Birgit Nilsson

Birgit Nilsson

Del 28 de novembre al 15 de desembre el Gran Teatre del Liceu acull una de les més grans obres de Richard Wagner, Tristan und Isolde, és per això que aquesta setmana ens fixem en una òpera estrenada a Munic el 10 de juny de 1865, amb música i llibret en alemany de Richard Wagner.

Es tracta d’un dels títols romàntics per excel·lència, i cim de la creativitat wagneriana. De fet, Tristan und Isolde s’ha considerat l’obra de Wagner més significativa.

A banda de la implicació del propi compositor a la trama, ja que en el fons l’argument ens parla del gran amor que va sentir Wagner per la dona del seu protector, Mathilde von Wesendonck.

També és en aquesta òpera on Wagner obre la porta a la reflexió sobre la necessitat o possibilitat de trencar el sistema tonal occidental, per a obrir-lo a d’altres combinacions sonores no previstes pel sistema, fins aleshores considerat immutable per les institucions acadèmiques, músics, crítics i el públic en general. Fet que compositors posteriors investigarien fins a límits inimaginables aleshores.

La base literària del llibret es basa en un relat de Gottfried von Strassburg (amb una data que oscil·la entre els segles XII i XIII), tot i que procedent de narracions anteriors.

És aquest un títol que posa al límit les exigències de les veus que les han de cantar, per això només les més llegendàries sopranos s’han fet seu aquest rol. En el resum dels Moments d’òpera sentirem a tot un referent, Birgit Nilsson, sota l’atenta direcció de Sir Georg Solti.

Joan Sutherland és Lakmé

Joan Sutherland és Lakmé

Lakmé és una òpera dividida en tres actes, amb música de Léo Delibes i llibret en francès d’Edmond Gondinet i Philippe Gille, tot i que basat en la novel·la Rarahu ou Le Mariage de Loti (1880) de Pierre Loti. L’estrena va ser a l’Opéra-Comique de París el 14 d’abril de 1883, mentre que a Catalunya s’estrenaria al Teatre Novedades de Barcelona el 15 de setembre de 1898.

Delibes va compondre aquesta òpera quasi sense voler. Primer li va cridar l’atenció la veu lleugera i molt flexible de la soprano Marie van Zandt, i alhora va caure en les seves mans la novel·la de Pierre Loti que va llegir-se fins a tres cops durant un viatge a Viena. L’ambient exòtic, aleshores molt de moda a París, va fer la resta.

Amb una acció situada a l’Índia colonial del segle XIX, la trama és un retrat d’un context de palaus mig derruits, joves anglesos en edat d’enamorar-se i la intrigant estètica de les joves hindús. Tot plegat massa simple, i que si no fos per la música de Delibes cauria en l’anècdota. Ara bé, si la soprano protagonista és capaç d’assumir el molt complexe rol de Lakmé, esdevé una festa del cant.

Descobreix aquest exòtic títol als Moments d’òpera de la setmana:

Joan Sutherland és Beatrice di Tenda

Joan Sutherland és Beatrice di Tenda

Beatrice di Tenda és una òpera dividida en dos actes, amb música de Vincenzo Bellini i llibret en italià de Felice Romani, basat en una obra de teatre homònima de Carlo Tedaldi-Fores. L’estrena va ser el 16 de març de 1833 al Teatro La Fenice de Venècia. Mentre que l’estrena catalana seria el 12 de desembre de 1837 al Teatre de la Santa Creu de Barcelona.

Aquesta va ser una òpera que generaria molts malsdecap a Bellini, ja d’entrada a l’hora de triar el tema van aparèixer les diferències de criteri amb Romani, el llibretista. Considerava que la temàtica era massa similar a l’òpera Anna Bolena (G. Donizetti), i malgrat això Bellini va tirar el projecte endavant.

