Currently viewing the category: "Músiques per ser feliç"

Escoltem la música que fa feliç l’escriptor Use Lahoz, que recentment publicava El año en que me enamoré de todas (Espasa), una comèdia romántica que reflecteix les dificultats de les relacions, especialment les que són a distancia, i que és alhora una celebració de la intensitat de la vida, de l’amistat y del amor, plena de personajes lluminosos d’aquells que et reconcilien am la vida i que et donen a entendre que tot és possible. Lahoz es va iniciar com a novelista el 2005 amb Leer del revés. El 2009 va publicar Los Baldrich (Alfaguara) molt aplaudida per crítica i públic i per la que va ser nomenat Talent FNAC 2009. Després ha publicat La estación perdida, la novel.la jovenil Volverán a por mi i ara aquesta El año que me enamoré de todas, per la que ha guanyat el Premi Primavera de Novel.la 2012 que concedeixen l’editorial Espasa i Àmbit Cultural de El Corte Inglés.
Sobre la música o els seus hàbits a l’hora d’escoltar-ne, Use Lahoz diu que ha tingut la sort de tenir a la família grans melòmans de la música que li han descobert grups musicals i intèrprets que estan entre els seus favorits, així com també amics seus que també li han suggerit cançons boníssimes. Ens fa un seguit de confessions, com ara que no pot escriure tenint música de fons, tot i que fa alguna excepció i que és un músic frustrat.use-lahoz

Escoltem la música que fa feliç l’escriptora i periodista Isabel Clara Simó, la flamant guanyadora de la tretzena convocatòria del pemi Joan Fuster que convoca l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, amb votació directa dels propis escriptors/es. Aquest guardó és un reconeixement per la seva trajectòria de reconegut prestigi i pel conjunt de la seva obra en llengua catalana de la que en destaquen els seus contes i novel·les uns personatges complexos que mantenen relacions conflictives, com La Nati (1991), Raquel (1992), els d’Històries perverses (1992) o els de T’imagines la vida sense ell? (2000).
Conrea gairebé tots els gèneres: poesia, narrativa breu, novel·la, infantil i juvenil, teatre, guions radiofònics i televisius, reculls d’articles, assaig, memorialística…
A banda del Joan Fuster, Isabel Clara Simó ha estat guardonada amb el premi Sant Jordi, en quatre ocasions amb el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, amb el Premi Andròmina de narrativa i amb el Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català, entre molts d’altres. El 1999 és distingida amb la Creu de Sant Jordi, per la seva trajectòria.
La Isabel ens explicava que escolta música a tothora, sempre i quan no estigui treballant, és a dir, escrivint, perquè la desconcentra. Els seus gustos musicals van de la música clàssica de Bach, al jazz de Charlie Parker passant pels Pink Floyd i el seu hit The Wall.isabel clara simo

Escoltem la música que fa feliç l’escriptora gironina Maria Mercè Roca, recent guanyadora del premi Barcanova de literatura infantil i juvenil, per la novel.la Mil revolts publicada per aquesta editorial, Barcanova. La Mercè és autora de novel.les per adults com ara Cames de seda (premi Sant Jordi 1992), Delictes d’amor (premi Ramon Llull 2000) i Bones intencions. També n’ha publicat d’adreçades als joves, com ara Com un miratge (1988) i Kenitra. I va escriure l’argument de la telenovel.la Secrets de família, emesa a TV3 el 1995.
La Maria Mercè ens explicava com s’ajuda de la música per definir el caràcter dels personatges dels seus llibres i també ens parla de la importància del què ella anomena “música de l’estil”, la dels escrits de cada autor.Maria-Merce-Roca-Barcelona_ Entre els seus músics favorits, ens destaca Bob Dylan y Luís Eduardo Aute.

Escoltem la música que fa feliç la publicista, directora de cinema i guionista catalana Isabel Coixet, de qui aquests dies es pot veure als cinemes la pel.lícula Ayer no se acaba nunca, protagonitzada per Javier Cámara i Candela Peña. La Coixet va iniciar la seva relació amb el món del cinema com a crítica de cinema a la revista Fotogramas. L’any 1986 debutà darrera les càmeres en la pel·lícula Massa vell per morir jove. Però fou l’any 1996 que aconseguí l’èxit amb la seva pel·lícula Coses que no et vaig dir mai, realitzada en anglès i als Estats Units d’Amèrica.
L’any 2003 aconseguí novament l’èxit amb Mi vida sin mi i el 2005 amb La vida secreta de les paraules. Coixet va comptar amb Penélope Cruz per al paper protagonista de la seva pròxima pel·lícula Elegy.
L’any 1996 fou guardonada amb el Premi Ondas a la millor direcció per la seva pel·lícula Coses que no et vaig dir mai, premi que compartí amb Alejandro Amenábar per Tesis.
La música és part indispensable de les pel.lícules d’Isabel Coixet qui ja quan escriu el guió li està posant banda sonora gairebé de manera insconscient.isabel coixet

Escoltem la música que fa feliç l’actriu madrilenya Clara Lago qui des d’aquest dijous ha vist complert el seu somni de fer teatre, ja que fins ara la seva trajectòria s’ha centrat principalment en el cinema i la televisió. Ho ha fet a Barcelona, a l’escenari del teatre Tantarantana interpretant el paper de en l’obra “Shopping and Fucking” de l’escriptor britànic Mark Ravenhill estrenada el 1996. Un text poc conegut al nostre país però que està considerat una obra cadal del teatre de text contemporani dels darrers vint anys. Comparteix escenari amb David Marcé, Ferran Vilajosana, Mingo Ràfols y Quim Àvila, tots plegats dirigits per Oriol Rovira.
La Clara ens confessa que li és molt útil la música a l’hora de preparar emocionalment els seus personatges. Entre les seves cançons predilectes hi ha All that jazz, del musical Chicago.clara lago

kirmen uribeEscoltem la música que fa feliç l’escriptor basc Kirmen Uribe, guanyador del Premio Nacional de Narrativa 2009 per la seva primera novel.la, Bilbao-New York-Bilbao, veu ara traduït el que va ser un dels llibres més venuts de la passada campanya de Nadal a les llibreries vasques. Ens referima a la novel.la “Lo que mueve el mundo”. A més de en castellà, l’obra s’edita ara també en català, amb Edicions 62 i en gallec (editorial Xerais).
La història de la novel.la gira al voltant de la vida de l’escriptor belga Robert Mussche, qui va acollir a casa seva, a Gant, a una nena vasca, traslladada a Bèlgica al maig de 1937 per protegir-la de les penúries de la guerra civil.
Justament li preguntavem a Uribe sobre si li agrada escoltar música mentre treballao si aquesta li serveix d’inspiració a l’hora d’escriure. Ens va confessar que justament en la seva darrera novel.la la música sí que té un protagonisme important. En concret, Bethoven, una musica, a qui també personalment li agrada molt.

dolores-redondo_jpg_2013011_11Escoltem la música que fa feliç la debutant escriptora Dolores Redondo, autora de la novel.la El guardian invisible, publicat per Columna en català i per Destino en castellà. La protagonista de la novel.la és l’inspectora Amaia Salazar, que ha d’investigar els crims rituals d’adolescents en l’impressionant paisatge d’Elizondo. S’hi barregen els secrets de la família d’Amaia amb la mitologia d’Euskal Herria. Serà una trilogia. La segona està en fase de correció. També se’n farà una pel.lícula, els drets estan comprats i ja s’està treballant en la preproducció. La Dolores ens explica quin paper juga la música a El guardian invisible, una música que precisament ballaven els seus avis a casa seva. Les cançons que formen part de la banda sonora de la seva vida tenen molt a veure amb les cançons que li cantava la seva mare quan era petita. Ni més ni menys que corridos mejicanos.

LauraBorràs_PEscoltem la música que fa feliç la flamant directora de la Institució de les Lletres Catalanes, la Laura Borràs que just acaba de publicar el llibre Clàssics moderns,de l’editorial Ara Llibres, on transmet la seva passió per la lectura. Després dels exitosos Per què llegir els clàssics avui i Dos amants com nosaltres, la Laura torna ara decidida encomanar-nos la seva passió pels clàssics. Així, per exemple, ens acosta amb entusiasme a obres de Kafka, Sòfocles, Maria-Mercè Marçal, Stendhal o Balzac…
Dir que no són les úniques publicacions de la Laura Borràs ja que té publicats nombrosos llibres, articles i treballs sobre literatura contemporània, teatre, cinema i literatura, molts dels quals inclouen, de manera destacada, una reflexió sobre l’escriptura i la lectura en l’era digital i l’estudi de les noves textualitats electròniques.
La Laura té predilecció per la música, de fet, sembla una enciclopèdia a l’hora de parlar de compositors, àries i simfonies. Dir també que té formació musical: va estudiar solfeig, els cinc anys complerts i va estudiar piano al Liceu, fins a quart curs.
Diu que no li agrada posar-se musica per acompanyar el què estigui fent però diu que prefereix escoltar música i no fer res més perquè es desconcentra. Prefereix dedicar-li temps en exclusiva. Pel què fa a gustos musicals es declara entusiasta de la música de Mozarrt, també de Bach i de Beethoven, la música barroca i perquè no, de grups més actuals, escolta Manel o Els Amics de les Arts. D’aquestes i altres preferències musicals en parlàvem amb ella, qui també ens destacava el paper de la música a l’hora de contruir trames literàries de molts clàssics.

The-MamzellesEscoltem la música que fa feliç una de les integrants d’un grup musical que a tothom li ve al cap quan sent la frase Envas on vas que ja existia abans d’aquest anunci matxacón. Són les Mamzelles, grup musical format per la Paula Ordovás, la Bàrbara Mestanza i la Paula Ribó que es van coneixer estudiant Art Dramàtic a l’Escola Eòlia de Barcelona i que dos anys més tard van decidir cursant els seus estudis d’interpretació a l’Institut del Teatre. Va ser aleshores, any 2010, en què va sorgir el conjunt musical. Un grup que combina música i teatre, el què fins ara havia estat una broma entre amics va acabar prenent forma en aquest projecte artístic. El 2012 van enregsitrar el seu primer disc “Que se desnude otra” que han presentat aquest any al Teatre Romea de Barcelona. Fa uns dies que han debutat teatralment damunt de l’escenari del Teatre Poliorama amb l’espectacle My Sweet Country amb text i direcció d’Alex Mañas. Es tracta d’un muntatge diferent, gairebé de cabaret, en el què tres joves de barri es converteixen en putes de luxe per fugir de la vida austera a la que els ha abocat la situació social i econòmica del seu país. Hem parlat amb la Paula i ella ens explicava quina és la seva dinàmica de treball a l’hora de composar una de les seves cançons i també per on van els seus gustos musicals personals.

lluisa castellEscoltem la música que fa feliç l’actriu Lluïsa Castells, de trajectòria extensa, sobretot al teatre, on l’hem vist formant part del repartiment, per exemple, de Que va passar quan Nora va deixar el seu home, obra per la que va guanyar el Premi Margarida Xirgu l’any també , A la Toscana i Cancún, per exemple. També en televisió l’hem pogut veure a série diverses: des de la mítica La Granja, la série que precedia el programa La Vida en un Xip, a El cor de la ciutat, Secrets de Família i Temps de Silenci.Ara és una de les protagonistes de Una història catalana de Jordi Casanovas, que aquest diumenge acaba les seves representacions al TNC. Aquesta obra va guanyar el premi Butaca 2011 al Millor text teatral de la temporada, que es va estrenar a la Sala Tallers en l’anomenat Projecte T6 la temporada 2010/2011 amb un èxit immediat.És un relat ambiciós que recorre dues dècades de la història del nostre país (de la transició a la Barcelona postolímpica) arriba ara a la Sala Gran, reescrita per l’autor i amb un repartiment amb cares noves, perquè el públic que es va quedar fora tingui una nova possibilitat de veure l’espectacle i perquè els qui ja van veure aquest intrèpid western català puguin tornar-se a endinsar en una trama amb noves sorpreses. La Lluïsa Castell és una de les cares noves del repartiment de Una història catalana, de la que també en formen part la Mariona Ribas, en Pep Cruz, en David Bagés, l’Alícia Pérez, la Lurdes Barba, entre d’altres. Precisament la Mariona ens explicava la importància i la cura que ha tingut el director de l’obra a l’hora d’escollir la música, omnipresent durant tota l’obra. La Lluïsa és de les persones amb gustos musicals d’allò més variats que, posats a triar una cançó per escoltar una vegada i una altra, escolliria Imagine.

 

petit ca l'erilArriba el moment en què, un persona de l’àmbit públic ens descobreixi quina és la seva manera de gaudir de la música així com quina és la cançó o intèrpret o gènere musical que el fan sentir bé quan l’escolta. Avui descobrim la música que fa feliç el músic Joan Pons, veu i ànima del grup musical El Petit de Cal Eril que precisament del 4 al 7 d’abril, engega la gira per presentar el seu nou disc, ‘La figura del buit’ a la Sala Beckett. Aquests quatre concerts formen part de la gira de 17 concerts, tans com cançons té el disc, que El Petit de Cal Eril porta fent des del dia 26 de març a Saragossa. En Joan és dels que es sol llevar i posar la ràdio de seguida però que quan assaja i composa, evidentment no n’escolta. Això sí, al cotxe, no hi pot faltar. És dels que es deixa aconsellar pel què fa a música tot i que de tant en tant té èpoques de buscar i descobrir nous grups o cantants. Pel què fa a preferències de gèneres musicals, diu que li va a èpoques.

 

Marc_Rosich_ Escoltem la música que fa feliç Marc Rosich, dramaturg, director, actor accidental i traductor literari, és membre fundador de la productora Teatre Obligatori. S’ha format en l’escriptura dramàtica als seminaris de l’Obrador de la Sala Beckett de Barcelona, on actualment imparteix cursos d’iniciació a la dramatúrgia. És l’autor i director de La dona vinguda del futur, el musical pop que protagonitza Beth Rodergas i que compta amb la música de Guille Milkyway i les projeccions de video de la Lyona. Es pot veure fins a el 7 d’abril a la Sala Gran del TNC. Pel què fa a la música que li agrada i que sol escoltar, diu que abans s’aixecava i es posava un CD d’opera pero ara, com que treballa molt amb música, ara amb prou feines n’escolta en moments d’oci perquè ja està molt present en les seves hores laborals i diu que és una pena perquè de fet viu per la música..té molts CD’s, és adicte a l’Itunes i en compra molta, però cada vegada n’escolta menys. Tot i que diu que li va a temporades. A l’hora de pensar qui podria fer la música per La dona vinguda del futur, de seguida va tenir clar a qui encarregar-li perquè ell n’és el fan número 1: La Casa Azul.

fdo leon de aranoaEscoltem la música que fa feliç el director de cinema Fernando León de Aranoa, director de pel.lícules com ara Família, el seu primer llarg, que el 1996 li van valdre un premi Goya a la millor direcció novell. Dos anys després va dirigir Barrio, que li van valdre la Concha de Plata al millor director, el Fotogramas de Plata, entre d’altres guardons. El 2002 amb Los lunes al sol protagonitzada per Javier Bardem i Luis Tosar, entre d’altres, va triomfar encara més ja que va guanyar quatre premis Goya.
la multipremiada Los lunes al sol, Princesas i, darrerament, amb la publicació del recull de 113 relats curts que Fernando Leon de Aranoa ha anat escrivint a les sales d’espera dels aeroports, durant els temps morts dels rodatges, nits d’hotel també de rodatges….a la mínima que ha pogut, vaja. Són històries properes, dictades per una imaginació que no dóna mai res per fet. Pel què fa a les seves preferències musicals, es declara fan de Joaquín Sabina i en destaca la cançó Y sin embargo com una de les que no es cansa mai d’escoltar.

joan miquel oliverEscoltem la música que fa feliç Joan Miquel Oliver, músic compositor, lletrista i guitarrista del grup Antònia Font, amb qui ha editat nou discos entre els anys 1999 i 2012. A part, en solitari ha editat dos elapés, el segon dels quals (Bombon Mallorquin) anava acompanyat del llibre Quadern 2008. A més de Quadern, com a autor, va editar el poemari Odissea Trenta Mil (Lleonard Muntaner Editor) i també una novel·la, El misteri de l’amor (Empúries, 2008), molt aplaudida per la crítica. Ara publica Un quilo d’invisible un comèdia d’embolics, de fet, una obra de teatre, que sorgeix d’unes anèdotes molt teatrals que li explica un amic seu que és pintor de parets. Aquesta comèdia té banda sonora (tres cançons que s’inclouen a l’edició digital del llibre) i conté les il·lustracions de Roger Padilla. Una vida dedicada a la música la de Joan Miquel Oliver però que potser precisament per això, quan no està treballant, prefereix no fer-ne massa cas. Un dels músics a qui més admira i li agrada el seu treball és Surfjan Stevens. En concret, les cançons incloses al disc Illinoise.