Plácido Domingo

Plácido Domingo

Thaïs és una òpera dividida en tres actes, amb música de Jules Massenet i llibret en francès de Louis Gallet, tot i que basat en la novel·la homònima d’Antole France que, alhora, es va inspirar en La Tentation de Saint-Antoine de Flaubert.

L’estrena va ser a l’òpera de París (Palais Garnier) el 16 de març de 1894, mentre que l’estrena catalana va ser al Gran Teatre del Liceu, el 22 de febrer de 1905. El proper 29 de juliol podrem veure-la en versió concert al Festival Internacional Castell de Peralada, amb una de les veus més mítiques de la història de l’òpera, Plácido Domingo, i un nom que cal tenir molt present, el de la soprano Ermonela Jaho.

La història de Thaïs que ens presenta l’òpera es basa en la llegenda cristiana de santa Taís, una prostituta egípcia que va ser convertida per Sant Pafnuci. Això la fa la santa patrona de les prostitutes penedides. L’òpera va ser estrenada a l’òpera de París el 16 de març de 1894, fent-se càrrec del paper protagonista la soprano nord-americana Sibyl Sanderson, per a la que Massenet havia escrit el paper, i de qui es comentava que n’era l’amant.

Està ambientada a Egipte sota la dominació romana. La història gira entorn d’un monjo cenobita, Athanaël, que intenta convertir Taís, una cortesana d’Alexandria devota del culte a Venus, al cristianisme. Ella prova de seduir-lo, però ell es manté ferm fins que aconsegueix la conversió. Després de deixar-la en un monestir, s’adona que l’estima. Passat un temps, Athanaël somia amb Thaïs moribunda. Es desperta i corre cap al monestir, on la troba a punt de morir. Thaïs li agraeix la seva conversió, Athanaël li confessa el seu amor, però ella no l’escolta i mor en un profund èxtasi.

Descobreix Thaïs amb els Moments d’òpera d’aquesta setmana:

Kiri Te Kanawa com "Arabella"

Kiri Te Kanawa com “Arabella”

Arabella és una òpera dividida en tres actes, amb música de Richard Strauss, i llibret en alemany d’Hugo von Hofmannsthal. L’estrena va ser a Dresden (Alemanya) l’1 de juliol de 1933. A Catalunya va veure’s per primer cop al Gran Teatre del Liceu, concretament el 7 de gener de 1962, coincidint amb les representacions del debut de Montserrat Caballé.

Després d’homenatjar a la Viena del segle XVIII amb El cavaller de la rosa, Strauss i Hoffmansthal, van repetir amb aquesta intenció amb el títol que ens ocupa. Així els dos van posar-se a treballar en aquesta nova versió, ara situada en una Viena de l’any 1860. Així, han passat cent des de l’època en què l’alta noblesa vienesa podia viure envoltada de luxes i comoditats, i entretenir-se amb aventures amoroses com les de la popular Mariscala.

Ara l’aristocràcia es mou pels hotels –de luxe, és clar- però no paguen les seves factures, i cobreixen les seves carències econòmiques amb expedients. Malgrat això, Viena seguia sent la ciutat fascinant de sempre, amb la seva importància de capital d’Imperi.

Arabella es va acabar després de la mort del llibretista, l’home que havia donat vida a quasi totes les òperes de Strauss. Va morir l’any 1929, i això queda pal•lès en el fet que en aquest títol no hi ha el ritme escènic que presenten altres obres del duet Strauss – Hoffmansthal, per bé que segueix mantenint l’aroma d’homenatge a Mozart que és molt més evident a El cavaller de la rosa.

Elīna Garanča destaca com a Léonor

Elīna Garanča destaca com a Léonor

La favorite és una Grand opéra dividida en quatre actes, amb música de Gaetano Donizetti i llibret en francès d’Alphonse Royer i Gustave Vaëz, basat en la peça teatral Le comte de Comminges (1764) de Baculard d’Arnaud. L’estrena va ser al Théâtre de l’Académie Royale de Musique de París, mentre que a Catalunya hi arribaria l’any 1847 al teatre de la Santa Creu de Barcelona, tot i que la versió francesa que aquesta setmana ens ocupa arribaria al Gran Teatre del Liceu el 16 d’abril de l’any 2002, teatre que l’acull de nou del 8 al 24 de juliol.

La favorite va ser una òpera de complicada gestació pel seu compsitor. Creada inicialment per a ser estrenada com a L’Ange de Nisida pel teatre de la Renaissance de París, va haver de cancel·lar-se perquè el teatre va fer fallida. Aleshores Donizetti va adaptar la partitura per a l’òpera de París, local on en aquella època la mezzosoprano Rosine Stolz era la reina inqüestionable, bàsicament per ser l’amant de l’empresari del teatre; i motiu pel que la protagonista sigui una mezzosoprano, enlloc de ser-ho una soprano.

