G. Rossini

G. Rossini

El 13 de novembre de 1868 moria a Passy el genial Gioacchino Rossini, és per això que aquesta setmana volem commemorar el 150 aniversari de la seva mort recordant un dels seus títols més desconeguts, però d’imecable factura, Ermione. Una òpera dividida en dos actes, amb música de Gioacchino Rossini i llibret en italià d’Andrea Leono Tottola, tot i que basat en l’Andromaque de Jean Racine (1667). L’estrena va ser el 27 de març de 1819 al Teatro San Carlo de Nàpols.

L’any 1815, l’òpera napolitana, per la seva gran tradició i importància, dominava pràcticament tota l’activitat operística italiana, però necessitava revitalitzar-se. És per això que l’empresari Domenico Barbaia, que gestionava els principals teatres de la ciutat, va decidir que la millor manera de fer-ho era contractar al compositor de moda: Rossini. Fins aleshores, Rossini havia destacat principalment en el gènere còmic, convertint-se, malgrat la seva joventut, en el principal compositor d’òpera d’Itàlia. Cal tenir present que Rossini tenia 23 anys en aquell moment, i en el seu catàleg ja trobem L’ialiana in Algeri, Tancredi o Il turco in Italia, sense cap mena de dubte títols molt rellevants.

Així doncs, entre els anys 1815 i 1822, Rossini va centrar la seva carrera a Nàpols, on va compondre una sèrie d’obres per al Teatro San Carlo, que en aquell moment es vanagloriava de tenir una orquestra excepcional i una companyia amb els millors cantants residents disponibles en qualsevol lloc. I certament la relació entre Rossini i el San Carlo va ser molt fructífera, ho avalen títols com Elisabetta, regina d’Inghilterra, Otello, Ricciardo e Zoraide o La donna del lago. Ermione és, sense cap mena de dubte, una de les òperes més grans de Rossini, tot i ser potser la que va tenir menys èxit immediat.

I és que l’ús del final tràgic, així com d’elements nous en l’estructura dramàtica experimentats per Rossini en la seva producció per al Teatre San Carlo de Nàpols, entre 1815 i 1822, arriben al seu cim amb el que és un dels seus melodrames més insòlits i atrevits. Ermione és la sisena d’una formidable sèrie de nou òperes serioses de Rossini concebudes per als Teatres Reals de Nàpols, que van revolucionar les formes de l’òpera italiana heretada del segle XVIII, i que assentaria nous motlles pels quals transcorreria el gènere fins ben entrat el Romanticisme i la irrupció de Verdi. Potser aquesta nova visió, molt innovadora en el moment de l’estrena, explicaria el poc èxit que va tenir en la seva estrena a Nàpols i que caigués en l’oblit més de cent anys, ja que no seria fins l’any 1977 que es recuperaria, i sobretot l’any 1987 quan Alberto Zedda va programar-la al festival Rossini de Pesaro amb, entre d’altres, Montserrat Caballé i Marilyn Horne en el repartiment.

Pel que fa al tema, Ermione es basa en Andromaque de 1667, la primera gran tragèdia de Jean Racine i considerada com el pinacle del drama francès. El llibretista, Andrea Leone Tottola, va ser fidel als orígens i no hi ha cap intent d’un final feliç com era sovint la pràctica del moment per a satisfer al públic. Però crida l’atenció el canvi de visió respecte a l’obra original de Racine, en donar protagonisme a l’altre personatge femení, la despitada Ermione, en comptes de la patidora Andromaca. I així ho reflecteix en el mateix títol de l’òpera. Sens dubte, les arrencades de mal geni d’Ermione resultaven més adequats per a la inclusió de passatges de virtuosisme vocal.

L’òpera compta amb una història creïble, ben escrita i, encara més important: amb quatre personatges centrals de gran abast com són: la tràgica Andromaca que passa la major part de l’òpera lamentant l’absència del seu marit, el traïdor Pirro les accions del qual causen la majoria de les turbulències, l’amorós Orestes, que és manipulat pel seu amor per Ermione per matar Pirro i, finalment, Ermione menyspreant-se a si mateixa.

Descobreix Ermione de Rossini en el 150 aniversari de la mort del compositor de Pesaro.

