Kathleen Battle i Luciano Pavarotti

Kathleen Battle i Luciano Pavarotti

Mentre duri el confinament a causa de la COVID-19, alterem la previsió de títols per a oferir-vos cada setmana una òpera còmica o de caràcter optimista. Ja és prou complicada la situació com per a aproximar-nos a les grans tragèdies del món de la lírica. És per això, i ja que #Joemquedoacasa, que us oferim una versió confinada dels Moments d’òpera.

Sigui com sigui, aquesta setmana ens centrem en L’elisir d’amore, una òpera, o melodramma giocoso, dividit en dos actes, amb música de Gaetano Donizetti, i llibret en italià de Felice Romani, tot i que basat en el que va escriure per a Daniel Auber el llibretista i escriptor Eugène Scribe. L’estrena va ser al Teatre della Canobbiana, a Milà, el 12 de maig de 1832. A Catalunya va estrenar-se l’any 1833 –concretament el dia 25 de maig- al Teatre Principal de Barcelona.

Originàriament, aquesta bucòlica història, escrita per Eugène Scribe, estava ubicada a l’aleshores exòtic País Basc; amb tot, la revisió que va fer-ne Felice Romani, si bé no va canviar-ne la ubicació, no va donar indicacions precises d’on es desenvolupava, així si no coneixem l’obra original, no trobarem cap indicació que ens assenyali l’espai de l’acció. Tot i així, l’ambient segueix sent rural i patriarcal.

La simplesa del panorama escènic i l’economia en el repartiment, no massa exigent, a més del to simpàtic i suaument romàntic de l’argument, van ajudar a consolidar aquesta òpera, que mai ha desaparegut del repertori. A principis del segle XX va ser adoptada per Enrico Caruso com a títol d’èxit segur i de poc esfoç, motiu pel qual aquesta obra va incrementar el seu prestigi.

El cert és que es tracta d’una amable òpera, ideal per a iniciar-se al món de la lírica, ja que a més de còmica conté una trama entranyable que pot arribar a fer emocionar l’espectador si el plantejament escènic és efectiu.

Richard Wagner

Richard Wagner

Lohengrin és una òpera dividida en tres actes, amb música i llibret en alemany de Richard Wagner, tot i que basat en les llegendes medievals germàniques. L’estrena va ser al teatre de la Cort de Weimar, el 28 d’agost de 1850. A Catalunya va poder veure’s per primer cop al Teatre Principal de Barcelona, el 17 de maig de 1882. I estava previst que a partir del 19 de març tornés al Gran Teatre del Liceu, però la crisi derivada del coronavirus ha fet que s’hagi d’anul·lar l’estrena de la nova producció signada per Katharina Wagner (besnéta del compositor). Malgrat això, volem dedicar-li els Moments d’òpera d’aquesta setmana de confinament.

La poètica narració de Lohengrin que Wagner va posar en circulació, ja des de l’exili, gràcies a la generosa ajuda de Franz Liszt, que va aconseguir representar-la a Weimar (amb una orquestra de tan sols 38 músics), va omplir gradualment Europa d’imatges que van extendre l’imaginari wagnerià, començant pel palau del rei Lluís II de Baviera a Neuschwanstein. L’obra va representar un moment dolç de la inventiva wagneriana, alhora que la primera culminació del sistema del “leitmotiv”. Fins aleshores Wagner només havia usat aquest recurs parcialment.

Lohengrin ha estat l’òpera més programada pels teatres, per tal d’allunyar els recels que molts senten per l’òpera wagneriana. Tot i això, aquesta òpera van cantar-la molt de temps en italià, i se solia aplaudir, i fins i tot es repetia, el relat de Lohengrin, el raconto “In fernem land”. Cosa inimaginable a dia d’avui.

Per cert, l’al·lusió a Montsalvat (que s’ha pensat podria ser relatiu a la muntanya de Montserrat) va ser inventada per Wagner; les llegendes antigues parlaven d’un lloc meridional anomenat Munsalveche, que no sembla fàcil d’identificar.

Mara Zampieri

Mara Zampieri

La fanciulla del West és una òpera dividida en tres actes, amb música de Giacomo Puccini i llibret en italià de Guelfo Civinini i Carlo Zangarini, tot i que basat en l’obra de teatre The girl of the Golden West de David Belasco. L’estreva va ser el 10 de desembre de 1910 a la Metropolitan Opera House de Nova York. Al Liceu s’estrararia el 24 d’abril de 1915.

Després de l’èxit de l’òpera Madama Butterfly, Puccini va tornar a la mateixa font d’inspiració, l’autor David Belasco, que també va escriure The Girl of the Golden West, que Puccini va seleccionar per a la seua següent òpera i que acabaria titulat La fanciulla del west (La noia de l’oest).

