Currently viewing the category: "Maneres de viure"

Bruce leeEn Jaume va conèixer Bruce Lee al pati de l’escola. La seva manera de lluitar el va atrapar però va ser molt més tard quan va descobrir l’autèntic Bruce Lee, el filòsof, l’home avançat a la seva època, el que ara molts reinvindiquen.
Les revistes, les biografies, les pistes que anava trobant sobre el personatge li anaven confirmant que Bruce Lee no era un boig qualsevol era algú compromès amb una manera de viure i entendre la vida. I de mica en mica Bruce Lee va esdevenir company inseparable, un més de la família. Algú capaç de treure-li el son sense retreure-li res.

L’Andrea té un petit taller on imagina formes impossibles per a posar damunt del cap. Assegura que un barret és una escultura amb una única condició: cal que s’adapti al cap d’una persona. Tot el que queda per damunt de la forma del cap és un procés d’investigació que pot arribar a tornar-te boig, es pot fer el que vulguis.
El seu procés és pura artesania. Renega de la indústria de la moda actual, massa condicionada pel mercat, per les col.leccions i per la caixa. Ella reivindica una altra moda, més compromesa amb el context socioeconòmic i també amb el medi. Respectuosa.
portraitandrea

siriZaki va deixar el seu país fa 32 anys per estudiar. Va marxar com marxaven molts joves de la seva generació buscant ua formació que al seu país no tenien. No com el que marxen avui fugint d’una guerra.
S’esborrona cada vegada que veu imatges de la guerra per la televisió. Sent dins seu la impotència de no poder ajudar la seva gent atrapada per interessos massa complicats de comprendre. Un testimoni colpidor, dolorós i trist que clama una Pau que no arriba.

Viure sense treballar. L’equació és fàcil tal i com ell la planteja. Treballar, guanyar diners amb el menys temps possible, crear una borsa d’estalvis que generin ingressos addicionals i al final tinguis més del què necessites per viure. Un problema en un context amb un 20% d’aturats i unes entitats financeres en entredit.En Josep diu que vol ajudar a la gent a optimitzar la seva vida laboral, perquè més gent com ell pugui jubilar-se abans del què toca. I alhora paliar un dels princpals problemes l’atur diu que mes gent jubilada més llocs de treball. Per això, ha escrit el llibre VIVE SIN TRABAJAR (Ed.Alienta).

Jose

L’Anna ha treballat sempre. Durant 26 anys va estar en una multinacional farmacèutica… fins que un bon dia la van acomiadar. D’això ja en fa 2 anys. No li va costar reaccionar… aconsellada per tota la gent que li deia que havia de reciclar-se, recuperar contactes, formar-se de nou, va començar a assisitir a cursos, a fer classes de coach amb els companys que estaven en la seva mateixa situació…
Fins que un dia es va topar amb algú que li va obrir els ulls. Era una sessió per aturats més grans de 45 anys i la persona que la impartia els parlava de la necessitat de treballar plegats per trobar sortida a un col.lectiu de persones no només formades sinó amb l’experiència suficient per traspassar-la a generacions més joves. Persones joves encara per a jubilar-se que poden aportar encara moltes coses al mercat de treball. Aquelles paraules la van esperonar a iniciar un projecte associatiu que té noms i cognoms: Objetivo 50.
L’objectiu és recol.locar gent que està a la 50 ena i que ha desenvolupat càrrecs de gerència, caps de departament, càrrecs amb responsabilitat i que ara veuen com el mercat les expulsa, les condemna a estar aturades. L’Anna lidera aquest projecte amb entusiasme i està valorant una oferta per reincorporar-se a la vida activa, si la seva vida pot ser-ho encara una mica més.Ana Quintillà ok

laura igual okLa Laura va estudiar matemàtiques a València i fa 10 anys va aterrar a Barcelona gracies a una beca de la Universitat Pompeu Fabra que li oferia poder fer la seva tesi. Diu que estudiar enganxa i que més que una manera d’ingressar diners és una manera de viure. Viure per a la docència i la recerca. No corren bons temps per continuar investigant. Els investigadors sempre han estat a precari i ara que la crisi apreta molts es veuen obligats a marxar fora. Així és com es perd el talent. L’I+D, el futur.
La Laura fa de tot a una universitat. Per investigar que és el que a ella li agrada, ha de donar classes i a més a més li toca buscar recursos per a poder tirar endavant els projectes que tenen entre mans. L’omple compartir laboratori amb joves i brillants estudiants que, com ella, es volen dedicar a investigar.
Les matemàtiques la van dur a la informàtica i la informàtica a processar imatges mèdiques. Imatges neurològiques. És a dir, fotografia el nostre cervell, per a poder estudiar-lo minuciosament. Per trobar connexions desconegudes per aprendre com funciona un òrgan vital. El que ens permet viure, amb quaitat de vida. I és gràcies a persones com la Laura, entusiastes, que no escatima hores per al que més li agrada. I somia poder continuar investigant encara que sigui a precari.