Va ser estrenada en francès, però ràpidament traduïda a l’italià amb certes incongruències, però amb l’interès de ser la primera òpera en què un tenor havia de demostrar com es cantava un do de pit cobrint la nota (enlloc de fer-ho en falset com s’havia fet sempre fins aleshores). És a dir, va acabar esdevenint un repte per a qualsevol tenor que volia fer una carrera gràcies al seu registre agut.

Tot i la pèssima traducció a l’italià, que fa de l’òpera un maldecap escènic, aquesta és la versió que més ha circulat des de la seva estrena i, de fet, és u títol que, poc o molt, sempre s’ha mantingut en repertori. Molt més que la versió original, en francès.

Pels amants de la música de Beethoven, cal tenir present que l’obertura de l’òpera té especial interès, ja que Donizetti va descobrir la música del geni alemany poc abans a París, i per això en l’obertura ens presenta dos temes musicals, estructurats en la clàssica forma sonata.

Així doncs, si voleu descobrir el proper títol que podrem gaudir al Gran Teatre del Liceu, no us perdeu els Moments d’òpera d’aquesta setmana:

Oriol Aguilà i Albert Galceran

Oriol Aguilà i Albert Galceran

L’arribada de l’estiu, pels amants de la música, és sinònim a traslladar-se fins a l’Alt Empordà on, un any més, podrem gaudir d’un dels més exquisits festivals d’estiu, el Festival Internacional Castell de Peralada. És per això que aquesta setmana conversem amb el Sr Oriol Aguilà, director del festival que ha esdevingut, per mèrtis propis, tota una institució musical al nostre país, i un referent internacional pel que fa als festivals d’estiu.

Diversos són els al·licients de la programació d’aquest estiu, com un Rèquiem de Verdi dedicat a la Sra Carme Mateu, la que va ser l’ànima i impulsora del festival; el debut d’Oriol Broggi com a director d’òpera amb La flauta màgica de Mozart, a més de la presència de noms de la lírica tan notables com Javier Camarena, Jonas Kaufmann, Plácido Domingo o Ermonela Jaho.

També hi haurà forta presència de talent català amb intèrprets com Xavier Sabata, Josep-Ramon Olivé o Josep Bros, que celebrarà el 25è aniversari del seu debut en aquest festival d’estiu, que pràcticament coincideix els seus 25 anys del seu debut al Gran Teatre del Liceu cantant Anna Bolena al costat d’Edita Gruberová.

G. F. Händel serà un altre dels fils conductors d’aquesta edició 2018 del Festival Internacional Castell de Peralada, amb fins a quatre iniciatives amb el protagonisme de la música del compositor alemany.

Per tot plegat, i molt més, aquesta setmana rebem al Sr Oriol Aguilà a l’estudi dels Moments d’òpera:

Joyce DiDonato és Anna

Joyce DiDonato és Anna

Maometto II és una òpera dividida en dos actes, amb música de Gioachino Rossini i llibret en italià de Cesare della Valla, tot i que basat en l’obra Anna Erizo del mateix llibretista. L’estrena va ser el teatre San Carlo de Nàpols, el 3 de desembre de 1820. A Catalunya hi arribaria l’any 1827, al teatre de la Santa Creu de Barcelona.

Ambientada en la dècada de 1470, durant la guerra entre els turcs i venecians, Della Valle, duc de Ventignano i molt conegut com a autor de teatre, va basar el llibret en la seva obra anterior Anna Erizo. El nom del personatge del títol, Maometto II, es refereix a la vida real del sultà otomà i conqueridor de Constantinoble Mehmed II (1432-1481).

L’òpera se situa en el context històric de la caiguda de la colònia veneciana de Negroponte en mans dels turcs el 1476. El governador venecià Paolo Erisso intenta que la seva filla Anna es casi amb Calbo, però ella estima a Uberto, a qui havia conegut a Corint. Uberto resulta ser en realitat el sultà Mehmed II. Anna pateix un conflicte entre el deure i l’amor, elegint primer en matrimoni a Calbo que finalment mort per la seva pròpia mà mentre les forces turques ataquen Negroponte. Per la posterior representació a Venècia, Rossini va substituir aquest final per un de feliç, amb una victòria per als soldats venecians.

Considerada pels experts en l’obra de Rossini (i per ell mateix) com la seva òpera més ambiciosa, i com la millor de les òperes napolitanes de Rossini, Maometto II va fracassar en l’estrena a Nàpols. Rossini per ajudar a assegurar l’èxit a Venècia i a París, en va ajustar els elements més audaços de la partitura. Venècia la va veure per primera vegada el 22 de desembre 1822, i posteriorment traduïda al francès i canviada de forma significativa, es va presentar com Le siège de Corinthe el 1826.

Extraordinària per la seva força dramàtica i la noblesa del seu contingut musical, Maometto II és també una òpera que planteja molts problemes textuals, ja que les successives revisions de Rossini les va anar realitzant directament en la partitura autògrafa. En tot cas, si voleu conèixer aquest poc coneguda òpera de Rossini, podeu escoltar els Moments d’òpera d’aquesta setmana: