Currently viewing the category: "Maneres de viure"

El teatre, la moda i el viatge. Tres passions que han acabat convertint-se en la manera de viure de la Susana. Actriu de formació, ha treballat al teatre i a la televisió. Cul inquiet, exploradora de nous territoris que l’han dut a conèixer altres maneres de viure … va ser precissament en un d’aquests viatges de descoberta que es va topar amb una pila de vestits vintage que va comprar i regalar a les amigues. Les va veure tan felices amb aquells vestits que va decidir tornar a buscar més mercaderia per muntar un mercat i ensenyar els seus tresors. Peces úniques escollides amb molta cura, sabent que cadascun d’aquells vestits trobaria qui el lluís.
De viatges n’hi ha hagut molts més, de mercats també i cada vegada que monta la paradeta acaba sent un èxit. El boca orella ha fet visible la marca Susi Sweet Dress, la Susana l’ha dotat de contingut ha convertit cada mercat en una experiència artistica i sensorial. La Susana ha implicat col.legues artistes, il.lustradors, músics, DJ i ha aconseguit crear una xarxa de gent que se sent especial formant part d’una comunitat que gaudeix compartint, consumint amb sentit. la Susana no revel.la d’on treu els vestits, sap que si ho fes la màgia desapareixeria. Viu el moment, sense pensar en el futur. Per a ella és la millor manera de sentir-se viu.susana bas

Un dia al Julio el bar dels pares se li va quedar petit. Ja ho havia fet tot i tenia ganes d’assumir nous reptes. Va sentir parlar de l’Escola d’Hosteleria i Turisme de Barcelona i el cor li va dir que havia de fer-ho, havia de traspassar la porta del bar familiar i endinsar-se en un món molt més gran del que ell s’imaginava.
Durant dos anys es va anar construint, a l’experiència que ja duia de casa hi va sumar les lliçons de professors i experts, i de mica en mica va anar descobrint que l’ofici de bàrman és molt més que servir donuts, cafès i carajillos a la clientela de sempe. A en Júlio no li agrada beure però el beure és el que de moment més l’ha seduït de tots els pals de l’hosteleria.
Viu la cocteleia com un art o millor dit com alquimia. Tot està calculat, les proporcions, els destil.lats a combinar, els graus alcohòlics, les begudes que no contenen gens d’alcohol… cada gota de cada cosa fa que el còctel sigui d’una manera o d’una altra i del que es tracta és que el client quedi satisfet. En Júlio ha comprovat que el que diuen els llibres és important, quasi indispensable perquè puguis fer un bon còctel però que amb això no n’hi ha prou. Cal sumar-hi altres ingredients com l’experiència, l’ofici, la intuïció, l’observació, i la delicadesa. Amb tot això el que en surt de la coctletera poques vegades falla. aquest jove cocteler no vol tornar a la vida d’abans i per això continua estudiant, viatjant, exigint-se ser cada dia una mica millor.
I així és com ha trobat el seu camí de realització personal, així és com està en pau amb el món …julio ok

Velentí Serra treballava a la banca quan va sentir la crida religiosa. Els seus vincles amb els franciscans van fer que truqués a la porta dels Caputxins. Després d’uns anys de noviciat a Arenys de Mar va arribar al Convent dels Caputxins de Sarrià on ha viscut immers en la cura dels arxius de l’ordre, donant a conèixer i divulgant aspectes d’aquests documents, a l’abast de molt pocs,  i apropant-los a la nostra vida quotidiana.
Recentment ha redescobert la seva tradició familiar amb les herbes remeieres. De nen sempre va veure l’àvia i la mare en contacte amb les herbes que tenien a l’abast, preparant ungüents i beuratges per curar el bestiar i també els refredats i altres afectacions dels membres de la família. Rellegint manuscrits antics i deturant-se en la tradició remeiera dels monestirs catalans ara es dedica a divulgar la força i el valor així com les propietats de determinades plantes. De llibres Fra Valentí n’ha escrit molts però “Els caputxins i les herbes remeieres” (Ed Mediterrània) del que se n’han fet quatre edicions l’ha convertit en un monjo mediàtic.
Fa xerrades on explica que “les plantes són unes criatures de Déu que ens acompanyen tota la vida i tenen uns principis actius que, si es coneixen, en podem treure molts recursos per viure una vida més saludable i amb més harmonia amb el món natural”.
La crisi ens ha fet tornar a un món més auster, les herbes remeieres recuperen el seu lloc en una societat massa medicalitzada. Fra Valentí sorprès amb l’èxit de la seva proposta té ganes de guanyar temps per a ell i per a Déu, per preparar-se per a la vida eterna.fra valenti 2 ok

La Lyona va néixer en una família sensible a la cultura. Mentre els pares exploraven diferents camins de l’art: la ceràmica, el disseny gràfic o el teatre, el seu avi programava les pel.lícules al cinema del seu poble. La Marta va créixer entre bobines de cel.luloide amb la mirada posada en una gran pantalla on passaven coses…
I quan va haver de decidir què volia ser de gran va optar pel cinema. Tenia clar que volia fer une pel.lícula. No sap quan. Tampoc té pressa. I mentre apren i explora, com els seus pares, camins diversos que duen al mateix lloc, una manera de viure l’art i la cultura molt en sintonia com és ella. Algú que viu sense imposar-se objectius i el que és més important, viure per viure.
I en aquest camí ha descobert l’art del videoclip on ha destacat convertint-se en una de les veus més escoltades en aquest àmbit, encara que ella esconsideri una eterna aprenent; fa publicitat per sobreviure, fotografies precioses; dibuixa i practica també el disseny gràfic. És la millor manera d’assedegar el seu instint tastaolletes. fa el que fa perquè vol, com vol i quan vol. Tot es complementa i cadascuna d’aquestes disciplines li serveix per compensarla resta. La realització li provoca adrenalina, el disseny gràfic silenci i instrospecció. Perquè no sempre es pot anar a tope i no sempre es pot tenir tot controlat, quelcom que per la Lyona, en constant procés de construcció és pura anècdota.Lyona01

francesc granja-En Francesc duia una vida agressiva. Tenia 32 anys es dedicava al sector del màrqueting i se’n sortia bé. Sense fer-se gaire preguntes sobre qui era i què volia. No planificava a llarg termini, no es posava objectius vitals, es deixava portar.
Un accident va capgirar el seu futur. Després d’allò res va ser igual. Es va quedar sense feina, va perdre la mobilitat i va haver d’aprendre a caminar en cadira de rodes. La nova situació va ser un xoc i va trigar temps a sortir-se’n. Fins que un bon dia va llegir una entrevista que el va sacsejar. Va fer que mirés dins seu i va descobrir que ell com l’entrevistat tenia un do que havia d’explotar. Va començar a interessar-se el món del coaching, a formar-se com a tal i va tornar a entrar en una espiral frenètica de feina.
Als 40 anys havia pres la seva primera decisió essent-ne conscient i descobria que si t’apassiona el que fas les pors desapareixen. Deixava de lluitar per fruir de la vida. Passava a escoltar els altres a parlar des de la genuïnitat, aquest lloc íntim i intransferible, que fa que passió coses. No tant pel que fas o dius sinó per com fas o com dius. Avui en Francesc omple auditoris, escriu llibres i té entre mans un munt de projectes. Tots encarats a transmetre les connexions genuïnes …. connectar amb un mateix perquè la vida faci la resta.

manel soriaEn Manel va adquirir el gust per la fotografia sortint al camp amb el seu pare botànic i fotografiar flors i plantes. va ser una gran descoberta la fotografia per a un nen que anys més tard es convertiria en enginyer industrial que es dedica a la docència.
Ciència i creativitat es donaven la mà i es complementaven. En Manel va continuar sortint a la natura a atrapar animalions amb la seva càmera que primer va ser anaògica i més tard digital. Hores i hores perseguint un saltamartí, una papallona o una mosca, captant els seus moviments, els colors de les seves ales o la textura de la seva pell quasi imperceptible als nostres ulls. Més tard van venir els ocells i van començar els viatges. Cada vegada una mica més lluny per aconseguir la foto desitjada. I després el cel de nit, les estrelles si la via làctia un gran descobriment que el té del tot embadalit.
Ha estat un autodidacta que ha après als llibres, als fascicles de fotografia, incorporant tècniques utilitzades en submarinsime o astrofísica. Observant la mare terra. Per aconseguir un estil propi que defineix la seva visió del món. Cal observar la natura, dexar-nos seduir per la gran diversitat i riquesa natural. La seva mirada amplificada sobre allò més insignificant i gran a l’hora ens ensenya que l’ésser humà ha d’aprendre molt de les maneres de viure i comportar-se de la natura. segurament les coses ens anirien millor!

A en Jordi li agrada la literatura però ha de fer moltes altres coses per guanyar-se la vida, entre aquestes passejar amb senyores per Barcelona… i que no se’l malinterpreti. Acompanya aquestes senyores per recorreguts literaris que ensenyen una altra cara de la ciutat.
S’ha construit gràcies a la literatura. Ja de ben petit tenia clar que no volia ser ni bomber ni policia. Li agradava inventar històries rocambolesques, entrar en móns desconeguts, crear-se ficcions a mida. Per fer-se la vida més atractiva.
Una pràctica que l’ha dut a investigar moltes branques literàries. Llegeix llibres d’altres escriptors i després els entrevista, és una bona manera diu d’aprendre; escriu poesia i la diu ell mateix en espectacles multidisciplinars que tenen una parròquia fidel i ensenya a altres a partir de la pròpia experiència.
A través de la litertura ho ha aconseguit pràcticament tot… tot menys enamorar-se de veritat i aconseguir una relació estable. Temps bojos, homes i dones multitasques, relacions a distància, incapacitat de comprometre’s … una vida novel.lada dels nostres temps …jordi fabregas-

 pablo-La vocació a en Pablo li va arribar tard. Però quan ho va fer va explosionar de tal manera que ja res va poder aturar-ho. Ell sempre l’havia alimentat silenciosament. la música formava part de la seva vida, era una de les coses més importants per a ell. Escoltava música clàssica, comprava música classica, li regalàven música clàssica, però mai s’havia plantejat estudiar música, com ho havien fet altres companys seus. I de tots els instruments que coneixia la veu era el que més li atreia.. així que tímidament va començar a cantar al cor de la seva escola, més tard als cors del seu poble fins que el cant va anar a poderant-se de tot el seu temps lliure. I va haver de decidir.
Quan va acabar el batxilerat va entrar al conservatori. Tenia 19 anys i un calaix ple de somnis per fer realitat. Al conservatori es va adonar que els estudis eren poc flexibles i que dins del cant només es contemplava l’òpera i a ell el que li agradava era la música antiga… gràcies a la viola de gamba que va començar a estudiar al mateix temps i a la complicitat d’alguns professors que van entendre les seves necessitats en pablo va poder explorar territoris fins aleshores poc coneguts. Va continuar estudis a salamanca i més tard a Catalunya.
Estudis que sempre ha compainat amb la feina. I és que és dalt d’un escenari on ha après el què vol ser. Confrontant-se amb el públic i amb ell mateix ha descobert coses d’ell mateix que no coneixia. Frec a frec amb els espectadorsm sentint el seu alè al clatell ha aconseguit superar pors, dubtes… ha aconseguit aprendre a dominar la situació posar els fonaments per al seu futur. És quan baixa de l’escenari quan es troba amb la dura realitat, la d’ell i la de molts joves com ell que lluiten per construir-se en un context econòmic i social poc esperançador. Diu la dita que qui canta els seus mals espanta, potser per això en Pablo gaudeix cantant, ara més que mai!