pancho okPodríem dir que en Pancho és una espècie per catalogar. matemàtic, expert en intel.ligència artificial i fotògraf social. Com en un calidoscopi els diferents Panchos conflueixen en el que mira a través d’un objectiu i dispara no buscanr la fotografia perfecta sinó amb la intenció de capar un instant únic i irrepetible. I és precisament aquesta formació el que li permet fer el que fa.
Lo de la fotografia va ser un amor a primera vista. Un amor adolescent. tenia 16 anys, la seva germana li va deixar una reflex i la connexió va ser immediata. Diuen que els primers amors no s’obliden mai i en Pancho no només no ha oblidat la fotografia sinó que l’ha convertit en la seva professió.
Des de fa uns mesos es passeja pel Raval trucant a la porta d’aqueles cases on intueix que hi ha una història per explicar. Demana fer una fotografia i immortalitzar l’essència d’un barri que la bombolla especulativa ha pervertit. Entra als pisos i es deixa sorprendre per aquells detalls que delaten que els que hi viuen hi són de tota la vida. Aquelles estovelles florejades, aquella figureta de porcellana damunt del televisor,les restes de paper enganxat a les parets, les fotografies en sèpia, les nines de cabells d’espart… és l’essència d’un temps que ja mai més tornarà. En Pancho de moment l’atrapa i mentre, pensa que en farà amb tot aquest material. Potser un llibre, o simplement una col.lecció privada que li servirà per reflexionar sobre el pas del temps, sobre les històries que s’amaguen darrers d’una porta, sobre els món particulars que ens morim de ganes d’ensenyar.

Samba okCom sempre allò que no tenim ho idealitzem. En Samba també havia idealitzat la vida a Europa… i només posar un peu a terra ja va veure que no era ben bé com li havien explicat, com ell mateix havia vist per la tele. Tenerife, Fuerteventura, Madrid i finalment Barcelona on va trobar algú que va confiar en ell i li va donar un sostre. En Samba va fer la resta… la seva simpatia, els ganes d’aprendre, de conèixer la terra on havia escollit viure i les persones que l’habitaven van poder més que el color de la seva pell.
Va aprendre català, ja l’heu sentit, el parla molt bé i allà en aquelles classes va decidir que volia escriure la seva història. La d’un noi que deixa enrera un país i la seva gent per buscar un futur millor… una història que hem sentit una vegada i una altra… però en Samba estava convençut que la seva era diferent. Ell no volia parlar del seu drama, de les dificultats amb què s’havia trobat a Catalunya, de l’enyor dels éssers estimats… volia que la seva història permetés descobrir la grandesa del seu país, el Senegal. La cultura, les tradicions, les maneres de viure…en positiu, aturant-se en aquells detalls que la història oficialista ha passat per alt…
Origen Tambakunda, així es diu el llibre que en Samba protagonitza i que ha escrit la Mariona Masferrer a qui va conèixer en una classe de català i de seguida va saber que era ella i només ella qui escriuria la seva història. El seu somni s’ha fet realitat, i mentre treballa i estudia telecomunicacions, fa plans de futur i es deixa acaronar per la felicitat passeja amb orgull un libre sota el braç. Un relat que condensa l’essència de la humanitat.

La Carolina depenia d’un telèfon mòbil. Vivia per la feina en una multinacional que es va anar convertint en una presó. No estava d’acord amb el model que propugnava, se sentia incòmoda, cada vegada més. Fins que va decidir fer el salt al buit. Després de 25 anys de feina sense respir va començar a respirar, a construir-se de nou. Per a fer-ho va haver de tornar als seus origens, a aquelles terres ermes que la família tenia a Granada quasi oblidades. I allà tocant la terra, sentit la vida sota els seus peus va decidir aprendre a cuidar-la.
S’ha format en agricultura ecològica. Ara el seu ritme ja no el marca el telèfon mòbil sinó les estacions de l’any. El sol, la pluja, el vent o la neu… I en aquesta cerca ha descobert conceptes que desconeixia: sobirania alimentaria, empoderament, bé comú… que de mica en mica s’han colat en el seu vocabulari, en la seva manera de viure.
Ara la Carolina està immersa en diferents projectes d’agricultura ecològica que retornaran la vida a la terra famuiliar; treballa amb col.lectius en risc social i a través de l’agricultura intenta que aquestes persones tinguin un nou futur. No hi ha via de retorn. La nova Carolina aposta per un altre món, millor, lliure d’injustícies socials. Sempre es pot tornar a començar.carolina ok

josep diaca okAllò viscut a casa va encaminar en Josep cap al sacerdoci. De seguida va tenir clar que volia ser capellà però va haver d’esperar als 18 anys per entrar al seminari major i formar-se per a una professió que és per a tota la vida. El seminari, un pas necessari per saber si has escollit bé el camí, que en el cas del Josep no va estar exempt de dubtes i de pors. Allà va aprendre a conviure, a donar… va descobrir la paraula de Deu i a transformar-la en fets.
Ell mateix ha viscut una profunda transformació. Tocat per l’esperit Sant, la seva és una vida lliurada als altres, sense esperar res a canvi. I a cada passa que fa ho té present. Quan acull els seus companys de seminari, quan a la parròquia rep els feligresos, quan uns pares volen batejar el seu fill o quan un jove es disposa a seguir el camí de l’evangeli. En Josep sempre hi és aplanant el camí, obrint el seu cor, mirant als ulls a qui té al davant per donar-li un cop de mà quan calgui.
El 17 de març en Josep el van ordenar diaca. Amb un peu fora del seminari treballa en el dia a dia de la seva parròquia. Temps difícils que doten de sentit la seva vocació al servei dels altres.