Leóš Janáček

Leóš Janáček

Kàtia Kabànova és una òpera dividida en tres actes amb música de Leóš Janáček i amb llibret en txec del mateix compositor, tot i que basat en el drama La tempesta (1859), d’Aleksandr Ostrovski. L’estrena va ser al teatre Mahen de Brno el 23 de novembre de 1921; mentre que l’estrena catalana va ser l’1 de febrer de 1973 al Gran Teatre del Liceu, ara torna al teatre de les rambles del 8 al 22 de novembre.

Les novel·les russes es van popularitzar de manera molt important a l’Europa de mitjans del segle XIX, i la novel·la La tempesta d’Aleksandr Ostrovski va tenir un gran prestigi pel seu fidel retrat d’unes famílies de classe mitjana en una Rússia encara obsessionada pel model social de la noblesa tsarista i immersa, malgrat tot, en la ignorància d’unes vides regides per la tradició, i on les aparences ho són tot.

Kàtia, però, és una dona de gran sensibilitat social i afectiva, sotmesa a una tirania familiar que té aterrat, fins i tot, al seu marit, amb qui Kàtia va unir-s’hi per força, i no pas per amor. És, per tant, un drama psicològic amb un alt nivell dramàtic que va cridar l’atenció de Janáček i que va transformar en l’òpera. Un títol que es presentarà al Gran Teatre del Liceu del 8 al 22 de novembre, i que podeu descobrir en els Moments d’òpera d’aquesta setmana:

Giuseppe Verdi

Giuseppe Verdi

Macbeth és una òpera dividida en quatre actes, amb música de Giuseppe Verdi, i llibret en italià de Francesco Maria Piave completat per Andrea Maffei, a més de contenir importants aportacions del compositor. Com és ben conegut, el text està basat en la tragèdia homònima de William Shakespeare (1605). Van estrenar-la a Florència, al teatre della Pergola, el 14 de març de 1847. El mateix Verdi la va reformar per la seva estrena de París, el 19 d’abril de 1865. És aquesta la versió que més habitualment es representa. L’estrena catalana va ser l’1 de juliol de 1848 al Gran Teatre del Liceu.

En aquesta òpera s’evidencia encara un Verdi molt arrelat en les formes tradicionals, amb una partitura que subdivideix les seqüències melodramàtiques en “pezzi chiusi” (peces tancades, és a dir: recitatiu, ària i cabaletta). Aviat, amb La traviata i Un ballo in maschera, Verdi abandonarà aquesta estructura, produint partitures més homogènies.

El tema, molt estimat per Verdi, què admirava l’obra de Shakespeare, es presenta molt ben articulat des del punt de vista de les veus. En efecte, l’esquematització psicològica dels personatges en grups de “bons” – Malcolm, Macduff i Banco – i “dolents” – Lady Macbeth i Macbeth – es reflecteix en la manera de cantar. Els primers canten plegats, amb els cors, i amb declamacions patètiques, que responen a l’ideal del just en l’òpera vuit-centista. Els segons, sobretot Lady Macbeth, canten “sottovoce” i amb tonalitats fosques, expressament indicades per Verdi en la mateixa partitura.

De fet, en aquesta òpera Verdi va donar un gir important a la seva posició com a compositor encara immers en el “belcantisme”, al recomanar a l’empresari del teatre de l’òpera que no contractés, pel paper de Lady Macbeth, a una cantant bonica i de veu bella, sinó lletja i amb la veu ingrata, desagradable i agressiva; d’aquesta manera posava punt i final al conegut com a “belcanto”, donant pas a un cant més expressiu, del qual en beuran els compositors posteriors.
Malgrat això, amb freqüència Verdi deixarà enrere en les seves trobades, per -més tard- tornar a avançar i retrocedir.

