Currently viewing the category: "Maneres de viure"

francesc bailon OOKEn Francesc va anar a fer treball de camp a l’Àrtic i es va enamorar del paisatge i de les gents que l’habiten. Els inuits, els esquimals com se’ls coneix aquí. Unes gents que viuen en contacte directe amb la natura. De fet, la natura els dona tot el que necessiten per viure. Per això la respecten i en tenen una cura extrema.
Una cultura que en Francesc ha adoptat i que forma part de la seva manera de ser i viure. Dels inuit n’aprèn constantment, són un referent. gent que viu amb molt poc i és feliç. Gent que viu en condicions extremes i que sap que l’aquí i l’ara és el més important.

logo escola el puig

Demà dilluns es commemora el desè aniversari de la mort de Miquel Martí i Pol. Una vuitantena de poblacions recordaran el poeta. S’han organitzat tot un seguit d’actes populars que ompliran places i carrers de les seves paraules. A Esparreguera els alumnes de l’Escola El Puig, amb qui Miquel Martí i Pol va mantenir una intensa relació, de fet el logo de l’escola és l’oreneta del poema Primavera; han estat preparant els poemes que llegiran dilluns en un recorregut per diferents places de la població. Nosaltres hem aprofitat per enregistrar alguns d’aquests poemes i emetre’ls al programa d’aquest cap de setmana. Des dels més petits del centre fins els alumnes d’ESO s’han bolcat en aquest homenatge. Gràcies a tots els que heu posat veu a la poesia de Miquel Martí i Pol i gràcies a l’escola per fer-nos-ho tot tan fàcil! I moltes felicitats!

En Manuel treballa en el sector privat vinculat al món de les tecnologies. Però el seu jo solidari ja fa temps que el va empènyer a dedicar bona part del seu temps lliure a col.laborar amb projectes socials. Implicat en la vida del seu barri, ha treballat per millorar-lo; a no quedar-se callat davant les injustícies socials i des del barri la seva veu, els seus gestos han anat escampant-se com una taca d’oli.
Ara és un dels principals activistes contra el malbaratament. Conscient que les coses canvien pels petits gestos que podem fer cadascun de nosaltres; s’ha entrevistat amb empreses privades; administracions de tot tipus i a fet quasi el porta a porta entre amics i coneguts. El seu discurs és clar es pot acabar amb la fam al món només és qüestió de voluntat, de sacejar consciències de deixar de mirar-nos el melic per mirar què li passa a qui tenim al costat, de comprometre’s, de voler construir un món de tots i per a tots!
manuel bruscas

Totes les vides mereixen ser explicades. Per això la Rosa ha recuperat un projecte que tenia guardat en un calaix des de fa més de vint anys. Ella s’ha passat la vida explicant històries, des del periodisme (va estar més de deu anys treballant a Televisió espanyola, realitzant progremes de cultura, escrivint guions…) i quan la professió ja no li donava el que ella volia ha buscat alternatives a les seves ganes de continuar explicant…
La Rosa és una dona emprenedora que viu amb il.lusió el nou projecte de vida MEMORIAS EDICIONES a través del qual posa paraules a les vides d’altres. Persones anònimes que han viscut amb intensitat i que volen deixar testimoni als seus familiars i amics del la seva petja, per aquesta vida que ens sopren a cada passa que fem.
rosa ok

husseinEn Hussein va arribar a Catalunya procedent d’Iraq desesperat. Amb un fill petit que patia una malaltia greu. Al seu país només podia esperar que el l’infant morís. No hi havia ni tractaments ni equipaments per a salvar-li la vida.
La malaltia del nen va fer que en hussein mogués cel i terra fins que va trobar la solidaritat d’un diari gratuit que ermetia que nens amb malalties greus i estranyes poguésisn trobar a Espanya i catalunya una segona oportunitat. En Hussein no s’ho va pensar dos cops. va deixar la feina de periodista, la seva família i va aterrar a barcelona amb el seu fill als braços. Sense parlar ni entendre l’idioma, ni unes formes de vida molt diferents a les iraquianes.

bibliotecariaLa Carme va créixer en una república de dones. El pare va morir quan ella era una nena i la va criar la mare amb la complicitat de tres tietes. Una de les tietes, mestra, la va enlluernar i ella també va voler ser mestra.  Sort, però que abans de llançar-se de ple a estudiar la carrera de magisteri li van deixar provar una classe. Aquella substitució la va marcar. Envoltada de nens i nenes que no paraven quiets es va adonar que mai seria capaç de domar-los així que quan va acabar l’aventura va optar per la professió de la mare, la de bibliotecària. Els nens es movien i els llibres no, així va justificar davant la família el canvi d’idea.

banc de lletLa Isabel fa un any que és donant i després d’haver-se d’enfrontar al plors dels fills en veure que s’enduien el seu aliment té clar que vol continuar col.laborant amb el Banc de Sang i Teixits. Cada dia s’extreu llet i un cop a la setmana li passen a recollir. El gest de la mare ha traspassat la pell dels fills un nen de 4 anys i mig i una nena de 15 mesos que ara són els encarregats de col.locar els potets de llet dins de les neveres. Un petit gest que contribueix a fer créixer nadons sans i forts.

sabataJa veieu com el nostre físic pot arribar a condicionar el nostre destí. la Sara tenia el peu petit i com que un peu petit no encaixa en els estándars s’ha passat tota la vida buscant sabates que li agradéssin i li anéssin bé…
Va estudiar arqutectura i ha acabat dissenyant i fent amb les seves mans sabates per a altres. I és que com reconeix ella mateixa l’arquitectura té molt d’artesà i la manufactura de sabates s’assembla molt a la construcció d’un edifici. No enyora l’arquitectura perquè també treballa amb volums, es baralla amb les mides, treballa amb materials nobles com la pell o el suro, altres més agosarats com les gomes inventa formes que s’adaptin als peus d’aquells que han de lluir les seves sabates. Com els edificis s’adapten a les necessitats de qui els habiten.

A la Mònica les pestanyes li van començar a caure després de les primeres sessions de químio i en xavi el seu fill un dia mirant-se-la li va dir: “mare tu tens molts desitjos perquè et cauen les pestanyes”… aquell nen amb quatre anys i mig havia trobat una resposta convincent a totes les preguntes que començava a formular-se davant la transformació de la seva mare. De mica en mica la por es va transformar en energia i dia a dia en una mena de diari improvisat va començar a escriure les seves vivències per ella i per aquells nens que li donaven la força per tirar endavant i a l’hora eren la seva màxima preocupació. 400 pàgines on va escriure amb lletra bonica com se sentia, què li passava físcament, què li feien…
Quan tot va acabar va fer una llaçada al seu diari i el va guardar en una prestatgeria. Confessions íntimes que li han servit per elaborar un text destinat a dones que han de conviure amb el càncer quan tenen fills petits. Apunts plens d’emoció i de veritat que ara prenen cos al llibre “La mare té molts desitjos” (Dèria Editors). Els guanys del llibre, que ha prologat el futbolista Andrés Iniesta, es destinen a la Fundación Pequeño Deseo. Ara el desig de la Mònica és que aquest llibre arribi a moltes mares.
Monica Cobayó

Des de sempre la Montse havia acompanyat persones malaltes que patien. Ho feia de manera natural. Els familiars, els veïns, la gent propera que necessitava un cop de mà per superar el seu patiment. Ella sempre hi era…
La Montse és psicòloga i treballa com a educadora amb persones amb discapacitat i tenia la necesitat de deicar part del seu temps a la seva vocació, fer companyia. I com que les coses passen quan han de passar, un dia badant es va topar amb una portada d’un llibre que li va cridar l’atenció, va traspassar aquella porta on estava penjada i es va trobar AVES un grup d’ajuda que treballa temes de dol…montse lorenzo-DOL

iolanda lopezLa Iolanda havia de fer les paus amb el càncer i com que és una dona activa i creativa va tirar pel camí menys fàcil. Havia d’aconseguir fer alguna cosa per ajudar als que encara podia ajudar. I reptant-se a ella i a Josef Ajram va aconseguir un dels seus somnis.
Com diu la Iolanda reptar-se és descobrir cada dia qui ets i què vols. És aprendre a que la vida no és un problema sinó una oportunitat única. Un discurs que ara podeu llegir al seu llibre Femenino sin límites. Mucho más que una maratón (Plataforma Editorial).

A La Parada, el nou projecte de vida de la Xènia la gent troba llibres especials, edicions limitades, llibres il.lustrats, petites històries que ens remouen per dins; també fotografies, imatges per triar i remenar, bocins de realitat que queden aturats en un temps i un espai a l’espera que algú els doni una segona vida…
Cada dia la Xènia aixequen la persiana de la seva Parada en un mercat ple de vida amb la intenció que la gent que hi passa per davant no marxi indiferent. I sovint és a ella qui no deixa indiferent les diferents reaccions dels visitants al mercat. És sens dubte una altra Manera de viure la fotografia i els llibres. Manera de viure plena i amb sentit.
La parada

En la vida de la Meritxell hi ha dos punts d’inflexió i els dos coincideixen amb un viatge. Estats Units, el primer viatge. On es va redescobrir. Havia d’oblidar-se de qui era la Meritxell i construir-ne una de nova.
El segon viatge, uns anys més tard a Dinamarca. Un país que li era estrany, no el coneixia però una feina vinculada al turisme juvenil li va semblar un repte. A Dinamarca ja no es buscava… el que va descobrir, però, va ser els “anys sabàtics”. En aquest país és habitual que la gente entre els 18 i els 25 anys s’agafin un any per pensar què volen fer.
La Meritxell no només va fer això sinó que va tenir la gran idea de crear “Sabàtica” una empresa que es dedica a buscar i organitzar aquests anys en blanc que, segons ella, estan plens d’oportunitats i que en canvi ens provoquen vertigen.
Meritxell Morera

erikaLa vida de l’Èrika ha estat una cursa a contrarellotge. Ella mateixa es defineix com una dona cuc de terra que de “la merda en fa abonament”. Fixeu-vos en la seva trajectòria. Nena bé de Santurce, aplicada estudiant, brillant en la seva feina com a assessora en una important empresa a Barcelona… Una vida programada per a l’èxit.Res feia pensar que un dia l’Èrika emmalaltiria. Un any pràcticament sense sortir de casa, amb problemes d’angoixa i agorafòbia, van fer que s’adonés que fins aleshores no havia viscut la vida que ella volia.  Havia donat per fet que el què els altres havien dissenyat per  ella estava bé…