Marilyn Horne

Marilyn Horne

L’italiana in Algeri és una òpera còmica dividida en dos actes, amb música de Gioacchino Rossini, i llibret en italià d’Angelo Anelli. Es tracta, però, d’un llibret ja utilitzat, anteriorment, pel compositor Luigi Mosca (1808). La seva estrena va ser al teatre San Benedetto de Venècia el 22 de maig de 1813. A Catalunya va estrenar-se al Teatre de la Santa Creu de Barcelona, el 29 d’agost de 1815. Ara pot veure’s de nou al Gran Teatre del Liceu del 13 al 23 de desembre, quasi 36 anys després de la seva última visita.

Després d’encertar-la amb l’òpera seriosa Tancredi, Rossini tornà a encertar-la, en aquest cas amb una òpera còmica. Un títol en el que es repeteix, sense cap mena de dubte a propòsit, la història del singspiel Die Entführung aus dem Serail (El rapte en el serrall) de Mozart; però en aquest cas amb situacions cambiades: és una dona la que es decideix a salvar, intrèpidament, al seu xicot, presoner a Alger. Es considera que amb aquesta obra, Rossini, va voler homenatjar a qui sempre va ser un referent per a ell, el gran Mozart.

Rossini, va buidar en aquesta òpera el sac de l’inventiva. Els seus brillants concertants són diferents a tot el que s’havia vist fins aleshores, començant pel primer, Elvira-Zulma-Haly-Mustafà, i seguint amb el trepidant final de l’acte primer, el septet de les onomatopeies, en el que tots expressen els sorolls que senten al cap, com a exemple del seu atribolament. Un recurs que fascinaria al públic i, en bona mesura, faria de Rossini el compositor més important de la seva generació.

Rossini va compondre L’italiana in Algeri quan tenia 21 anys i uns mesos després d’haver estrenat l’òpera seriosa Tancredi. Asseguren que l’òpera la va compondre en tan sols un mes, alguna font creu que en menys dies, i el mateix Rossini havia dit que en només 18 dies. Va ser un èxit notable, tot i que hi introduiria canvis progressius per a actuacions posteriors a Venècia, Milà i Nàpols, durant els següents dos anys. L’òpera és notable per la barreja que fa Rossini dels estils d’òpera seriosa i òpera còmica.

Vols descobrir la propera òpera que es representarà al Liceu? Escolta els Moments d’òpera d’aquesta setmana:

Hector Berlioz

Hector Berlioz

La damnation de Faust (La damnació de Faust) és una llegenda dramàtica (tal i com va definir-la el seu autor), tot i que habitualment presentada com a òpera; per a orquestra, veus solistes i cor. La música és d’Hector Berlioz i el llibret en francès és del mateix compositor i del seu col·laborador Almire Gandonnière, tot i que està basat en el Faust de Goethe. L’estrena va ser a l’Opéra-comique de París el 6 de desembre de 1846, mentre que a Catalunya hi arribaria per primer cop el 18 de novembre de 1903, fa 115 anys, al Gran Teatre del Liceu.

Després de llegir la primera part de la traducció francesa del Faust de Goethe, a càrrec del traductor Gérard de Nerval, Berlioz va interessar-se en posar música a aquesta obra. Tot i així, primer va escriure ell mateix Vuit escenes sobre Faust (1829), que posteriorment utilitzaria com a base per a la posterior llegendra dramàtica en quatre parts que aquesta setmana ens ocupa.

Els experts en l’obra de Berlioz i Goethe consideren que el compositor no tracta el drama exactament igual que l’escriptor, sinó amb alguns canvis. Els podeu conèixer en el resum argumental i musical dels Moments d’òpera d’aquesta setmana:

Maria Callas

Maria Callas

El 2 de desembre de 1923 naixia a Nova York una de les veus més llegendàries de la història de l’òpera, Maria Callas. La Callas va esdevenir, per mèrtis propis, una de les celebritats de la seva època, i amb el temps tota una referència de la interpretació lírica.

Amb només 53 anys de vida, les interpretacions de Maria Callas han esdevingut un testament per les generacions posteriors que prenen la seva manera d’entendre l’espectacle operístic com una referència, sobretot pel que fa a la manera d’interpretar als personatges i donar-los vida i dramatisme.

Aquesta setmana als Moments d’òpera volem recordar a la soprano en el 95è aniversari del seu naixement, i ho fem repassant la seva biografia com a cantant, i escoltant molts dels fragments d’òpera que van fer-la famosa.

Eugen d'Albert

Eugen d’Albert

Tiefland (Terra Baixa) és una òpera verista en alemany dividida en un pròleg i dos actes, composta pel compositor escocès Eugen d’Albert, amb llibret en alemany de Rudolph Lothar i basat en l’obra Terra Baixa d’Àngel Guimerà. L’estrena va ser a Praga, el 15 de novembre de 1903, per tant recentment ha celebrat el seu 115è aniversari. A Catalunya va estrenar-se el 18 de gener de 1910.

Els orígens literaris d’aquesta òpera hem de trobar-los a la novel·la realista Terra Baixa d’Àngel Guimerà (1896), on l’escriptor pretén contraposar l’ideal de l’home no contaminat per la maldat de la vida i que viu en les terres altes, per contrast de la maldat pròpia de la terra baixa. El protagonista, el pastor Manelic de la versió original de Guimerà (Pedro, a Tiefland), és generosament compensat pel propietari Sebastiano per haver matat al llop, podent-se casar amb Marta, que sense que Pedro ho sabés ha estat durant molt de temps l’amant de Sebastiano. De fet, la voluntat de Sebastiano és, simplement, aturar els rumors sobre les seves trobades amoroses amb Marta, amb un casament entre els dos joves. Però, això sí, pretén seguir tenint trobades secretes amb ella. Després d’una tensa nit de noces Pedro ho acaba sabent tot, i mata a l’amo de la mateixa manera que, en el passat, va matar el llop. A grans trets aquest és el plantejament de la Terra Baixa de Guimerà, que Eugen d’Albert va transformar en òpera l’any 1903, fa 115 anys.

Després de la seva estrena, Tiefland va tenir una carrera brillant per tor Europa i ràpidament, amb alguns canvis, va arribar a Nova York l’any 1908, el 1910 va arribar al Liceu, en una versió cantada en català, tot i que posteriorment s’ha representat en alemany, tal i com la va concebre el seu autor. Segurament aquest hauria estat un títol amb molt més èxit si no fos perquè Adolf Hitler va afirmar que era la seva òpera favorita, una molt mala publicitat per un títol que val la pena descobrir.

G. Rossini

G. Rossini

El 13 de novembre de 1868 moria a Passy el genial Gioacchino Rossini, és per això que aquesta setmana volem commemorar el 150 aniversari de la seva mort recordant un dels seus títols més desconeguts, però d’imecable factura, Ermione. Una òpera dividida en dos actes, amb música de Gioacchino Rossini i llibret en italià d’Andrea Leono Tottola, tot i que basat en l’Andromaque de Jean Racine (1667). L’estrena va ser el 27 de març de 1819 al Teatro San Carlo de Nàpols.

L’any 1815, l’òpera napolitana, per la seva gran tradició i importància, dominava pràcticament tota l’activitat operística italiana, però necessitava revitalitzar-se. És per això que l’empresari Domenico Barbaia, que gestionava els principals teatres de la ciutat, va decidir que la millor manera de fer-ho era contractar al compositor de moda: Rossini. Fins aleshores, Rossini havia destacat principalment en el gènere còmic, convertint-se, malgrat la seva joventut, en el principal compositor d’òpera d’Itàlia. Cal tenir present que Rossini tenia 23 anys en aquell moment, i en el seu catàleg ja trobem L’ialiana in Algeri, Tancredi o Il turco in Italia, sense cap mena de dubte títols molt rellevants.

Així doncs, entre els anys 1815 i 1822, Rossini va centrar la seva carrera a Nàpols, on va compondre una sèrie d’obres per al Teatro San Carlo, que en aquell moment es vanagloriava de tenir una orquestra excepcional i una companyia amb els millors cantants residents disponibles en qualsevol lloc. I certament la relació entre Rossini i el San Carlo va ser molt fructífera, ho avalen títols com Elisabetta, regina d’Inghilterra, Otello, Ricciardo e Zoraide o La donna del lago. Ermione és, sense cap mena de dubte, una de les òperes més grans de Rossini, tot i ser potser la que va tenir menys èxit immediat.

I és que l’ús del final tràgic, així com d’elements nous en l’estructura dramàtica experimentats per Rossini en la seva producció per al Teatre San Carlo de Nàpols, entre 1815 i 1822, arriben al seu cim amb el que és un dels seus melodrames més insòlits i atrevits. Ermione és la sisena d’una formidable sèrie de nou òperes serioses de Rossini concebudes per als Teatres Reals de Nàpols, que van revolucionar les formes de l’òpera italiana heretada del segle XVIII, i que assentaria nous motlles pels quals transcorreria el gènere fins ben entrat el Romanticisme i la irrupció de Verdi. Potser aquesta nova visió, molt innovadora en el moment de l’estrena, explicaria el poc èxit que va tenir en la seva estrena a Nàpols i que caigués en l’oblit més de cent anys, ja que no seria fins l’any 1977 que es recuperaria, i sobretot l’any 1987 quan Alberto Zedda va programar-la al festival Rossini de Pesaro amb, entre d’altres, Montserrat Caballé i Marilyn Horne en el repartiment.

Pel que fa al tema, Ermione es basa en Andromaque de 1667, la primera gran tragèdia de Jean Racine i considerada com el pinacle del drama francès. El llibretista, Andrea Leone Tottola, va ser fidel als orígens i no hi ha cap intent d’un final feliç com era sovint la pràctica del moment per a satisfer al públic. Però crida l’atenció el canvi de visió respecte a l’obra original de Racine, en donar protagonisme a l’altre personatge femení, la despitada Ermione, en comptes de la patidora Andromaca. I així ho reflecteix en el mateix títol de l’òpera. Sens dubte, les arrencades de mal geni d’Ermione resultaven més adequats per a la inclusió de passatges de virtuosisme vocal.

L’òpera compta amb una història creïble, ben escrita i, encara més important: amb quatre personatges centrals de gran abast com són: la tràgica Andromaca que passa la major part de l’òpera lamentant l’absència del seu marit, el traïdor Pirro les accions del qual causen la majoria de les turbulències, l’amorós Orestes, que és manipulat pel seu amor per Ermione per matar Pirro i, finalment, Ermione menyspreant-se a si mateixa.

Descobreix Ermione de Rossini en el 150 aniversari de la mort del compositor de Pesaro.