Jaume Aragall

Jaume Aragall

Faust és una òpera dividida en cinc actes, amb música de Charles Gounod i llibret en francès de Michel Carré i Jules Barbier, basat molt superficialment en el Faust de Goethe. Van estrenar-la al Théâtre Lyrique de París, el 19 de març de 1859. A Catalunya va poder veure’s per primer cop el 17 de febrer de 1864 al Gran Teatre del Liceu, i és el títol que donarà el tret de sortida de la temporada 2018-19 del Teatro Real de Madrid.

Gounod va decidir-se a tractar el tema de Faust responent al clima general d’admiració per la intel·lectualitat germànica que s’estava creant a França, i que generaria l’adaptació d’obres de Goethe a l’escena francesa, i el primer i l’intent fallit de Wagner d’estrenar a París (1861). Amb tot, l’òpera francesa era massa rígida en els seus plantejaments i Gounod massa superficial com per abordar el tema de Faust en prfunditat, motiu pel qual a Alemanya, tot i que aprecien la bella i eficaç partitura de Gounod, l’òpera mai s’anuncia amb el seu títol original, sinó que l’anomenen Marguerite, al considerar que tan sols tracta sobre l’episodi d’aquest personatge femení de l’obra de Goethe.

Faust, després de ser admesa a l’òpera de París –al incloure-hi el ballet (“La nit de Walpurgis”), per a que s’adeqüés a les exigències de la capital francesa–, va programar-se de manera quasi obsessiva, fins al punt que en cent anys va assolir més de tres mil representacions, a causa de la repetició constant en la programació d’aquest títol a les temporades de París. Aquest descomunal prestigi s’ha anat difuminant al llarg de la segona meitat del segle XX; avui en dia segueix sent popular, però la seva extensió i cost la fan molt menys freqüent als teatres.

Voleu conèixer aquest títol? Escolta’l als Moments d’òpera d’aquesta setmana:

Montserrat Caballé

Montserrat Caballé

Giovanna d’Arco és una obra dividida en un pròleg i tres actes, amb música de Giuseppe Verdi i llibret en italià de Temistocle Solera, basat alhora en La donzella d’Orleans de Schiller; estrenada al teatre alla Scala de Milà, el 15 de febrer de l’any 1845. L’estrena catalana va produir-se el 28 de juliol de 1847 al Gran teatre del Liceu, durant la primera temporada d’aquest teatre.

Pocs drames verdians han tingut un libretto tan poc afortunat com el que Temistocle Solera va dedicar a Joana d’Arc, l’obra de Verdi per a l’any 1845. Solera només funcionava correctament en un sentit: el de treure partit patriòtic a qualsevol argument en pro de la Itàlia del “Risorgimento”, fos quina fos l’acció escollida. A Giovanna d’Arco, la imatge dels italians amenaçats per la invasió estrangera –a l’Itàlia de l’època eren els austríacs– sembla ben clara. Però per a escriure bons llibrets no cal només l’exaltació patriòtica, sinó un geni creatiu important i, malgrat contenir moments musicals realment destacables, aquesta obra ha patit la indiferència del públic.

A la partitura d’aquesta òpera, Verdi hi va experimentar alguns recursos que mai més repetiria. Per exemple: en el cor d’àngels i dimonis, trobem curioses harmonies: els àngels van acompanyats d’arpa i… acordió! Els dimonis van acompanyats d’harmònium i percussió, amb una melodia seductora (“Tu sei bella”) que seria l’èxit dels organistes italians del segle XIX. A més, l’òpera d’avui és una èpica història francesa, però rellegida per Verdi i Temistocle Solera. Una obra que va permetre a Verdi desplegar la seva creativitat i tornar a les “òperes espectacle”, més que no pas a l’exercici de l’anàlisi de la psicologia dels personatges.

La vols descobrir? Ho pots fer als Moments d’òpera d’aquesta setmana:

Lucia Popp és Vitèl·lia

Lucia Popp és Vitèl·lia

La clemenza di Tito és una òpera dividida en dos actes, amb música de Wolfgang Amadeus Mozart, i llibret en italià de Caterino Mazzolà, adaptat del llibret homònim escrit per Pietro Metastasio usat repetidament al llarg del segle XVIII. L’estrena d’aquesta òpera va ser a Praga, durant les festes de coronació de Leopold II com a rei de Bohèmia, el 6 de setembre de 1791. L’estrena catalana va ser al Gran Teatre del Liceu, el 14 de desembre de 1963.

La solemnitat d’una coronació exigia una òpera seriosa. A Praga van pensar en el ja molt popular Mozart, i li van encarregar una òpera. Ara bé, l’encàrrec imposava una obra que exaltés la monarquia absoluta, i per tant basada en el cèlebre Metastasio. De fet, Mozart no va intentar alterar el contingut polític del títol, però si la seva viabilitat teatral, i Caterino Mazzolà va retallar la retòrica de Metastasio i la va reduir al que, al seu entendre, era una “òpera de debò”, donant-li vida amb la incorporació del cor.

Mozart va rebre l’encàrrec el mes de juliol de 1791, l’any de la seva mort, quan el compositor estava capficat en la creació de Die Zauberflöte (La flauta màgica). Li van encarregar aleshores la composició d’una òpera seriosa. L’encàrrec va fer-lo l’empresari Domenico Guardasoni, que vivia a Praga i a qui al juny d’aquell any li van demanar una nova obra per a la coronació de Leopold II com a Rei de Bohèmia, cerimònia que tindria lloc el 6 de setembre. Guardasoni es va desplaçar a Viena, i va intentar primer contractar a Antonio Salieri, que estava molt ocupat i va declinar l’oferta. L’experiència de Guardasoni amb Don Giovanni el va convèncer que Mozart era capaç de treballar amb un termini tan ajustat. Mozart no va dubtar en acceptar, perquè Guardasoni li va oferir el doble del que normalment li pagaven per una òpera a Viena. Va abandonar la composició de La flauta màgica per a dedicar-se a La clemència de Tito.

Tot i aquest esforç, l’òpera va quedar oblidada i tan sols s’ha anat recuperant des de meitats del segle XX, tot i que ha arribat a considerar-se una de les set obres més ben resoltes del genial compositor, malgrat l’impossible argument que presenta. Descobreix aquest títols als Moments d’òpera d’aquesta setmana.

Josep Carreras

Josep Carreras

La Juive (La jueva, o L’ebrea), és una òpera dividida en cinc actes, amb música de Jacques Halévy i llibret en francès d’Eugène Scribe. L’estrena va ser a l’opera de París el 23 de febrer de 1835, mentre que a Catalunya hi arribaria l’1 de març de 1859 al Gran Teatre del Liceu.

L’èxit d’aquesta òpera va ser immediat, de fet va fer-se més de cinc-centes representacions després de l’estrena a París. Aquest èxit pot tenir moltes explicacions, com el seu caràcter semi-religiós, però també el seu caràcter reivindicatiu, ja que reclama una major tolerància entre les diferents religions. Però cal tenir present que un dels elements de l’èxit en la seva estrena va ser, sense cap mena de dubte, la presència del tenor Adolphe Nourrit, i que ell mateix va intervenir en les escenes del seu personatge, Éléazar. Un paper que, posteriorment, van saber lluir cantants com el mateix Enrico Caruso, l’americà Richard Tucker o el català Josep Carreras.

De fet, Eugène Scribe, el llibretista de l’òpera, sembla ser que va cedir als desitjos del tenor Adolphe Nourrit, que volia un paper adaptat a les seves característiques vocals, i així va ser com el personatge d’Éléazar ha estat cantat per grans tenors des de la seva estrena.

És, també, una òpera de difícil representació, donada la seva extensa partitura i el gran nombre de personatges, però malgrat això noms tan rellevants com el del compositor Richard Wagner, sempre van lloar el valor d’una partitura complexa, llarga i exigent. Un títol que podeu descobrir, tot seguit, als Moments d’òpera d’aquesta setmana.

Leonard Bernstein

Leonard Bernstein

A Quiet Place és una òpera americana dividida en tres actes, amb música de Leonard Bernstein i llibret en anglès de Stephen Wadsworth. L’estrena, en la versió original d’un sol acte, va ser el 17 de juny de 1983 a la Houston Grand Opera.

Aquesta obra és una seqüela de l’òpera anterior Trouble in Thaiti, també de Bernstein, i inicialment estrenada en un sol acte. Tot i que l’any 1984 revisaria l’obra per transformar-la en una òpera de tres actes, on en el segon es fa referència, precisament, a Trouble in Thaiti. La revisió va ser necessària, sobretot, per les dures crítiques que va rebre de la versió original en un un acte. En la revisió algunes escenes van ser retallades, i Trouble in Thaiti es va incorporar a l’acte segon, com una mena de recordatori. La versió revisada es va presentar a les òperes de Milà i Washington l’any 1984. Òpera pràcticament desapareguda en l’actualitat, és un bon pretext per recordar la figura de compositor d’un dels grans noms de la clàssica, Leonard Bernstein, compositor que naixia a Lawrence (Estats Units) el 25 d’agost de 1918, per tant fa 100 anys.

L’òpera la podrem seguir a través de la gravació enregistrada amb un cast de cantants joves i amb l’orquestra simfòncia de Montreal, dirigits per Kent Nagano, deixeble de Bernstein. Versió enregistrada pel segell DECCA el passat mes de juny.