Currently viewing the category: "Futbol al divàn, amb Fabián Ortiz"

Els equips de primera divisió de la lliga espanyola comencen aquests dies les seves particulars pre-temporades abans del començament de la competició oficial. Mirades fixades, sobretot, en Barça i Madrid, que es veuran les cares en setmanes, per disputar la supercopa d’Espanya, en qualitat de campió de copa i lliga respectivament.
Tenim una certa treva, a l’espera de les fortes emocions que cada temporada ens depara el futbol i que, entre d’altres coses, serveixen per distreure’ns a tots de la dura realitat que ens ha tocat viure.
Fabian Ortiz reflexiona sobre “la rojita” element de distracció pels aficionats al futbol en aquests dies, a l’espera de l’inici de la temporada futbolística.

La situació econòmica ha marcat la rebaixad e les quantitats de milions d’euros que els clubs, per aquestes dates de l’any, venien movent a l’hora de reforçar els seus equips. El periodista Fabian Ortiz cita una frase de César Luis Menotti que diu que “el futbol és un reflex de les societats qui també assegura que “es juga com es viu” com a punt de partida per posar en dubte si aquesta frase posseeix el valor d’una premissa.

Tancada definitivament la temporada amb l’Eurocopa, culminada de forma brillant per la selecció espanyola que assolia la fita de vèncer en tres campionats consecutius, passada l’eufòria bipolar que a Catalunya provoca la Roja, arriba un temps de pausa on s’obra aquell interessant capítol que cada temporada ocupa la premsa esportiva; el capítol de fitxatge… on apareixen tota mena de noms i candidats, la majoria dels quals mai es faran realitat.
El que si s’ha fet realitat és el fitxatge de Jordi Alba, format al Barça, crescut al Cornellà, elevat a l’elit pel Valencia, glorificat per Del Bosque i fitxat novament pel club que no el va voler en ser massa menut. Alba… simbolitza, l’heroi proper i avui s’estira al divan de Fabian Ortiz.

Demà gran final de l’Eurocopa que enfrontarà les seleccions d’Itàlia i d’Espanya. Una fita que coincideix en el temps amb l’època esplendorosa del Barça de Guardiola i amb l’aportació més àmplia i generosa de jugadors blaugrana a la selecció espanyola. El periodista Fabian Ortiz reflexiona sobre l’ambigüitat que genera la selecció espanyola a Catalunya.

Alemanya i Grècia traslladaven ahir al terreny de joc la metàfora d’un moment polític, econòmic i social a Europa. Avui Espanya s’enfronta a una selecció a la que mai ha pogut derrotar en partit oficial, França. Demà Itàlia i Anglaterra juguen el darrer partit de quarts de final, que sumarà el quadre de seleccionats camí de les semifinals.
Europa juga a futbol i relaxa tensions, mentre uns i altres es miren desconfiats en el terreny de l’economia i d’un futur incert massa condicionat per la crisi.Dibuixem metàfores i reflexions paral·leles, molt útils per poder situar, una setmana més, el futbol al divan amb en Fabian Ortid, periodista i terapeuta.

L’Eurocopa posa de manifest que la unitat econòmica europea i monetària té altres expressions quan es parla de futbol. Tan és així que Fabian Ortiz dedica novament la seva secció a parlar del nacionalisme al món del futbol. Ho fa prenent com a punt de partida les declaracions de Jan Laporta, expresident del FC Barcelona en què ha reconegut que el seu país favorit per guanyar l’Eurocopa és Espanya, tot i aclarir que la seva selecció és la catalana però que com que lamentablement Catalunya no competeix en l’Eurocopa, doncs que la seva selecció favorita és Espanya. Un plantejament ambigu.

Ahir començava l’Eurocopa de futbol que se celebra a Polònia i Ucraïna. La malmesa Europa, tocada i parcialment enfonsada pels problemes econòmics, es distreu temporalment amb les emocions que genera el futbol.
El president del govern Mariano Rajoy apel·lava als jugadors de LA ROJA, a guanyar de nou aquesta competició per donar un “subidon de moral a los españoles” en aquests moments de dificultat… l’esport, el futbol, de nou com recurs emocional… Una Roja, que a Catalunya, malgrat la determinant presència de jugadors catalans i del Barça, genera significatives contradiccions. El periodista Fabian Ortiz reflexiona sobre els nacioanlismes de i en el futbol i es planteja la pregunta:què sentiria un adult davant de situacions com ara cantar l’himne amb el pit inflat d’orgull patriòtic, emocionar-se davant la visió de la bandera del país propi són qüestions que tenen la seva arrel en la infància…què sentiria un adult en aquestes situacions si no hagués estat educat en respecte als valors que envolten la paraula “pàtria”?

La buidor de la competició de màxim nivell genera un immens buit mediàtic que la premsa esportiva intenta omplir inflant tota mena d’especulacions i rumors que alimenten les portades i encapçalen els titulars de ràdio i televisió.
Però sense temps per que l’abstèmia arribi a ser perillosa per la salut, arriba l’Eurocopa on un dels països amfitrions, Polònia, s’enfronta a un dels països intervinguts per la crisi, Grècia… oportunitat per aïllar-se per unes hores de la dura realitat. Un antídot que calma, però que no cura. Que distreu però que no difumina la pura i crua realitat. Fabian Ortiz ens parla avui d’Itàlia i la seva constant implicació en casos de corrupció.