El treball va resultar problemàtic, i el finale no va poder ser conclòs a temps per a l’estrena, de manera que la cabaletta final de Beatrice va ser emprada d’una òpera anterior del compositor: Bianca e Fernando. Però a finals de la dècada del 1960, Vittorio Gui va descobrir els esbossos originals de Bellini per a l’escena final, fet que ens permetrà gaudir-lo en el programa.

Les diferències de Romani amb el tema, unides al problemàtic procés creatiu de l’òpera, el van portar a inserir una justificació en l’edició impresa del llibret. Això va desembocar en un agre enfrontament amb Bellini i al trencament de la seva complicada, tot i que també gloriosa, relació artística.

Descobreix a Beatrice di Tenda als Moments d’òpera d’aquesta setmana:

Xavier Sabata és Tamerlano

Xavier Sabata és Tamerlano

Tamerlano és una òpera dividida en tres actes, amb música de Georg Friedrich Händel, amb llibret en italià de Nicola Francesco Haym, tot i què basat en la tragèdia La mort de Bajazet (1671) de Nicolas Pardon. L’estrena va ser al King’s Theatre de Londres el 31 d’octubre de 1724.

Com passa en moltes de les òperes de Händel, aquest és un títol que ha estat repetidament manipulat, primer pel seu propi autor, però posteriorment pels directors musicals que l’han interpretat al llarg del segle XX.

De fet, Händel no va quedar content amb el llibret original, i li va afegir la brillant escena de la mort de Bajazet, que ha estat considerada des d’aleshores una de les més grans pàgines del compositor, i que té la particularitat d’haver estat escrita per a tenor, un tipus de veu poc de moda en aquella època.

Tamerlano és l’òpera número divuit de Händel i, igual com la major part de les seves obres, va ser composta en un període bastant curt (en només tres setmanes). Sobre un text del seu llibretista més habitual, Nicola Haym, amb qui ja havia col·laborat a Giulio Cesare i ho tornaria a fer en un altre dels seus títols més coneguts, Rodelinda.

En un moment en què Händel s’havia de sotmetre a la forta competència d’altres compositors, va acudir sovint a herois de l’antiguitat clàssica o de l’Orient, que podien afegir un interès històric o llegendari, a més de servir a un esperit il·lustrat per establir interessants relacions entre els bons monarques i als qui utilitzen el seu poder per cometre abusos. Descobreix a Tamerlano, en els Moments d’òpera d’aquesta setmana:

Luciano Pavarotti com a Radamès

Luciano Pavarotti com a Radamès

Aida és una òpera dividida en quatre actes, amb música de Giuseppe Verdi, i llibret en italià d’Antonio Ghislanzoni; tot i que basat en un argument escrit per l’egiptòleg francès Auguste Mariette.

Estrenada al Caire el 24 de desembre de 1871; aquest és un encàrrec que Verdi va rebre del Governador d’Egipte, Ismail Pashà, l’encàrrec de compondre una òpera, d’ambient egipci, perquè la seva estrena coincidís amb la celebració de la inauguració del Canal de Suez. No obstant això, l’obertura del Canal va ser el 17 de novembre de 1869 i l’òpera no estava encara enllestida, de manera que enlloc d’aquesta va representar-se Rigoletto (1851) i també de Verdi. Aida va ser estrenada, sense la presència del seu compositor, al teatre de l’òpera del Caire, un any més tard, el 24 de desembre de 1871.

La producció va ser grandiosa, per exemple: la corona que lluïa el personatge d’Amneris era d’or massís, i les armes de Radamés de plata. Dos mesos més tard es va estrenar, amb la presència del seu autor, al Teatro alla Scala de Milà, el 8 de febrer de 1872. Va constituir un èxit clamorós i el mestre va haver de sortir a saludar 32 vegades. En aquesta versió de la Scala, que ha quedat com definitiva, Verdi li va afegir la famosa ària per a soprano “O patria mia”.

Un títol imprescindible del catàleg verdià que podeu descobrir en els Moments d’òpera de la setmana: