” li van donar un segell molt personal per la seva combinació amb altres de procedència netament operística, fins i tot s’ha arribat a dir que amb influències de M. Mússorgski. Destacar que, en efecte, l’òpera només funciona quan la munta una companyia majoritàriament formada per cantants negres. Això ha provocat que la seva presència als teatres europeus sigui menor a la desitjada.

Kurt Weill

Kurt Weill

Podríem dir que Street Scene és un musical, però també una òpera americana o “Broadway opera” de Kurt Weill, amb llibret en anglès de Langston Hughes i Elmer Rice, que també és l’autor de l’argument; que està basat en el drama homònim de Rice, guanyador del Premi Pulitzer de ficció de l’any 1946.

L’estrena de Street Scene va ser al Schubert Theatre de Filadèlfia el 1946. I l’any 2013 va estrenar-se al Gran Teatre del Liceu.

Street Scene (Escena de carrer) és la primera òpera de Kurt Weill en la seva etapa americana –s’havia instal·lat als Estats Units fugint de la persecució nazi–, que definí com a «american opera» o «Broadway opera», estrenada al Schubert Theatre de Filadèlfia el 1946.

Weill havia mostrat ja en la seva etapa europea un gran interès pel jazz i la música americana, i també pel blues i les cançons populars, i aquesta obra suposa la creació d’una òpera americana, en anglès, influïda per la comèdia musical de Broadway i el jazz, en la que integra recitatius, diàlegs, àries i conjunts de l’òpera tradicional europea, en un tot harmoniós i atractiu.

L’acció transcorre en un barri molt pobre de Nova York, l’East Side de Manhattan, en dos dies molt calorosos de l’estiu, davant d’una escala de veïns que protagonitzen les diverses històries de la trama, totes d’un realisme cru i una gran duresa, amb una càrrega important de denúncia social i un final tràgic.

El jove Mozart

El jove Mozart

Il sogno di Scipione no és estríctament una òpera, sinó una “acció teatral” (tal i com va definir-la el seu autor) en tan sols un acte, amb música de Wolfgang Amadeus Mozart i llibret en italià de Pietro Metastasio. L’estrena va ser a Salzburg, el 29 d’abril o l’1 de maig de 1772.

Es creu que Mozart va compondre l’obra en homenatge a l’arquebisbe de Salzburg Segismund III de Schrattenbach. No obstant això, el prelat va morir al desembre de 1771, i al març de 1772 va ser designat com el seu successor el Príncep Arquebisble Colloredo. Aquesta peça va tenir aleshores algun canvi, com la dedicatòria, i va escenificar-se en la residència de l’arquebisbe immediatament després de la seva “elevació al tron episcopal”.

Sembla que a l’arquebisbe Colloredo li va agradar aquesta peça filosòfica, i hi ha biògrafs que consideren que, gràcies a ella, Mozart va obtenir el nomenament de “Konzertmeister”. Cal destacar que Mozart tenia tan sols 16 anys quan es va estrena aquesta obra.

Malgrat l’èxit al palau episcopal, l’òpera no va tornar a representar-se fins al gener de 1979, en la Setmana de Mozart de Salzburg. De fet és una òpera que rarament es representa.

El text és de Pietro Metastasio, en forma de serenata dramàtica que va compondre l’any 1735 per a la coronació de l’emperador Carles VI amb el títol de Il sogno di Scipione. Aquesta al·legoria reprenia un tema clàssic, el “Somnium Scipionis” o Somni d’Escipió, que forma part del sisè llibre de l’obra “De re publica” (Sobre la República), de Ciceró.

Tal i com hem comentat, Mozart tenia setze anys quan la va compondre. De fet, es va enfrontar a un tema clàssic amb finalitats apologètiques. Es tracta d’un treball de circumstància que només adquireix caràcter més personal i mozartià en els moments de la descripció del son, recreat per música de flautes, i en el despertar d’Escipió, en l’únic recitatiu de l’òpera. Les àries s’assemblen molt a les d’Ascanio in Alba, de l’any anterior, si bé són més llargues, brillants i elaborades.

Robert Schumann

Robert Schumann

Genoveva és una òpera dividida en quatre actes, amb música de Robert Schumann (de fet és la seva única òpera), i llibret en alemany de Robert Reinick amb alguns afegits del mateix compositor. L’estrena va ser a Leipzig (Alemanya) el 25 de juny de 1850, per tant per aquestes dates fa 170 anys. Alhora, aquesta és una bona ocasió per a celebrar el 210 aniversari del naixement de Schumann.

En la seva única òpera, Robert Schumann va intentar definir les bases de l’òpera nacional alemanya, prescindint totalment de les evolucions de l’òpera italiana. El resultat no va estar a l’alçada del que el propi compositor esperava, per la poc hàbil estructura del llibret i per la poca intensitat dramàtica del conjunt, ja que la idea predominant durant la composició va ser apartar-la de la música de l’estil italià, però sense tenir una estructura o forma que pogués aportar una personalitat pròpia a la composició alemanya lírica.

Després de la seva estrena, l’òpera va circular per Alemanya durant vint o trenta anys, i poc a poc va anar desapareixent. Les gravacions dels darrers 20 anys han permès recuperar un títol que té una garantia que no es pot menysprear: la va compondre Robert Schumann. Però més enllà d’això, és un títol molt infreqüent.

Genoveva està basada en la història de Genoveva de Brabant, una llegenda medieval situada al segle VIII que segons es diu es basa en la vida de Maria de Brabant, esposa de Lluís II, duc de Baviera del segle XIII. La història va guanyar popularitat durant la primera meitat del segle XVIII, principalment a causa de les diversos teatralitzacions que es van fer a Alemanya.