La final de copa d’ahir entre Barça i Atlètic Club de Bilbao, tanca definitivament el calendari futbolístic de la temporada a l’espera de l’Europa que es posa en marxa d’aquí a dues setmanes a Polònia i Ucraïna. Un temps de descans, una breu pausa, per tornar a impregnar de futbol l’espai mediatic. L’espectacle no s’atura, no dona descans, per això vivim amb incomoditat lluny de la competició, obrint espais en blanc que han de ser inflamats amb altre mena d’especulacions. El futbol ens despista de la dura realitat.

FINAL CHAMPIONSAquest vespre a l’estadi Allians Arena de Munic dos protagonistes inesperats viuen el duel més desitjat de la temporada futbolística: la final de la lliga de Campions que enfronta Bayer de Munic i el Chealsea de Londres. La gran cerimònia laica de l’Europa contemporània.
Ni Madrid, ni Barça figuren en el cartell. Pels blancs les celebracions de la lliga espanyola i pels blaugrana l’opció de la Copa del Rei el proper divendres davant el Bilbao.
El darrer acte de l’etapa Guardiola. Un tram final que s’està fent extremament llarg, pesat i convuls en la sensació que l’adéu del tècnic ha desfermat els vells fantasmes del passat.
Situen aquest adéu sobre el divan del periodista esportiu i psicoanalista Fabian Ortiz per analitzar el valor de l’amistat.

PEP GUARDIOLALa penúltima emoció de la temporada futbolística passa en clau blaugrana i blanc i blava pel Camp Nou, on Barça i Espanyol es disputen el segon derbi de la temporada.
Partit irrellevant pel que fa a la classificació, però amb la carrega emotiva del comiat de Pep Guardiola de l’afició a l’Estadi. Per Barça i Espanyol quedarà un darrer tràmit a la lliga el doble duel català-andalus amb el Betis i Sevilla i la fina de la Copa del Rei que el Barça disputarà davant l’Atlètic a finals de maig.
Ens quedem amb la part més emocional. L’adéu de Guardiola, el seu comiat de l’afició que tanca un cicle espectacular, únic d’èxits esportius i de transmissió d’una forma de veure, entendre i comunicar el futbol.
Un adéu que pot provocar un sentiment de depressió col·lectiva en els seguidors….?

CHELSE~2En uns instants a l’espai Visió de conjunt parlarem àmpliament del clàssic d’aquest vespre que enfronta Barça i Madrid. Un enfrontament històric que genera molts arguments per situar-lo al divan del psicoanàlisi futbolístic que cada setmana compartim amb Fabian Ortiz.
Un derby que arriba en transit per una semifinal de la lliga de campions, on els dos rivals d’avui estant implicats amb un resultat molt similar, camí de la final de Munic.
El Madrid perdia per dos gols a 1 davant el Bayer de Munic en un partit on de nou Mourihno va sortir a especular amb el resultat. Millor l’equip alemany.
El Barça perdia per 1 gol a 0 davant el Chelsea on els de Guardiola van posar el joc i les ocasions i l’equip londinenc l’únic gol de la nit.
Aquesta situació permet Fabian Ortiz analitzar des del divan aquella nit de Champions a Stanford Bridge.
Avui reflexionant sobre el valor i el significat de l’anomenada i poc útil, “victòria moral” o allò menys útil encara per molts altres del “saber perdre”.

llibre solidari13 punts virtuals i 10 de reals, ha estat la màxima distància que ha separat Reial Madrid i Barça aquesta temporada. Deu victòries consecutives dels jugadors de Guardiola i tres empats del Madrid, (( Màlaga, Vila-real i València )) han retallat la distància a tan sols quatre punts a falta de sis jornades, 18 punts en joc.
Una mirada serena a la classificació ens diu que hores d’ara qualsevol dels dos equips pot guanyar la competició domèstica. Ens diu també que el més difícil és guanyar-ho tot i que qualsevol empat pot decidir la lliga. Ens diu també que el partit del Nou Camp serà determinant.
El que semblava fet ara és possible. La lliga ha guanyat en emoció i sobretot en interès. I ens deixa una nova lliçó… fins que hi ha partit, cal jugar-lo… el periodista i terapeuta Fabian Ortiz reflexiona sobre la soliadritat en el futbol, diferenciant-lo de l’altruisme. Tot plegat arran de la publicació, per part d’un grup de periodistes esportius, del Llibre Solidari.

cristiano-ronaldo-rezandoEl periodista i terapeuta Fabián Ortiz pren la religió com a punt de partida per iniciar la seva secció, mencionant costums religioses d’agluns jugadors que els porten a dur a terme algun ritual abans, durant o després d’un partit (com fer el senyal de la creu) que deixen constància del seu sentiment de superstició. Els dos, religió i superstició estan emparentats.