Hi va arribar per casualitat al món del cafè. Moltes vegades a les coses importants, aquelles que ens marquen i defineixen el nostre futur s’arriba per atzar. Ella estudiava cuina però la curiositat i les ganes d’ajudar un company seu van fer que de mica en mica coneixés el món del cafè. Diu que com a sumiller no era bona, però que fent cafès es defensava bé… i això de fer cafès és un art a l’abast de molt pocs… I l’Alba va descobrir-hi que anant per aquest camí podia trobar la seva vocació.
Es va deixar ensenyar pels millors baristes i ara és ella qui ensenya i entrena a baristes que participen a diferents concursos que s’organitzen a nivell nacional i internacional. Un gran món per descobrir. Per què tots els cafès no tenen la mateixa escuma, ni la mateixa consitència, ni per descomptat el mateix sabor… Està clar que la materia primera hi té molt a veure, la quailitat del cafè que fem servir però també la màquina amb què es mòlt el gra, amb que es fa l’espresso o s’escalfa la llet … però encara hi ha una altra cosa que fa que aquell cafè sigui diferent a tots els altres…. el factor humà. Que darrera la barra hi hagi algú que cregui en allò que fa, que tingui ganes de fer les coses bé, de sorprendre els seus clients. Hi ha la mà de l’Alba i de molts com ells que s’han format.
Gent com l’Alba estan recuperant un ofici importantíssim que ens haviem oblidat que existia. I gent com l’Alba ens ha fet adonar de la importància de prendren’s un bon cafè, de recuperar un petit plaer que ens ajuda a viure.Alba Barista ok

Periodista. Dos llibres de ficció publicats. Reinventar-se… Això és el que ha fet en Marc. Va escollir ser periodista perquè li agradava escriure. De petit mai va somniar ser editor però sí fer alguna cosa vinculada amb els llibres. I finalment el somni s’ha acomplert. fa uns mesos ha posat en marxa la seva pròpia editorial. Publicarà novel.la negra arrelada a un territori, autors catalans que parlin dels temes que aquí ens afecten i ens interessen. Investigant com reinventar-se ha trobat un buit en el mercat editorial que està disposat a omplir.
Amb entusiasme, sabent que hi haurà de dedicar moltes hores però que d’alguna manera serà lliure. Per escriure i per publicar aquells textos que cregui que valen la pensa de ser llegits per altres. I ara que ja s’ha trobat busca trobar un espai entre els lectors i als mitjans, sap que els uns són indispensables per als altres també per fer que els lectors i la literatura es trobin. De moment ha aparcat el periodisme per viure de la literatura, sap que el camí no serà fàcil però no li fa por fer-lo, convençut que el que té entre mans és un bon projecte capaç de captivar.
Llibres del delicte ja no té marxa enrere ha nascut un nou concepte de novel.la negra. Una nova manera de viure. Col.laborem a que es faci gran!marc moreno foto

pep parés foto

Pep Parés. Calen poques presentacions. Historiador, actor, director de Pirena… algú que ha viscut molt intensament la vida i que ara busca lloc per als que té més a prop. Amb els anys les seves prioritats han canviat.
Als 50 anys li van detectar per casualitat en un control rutinari Hemocromatosi, un excés de ferro a la sang que si no es veu a temps, com passa la majoria de les vegades, es corre el risc que la malaltia afecti importants òrgans vitals. Per sort a en Pep li van detectar i amb el tractament adequat se n’ha sortit i fa vida normal, fins i tot pot donar sang un parell de cops l’any.
Va ser dura aquella època d’entrades i sortides de l’hospital, de proves i diagnòstics. Va ser quan va prendre consciència del que volia dir estar malalt. Se sentia un malalt, però no volia que la seva activitat se’n ressentís. Repassar la vida d’en Pep és de vertigen. Ell mateix reconeix que durant uns anys va fer de tot. Va viure intensament el teatre, aquí i a l’estranger; a la tele va ser Oliana Molls, el Capità Enciam i tants d’altres personatges; va fer de periodista… fins que la trobada fortuïta d’un gos nòrdic li va fer recordar les lectures de quan era nen i submergir-se en un nou món per explorar.
Del seu amor pels gossos en va néixer Pirena, una cursa amb gossos i trineus que és mirall de molts i bons valors. En Pep viu entregat als seus gossos i ala família a qui torna tot el temps que creu que no els ha dedicat durant els anys de productiva bogeria.