L’estrena a Nova York, essent la primera òpera en estrenar-se en el teatre americà, va comptar amb Emmy Destinn en el paper de Minnie, Enrico Caruso com a Dick Johnson i Pasquale Amato com Jack Rance; la direcció va anar a càrrec d’Arturo Toscanini.

En ser aquesta la primera estrena mundial d’una òpera a la Metropolitan Opera House de Nova York va esdevenir un enorme èxit en tots els Estats Units d’Amèrica. Tot i això, mai no ha aconseguit una efectiva popularitat a Europa. De fet, i a tall d’exemple, des de l’any 1984 no es representa al Gran Teatre del Liceu.

De fet és una òpera curiosa, ja que l’acció hi té molt de pes, quasi com si es tractés d’una obra de teatre parlada; i la música es converteix en un accent de l’acció. Això també es tradueix en què no hi ha grans escenes líriques, com sí passa en la majoria d’obres de Puccini, i potser això ha fet que el públic europeu no la valori de la mateixa manera que la resta del catàleg puccinià.

Torquato Tasso

Torquato Tasso

Armida és una òpera dividida en tres actes, amb música de Gioacchino Rossini i llibret en italià de Giovanni Schmidt, tot i que basat en l’obra Jerusalem alliberada (1575) de Torquato Tasso, exactament igual que el cas de Haydn de la setmana passada. Van estrenar-la al teatre San Carlo de Nàpols l’11 de novembre de 1817.

Armida és la vint-i-dosena òpera composta per Rossini de les trenta-nou que va crear en dinou anys, del 1810 al 1829. És la quarta òpera escrita per a Nàpols, totes el 1817, immediatament després de La Cenerentola i de La gazza ladra. Any intens el 1817, ja que encara estrenaria una altra obra a finals d’any, Adelaide di Borgogna.

Armida, malgrat alguns elements més aviat ridículs, no és una comèdia. La història d’Armida es basa en una de les creacions literàries èpiques del Renaixement, l’epopeia del segle XVI Jerusalem alliberada del poeta italià Torquato Tasso. Per tant, està ambientada en l’època de la Primera Croada.

Un any abans de l’estrena de l’òpera, el teatre San Carlo va patir un incendi que va destruir l’edifici. Sembla que els diners no eren un problema i el teatre va ser reconstruït amb els millors mitjans tècnics de l’època. Per obrir el teatre reformat, l’empresari de l’òpera, Domenico Barbaja, volia una òpera excepcional que trenqués amb les convencions imperants. Per sobre de tot volia un treball que utilitzés les noves instal·lacions en termes d’efecte escènic i de la dansa. Per això, Rossini va compondre un ballet de catorze minuts, una pràctica habitual per a les posteriors òperes de Rossini a París, però en aquell moment era una innovació. De fet Rossini va produir la seva òpera més romàntica i opulent incloent tres llargs duets d’amor entre Armida i Rinaldo.

És una òpera amb un únic personatge femení que, a més, s’enfronta a sis tenors. També hi ha dos papers de baix. Els papers de tenor es poden dividir en tres de coloratura i tres de lírics, amb dos que apareixen només en el primer acte i uns altres dos, diferents, al tercer acte. Això va permetre que alguns tenors tinguessin més d’un paper a l’estrena. Rossini es va aprofitar de la situació per compondre una escena estesa i un trio dels tenors en el tercer acte, cosa gens habitual en el món de l’òpera.

Nikolaus Harnoncourt

Nikolaus Harnoncourt

Armida és una òpera dividida en tres actes amb música de Franz Joseph Haydn, amb llibret en italià atribuït a Nunziato Porta, tot i que basat en el poema Gerusalemme liberata de Torquato Tasso. L’estrena va ser el 26 de febrer de 1784 al teatre del Palau dels Eszterháza a Fertöd, Hongria.

L’Armida de Haydn és un dels títols més rodons del compositor, tot i que no ha tingut el recorregut ni la presència que es mereix. Amb tot, en la seva estrena l’èxit va ser tan aclaparador que van realitzar-se més de 50 representacions seguides. Ara bé, des d’aleshores ha caigut en un pràctic anonimat, tot i que exiteixen un parell de gravacions d’altíssima qualitat, com la que ens serveix de referència en el programa de la setmana, la dirigeida per Nikolaus Harnoncourt i, entre d’altres, les veus de Cecilia Bartoli (Armida) o Patricia Petibon (Zelmira).

Pel que fa al tema, és un dels arguments més recurrents del segle XVIII, tractat anteriorment per Philippe Quinault a la seva Lully i també per C.W. Gluck. En tots els casos es basa en el poema Jerusalem alliberada de Torquato Tasso.