El procés d’elaboració del llibret no va ser fàcil. Piave tenia el repte de reduir el drama de Shakespeare dels cinc als quatre actes, i malgrat l’esforç Verdi no va mostrar-se satisfet del tot, i va demanar a Andrea Maffei que reescrivís algunes escenes i revisés el text. El resultat és un drama, en moments inconnexe, però que recull la tràgica idea de l’ambició plantejada pel dramaturg anglès en la seva obra original. Vols descobrir aquesta òpera, escolta el programa d’aquesta setmana:

Cecilia Bartoli al Palau de la Música Catalana

Cecilia Bartoli al Palau de la Música Catalana

La Cenerentola (és a dir, la ventafocs) és una òpera dividida en dos actes, amb música de Gioacchino Rossini, i llibret en italià de Jacopo Ferreti, tot i que basat parcialment en un popular conte de Charles Perraut, i en el llibret que Charles-Guillaume Étienne va escriure pel compositor Niccolò Isouard. Van estrenar-la a Roma el 25 de gener de 1817. A Catalunya va estrenar-se el 25 d’abril de 1818, al teatre de la Santa Creu de Barcelona, i el proper 25 d’abril podrem gaudir-la, en versió concert, al Palau de la Música Catalana amb l’atractiu de la mezzosoprano Cecilia Bartoli en el rol principal.

Rossini aprofitava les seves setmanes de llibertat contractual amb Nàpols per marxar cap a Roma, on podia “col·locar” alguna òpera nova, de caràcter còmic que amb la seva gran rapidesa compositiva tenia llesta en poc més d’un mes. L’any 1816 hi va estrenar “Il barbiere di Siviglia”, i el 1817 era el torn de “La Cenerentola”. El problema sempre era el mateix: trobar un llibret que no topés amb la censura romana.

Els biògrafs de Rossini asseguren que el dia de Nadal de 1816 algú li va proposar la història de  La Cenerentola, però convertida en òpera còmica. Rossini va entusismar-se amb la idea, i va reforçar el caràcter còmic inventant-se el personatge de Don Magnífico, el padrastre d’Angelina, enlloc de la tòpica madrastra del conte de Perrault. La raó era ben simple: amb la madrastra, les dues germanes lletges i Angelina (Cenerentola), hi hauria quatre dones en escena; de manera que la diferenciació vocal hauria estat més complicada i, a més, moltes companyies només tenien tres dones en nòmina.

Així doncs, creant el padrastre, en el context de la tradició bufa més consolidada, l’obra adquiria un to més proper a les tradicions còmiques italianes, i així naixia un dels personatges més malèvols mai creats per Rossini, abans de l’Assur de Semiramide.

La Cenerentola va ser quasi tan popular com Il barbiere di Siviglia durant molts anys, però la pèrdua de la tradició belcantista, amb les òperes tardoverdianes, i sobretot amb l’aparició del verisme i el wagnerisme, va fer que poc a poc anessin desapareixent. Ara la podem descobrir de nou amb la veu de Bartoli i per això li dediquem els Moments d’òpera d’aquesta setmana:

Leonard Bernstein

Leonard Bernstein

Candide és una opereta còmica dividida en dos actes, amb música de Leonard Bernstein i llibret en anglès Lillian Hellman, tot i que basat en la novel·la Càndid o l’optimisme de Voltaire (1759). L’estrena va ser a Nova York el 29 d’octubre de 1956, mentre que a Catalunya hi arribà per primer cop l’11 d’abril de 1996 al Teatre Romea de Barcelona, i els propers dies 18 i 20 d’octubre podrà veure’s al Gran Teatre del Liceu, per primer cop, i en versió concert.

Inspirada en la cèlebre novel·la de Voltaire, un dels principals filòsofs de la Il·lustració francesa. Víctima constant de la mala sort, el personatge de Candide desafia amb perseverança la idea segons la que vivim en el millor dels mons possibles. Estrenada el 1956, Candide va ser una obra reescrita per l’autor per adaptar-la a formats propers a la comèdia musical. Bernstein proposa una partitura fresca, espontània, ocasionalment paròdica dels aires del segle XVIII i sempre amb una innegable saviesa musical.

Candide es va estrenar, posteriorment, com un musical, l’1 de desembre de 1956 i va ser un absolut fracàs de taquilla. Els anys han anat millorant el presitigi d’aquesta divertida i efectiva òpera, malgrat que no és un títol que es programi habitualment. Ara tenim l’oportunitat de veure’l, al Gran Teatre del Liceu, que acull per primer cop aquesta partitura d’un dels compositors més rellevants del segle XX, i del que aquest 2018 es commemora el centenari del seu naixement, Leonard Bernstein.