La Júlia ha après que planificar és important per deixar-se portar per la vida. Ara fa de Doula, li agrada però no descarta que d’aquí a un temps pugui fer una altra cosa. De fet, la seva vida ha estat un camí d’exploració. Convençuda que la seva vocació era la infermeria va optar per a formar-se com a tal. A la pràctica es va trobar amb quelcom molt diferent. Sentia que no encaixava en la seva manera d’entendre la professió i va deixar la feina per treballar en una impremta.
I com que tot suma i res és excloent a la motxilla d’infermera hi va posar allò que havia après com a impressora, més tard hi va afegir allò après en un curs de mediació i ensenyant a resoldre conflictes va aprendre que podia continuar fent camí. sense tancar-se a res va sentir a parlar de les Doules i la curiositat per aquest món desconegut la va portar a descobrir que aquesta figura conjugava a la perfecció amb el seu caràcter, li aportava la part emocional que no havia trobat amb la infermeria.
julia doula-Emocions que se li van despertar amb els embarassos, tres. L’exploració de la maternitat, la seva vivència podia servir a altres dones que com ella decidien ser mares plenes de dubtes… El camí de la Júlia s’ha anat contruint a partir de destriar què és el que li convenia més a cada moment i destriant de manera lliure ha trobat allò que l’omple. Ara fer de Doula en un futur qui sap…

joan coflent-En Joan havia acabat de fer 61 anys, no sabia què era estar malalt, mai havia entrat en un quiròfan… unes gotes de sang a l’orina van desencadenar un greu diagnòstic: un càncer de bufeta que es va reproduir fins a tres cops.
De sobte la seva vida va canviar, el seu cos atlètic acostumat a l’esforç, estava molt tocat i el seu cap era incapaç de processar la informació, positivar-la i intentar caminar cap endavant. Va entrar en una produnda depressió.
Buscant la manera de sortir-se’n. Se li va aparèixer el seu segon amor, la mare que l’havia acollit tantes i tantes vegades i va recórrer a ella, a la muntanya, per intentar tornar a recuperar la il.lusió perduda.
Va sacrificar unes vacances de Nadal, amb tot el que això comporta i la complicitat familiar per fer l’Aconcagua. Va fer el cim i allà dalt, observant la immensitat de l’horitzo i la feblesa de la nostra vida va decidir fer els 7 cims més alts del món. N’havia fet dos, només li quedaven 5.
Ara que ha aconseguit fer els 7 cimes ha escrit el llibre “Els meus 7 cims. Un camí per superar el càncer” (Columna) per explicar a la gent que la muntanya li ha retornat l’equilibri mental, l’ha retornat a la vida… l’ha fet conscient de que la vida cal lluitar-la.

En José Maria va néixer a Súria en una família molt humil i gràcies a l’esport va poder viatjar i conèixer món. Va començar a practicar esport als 9 anys i als 12 i després d’anar a veure molts entrenaments del seu germà és va iniciar en les arts marcials. Pas a pas, però sempre amb una fita al cap. Ser Campió del món, el que va aconseguir en dues ocasions.
Un esport d’elit que requeria un doble esforç, d’una banda hores i hores d’entrenament i de l’altre compaginar-ho amb alguna altra feina que li permetés viure. Sempre amb els peus a terra tenint molt clar d’on venia i els valors que les arts marcials li havien transmès, en José Maria es va anar reinventant i quan va fer 32 anys va deixar el karate i va començar a convertir-se en empresari.
Es considera un emprenedor diferent, a qui l’estimula aprendre, no ha parat de formar-se i aprendre i com un autodidacta ha aconseguit crear amb el seu germà una empresa de telefonia al núvol que dona feina a 45 persones. No li interesen tant els diners com a fi sinó el que els diners li permeten fer, invertir en la seva empresa, generar més llocs de treball i donar feina a altres… Aquest és el sentit que ha trobat a la seva vida generar riquesa des de la humilitat i essent molt conscient que als llocs s’arriba pels caminjosé maria-s més inspospitats, després això si, d’haver-s’hi deixat la pell.

Està feliç l’Eva, perquè la feina que fa l’omple. Ella que anava per metge ha acabat dedicant-se a l’asistència de persones amb animals. va deixar els estudis de medicina penjats a tercer perquè no l’omplien, no sentia vocació. I va ser arrel de les necessitats de la seva filla que va començar a veure les possibilitats de la intervenció assistencials amb animals, concretament amb gossos.
I aquells companys d’aventures d’infantesa és van convertir en la seva eina de treball per a fer més fàcil la vida de les persones. Ella i el seu marit van ser pioners en la introducció d’animals en el món sanitari a casa nostra, ara en són referents. El seu mètode s’ha exportat a altres lloc com Sudamèrica o Florida.
L’experiència diària, la constatació que els animals obren nous camins de relació amb les persones amb necessitats específiques els ha refermat en les seves conviccions. El treball a favor de les persones, el trencar barreres, el caminar per camins poc explorats els han estimulat.
Una feina que se sustenta en l’observacevaió, la comunicació i el respecte i els animals tenen una capacitat inigualable per arribar a capgirar situacions.
L’Eva forma part d’aquest 1% que se sent feliç amb la seva feina. Un entusiasme amb ona expansiva que arriba a penetrar les pells més dures. Creure en l’impossible és una bona manera danar per la vida i l’Eva és un dels exponents d’aquesta filosofia.

enrique-Fundacio ArrelsQuan l’Enrique es va quedar sense feina va decidir dedicar el seu temps lliure a fer un voluntariat social. Arrels es va creuar en el seu camí i ja fa deu anys que va començar a “fer el carrer”. Arrels és una Fundació que treballa per reinserir persones que han fet del carrer la seva llar.
I al carrer l’Enrique va aprendre i molt. A observar, a veure allò que altres no saben veure, a no tenir pressa, a respectar l’espai i el temps dels altres, a no jutjar. Un procés que no ha estat fàcil. Els primers dies arribava a casa destrossat, no podia entendre que algú preferís dormir al carrer que sota un sostre.
El carrer és dur, les històries que l’habiten més. Persones que ho han perdut tot: la feina, la família, la casa… algunes fins i tot el seny…i la mà estesa de voluntaris com l’Enrique la majoria de les vegades és rebutjada… Ell va sentir la necessitat d’expressari i comaprtir el que veia al carrer en un bloc que ha donat com a resultat el llibre “Con cartones en la calle” on explica el que el carrer li ha ensenyat, on posa rostre i nom a les persones invisibles, on critica un sistema pervers que permet que hi hagi persones que dormen sobre cartrons.

En Raül no va païr la malaltia de la mare i va entrar en una espiral de malestar que va desnvocar en un ingrés hospitalari i en el posterior disgnòstic d’esquizofrènia. Va entrar de ple en una nova realitat. Dura. Va trencar els vincles amb els amics i es van esfumar els somnis.
Lluny de resignar-se en Raül va buscar alternatives a l’etiqueta que la societat s’havia afanyat a penjar-li i que d’alguna manera el distanciava del que volia. la medicació va començar a funcionar però el que més el va ajudar va ser un llibre que la mare li va regalar. Parlava de la bogeria de manera oberta, establia un diàleg cara a cara entre el malalt i la malaltia.
La lectura d’aquest llibre publicat per l’Associació cultural Ràdio Nikòsia va ser un estímul. va entrar en contacte amb les activitats que organitzaven, va trobar una colla de persones valentes a qui no els feia por assumir la seva diferència i lluitar per integrar-la. I de mica en mica en Raúl va ser capaç de construir un pont que el comunicava de nou amb els seus anhels.
Avui participa molt activament en les activitats que programa Nikòsia; és un dels locutors del programa Ràdio Nikòsia que s’emet per ràdio contrabanda; treballa i escriu. Acaba de publicar el llibre “El Escritofrénico” (Miret Editorial) on explica el camí que ha fet en els últims anys per deslliurar-se de l’estigma amb la intenció d’apropar la gent al món nikosià. Finalment ha trobat el sentit a la vida. Ha aconseguit dedicar-se a la literatura, lluitant per la vida allunyant la por que tant ens paralitza.

raul