Currently viewing the category: "Maneres de viure"

La mare d’en Pablo va morir fa 6 mesos. Ell està agraït a la vida per què li ha permès tornar tot l’amor i l’atenció que la seva mare li va donar quan ell era petit i estava molt delicat de salut. En Pablo és comunicador audiovisual i després de viure 10 anys a Nova York, de tornar a Barcelona per iniciar el seu projecte empresarial i d’adaptar-se a una nova rutina es va haver d’enfrontar a la mort del seu pare, malalt de càncer. Una malaltia que havia ocultat a la família per no preocupar-los.
En Pablo va acompanyar el seu pare els últims dies de la seva vida i va assumir l’encàrrec de tenir cura d ela seva mare ara que ell ja no hi seria. Va demanar 30 dies als seus germans i es va traslladar a viure amb la mare, a qui al cap de molt poc li van detectar Alzheimer.
En Pablo es convertir en cuidador, sense saber què havia de fer ni com fer-ho. Per sort la xarxa es va convertir en aliada. D’una banda li va servir per formar-se, per trobar aquella informació que ningú més li donava i que necessitava per als eu dia a dia i també com a vàlvula d’escapament. Va crear un bloc on hi abocava els seus pensaments amb la intenció de poder-los compartir amb altres persones que tenien malalts al seu càrrec. Un bloc que ha estat un èxit i del qual n’ha fet un llibre que fa unes setmanes que ha sortit a la venda i que es titula DIARIO DE UN CUIDADOR (Ed.Plataforma).
Un llibre on parla de moltes coses però sobretot parla d’amor. Un amor incondicional a qui el va engendrar. Amor a la vida.
Pablo A Barredo

Joan Pahissa

A en Joan no li agrada parlar de superació. Ell va néixer així i així és com s’ha acceptat. Gràcies a la feina que han fet els pares que mai li van amagar res. En Joan està afectat d’una malaltia que afecta el creixement dels ossos i el cartílags. Li van detectar poc després de néixer. I la seva alçada, 100 centímetres, no ha estat un impediment pràcticament per a res… Ha tingut la capacitat per transformar allò difícil en fàcil. No anant contra el món sinó buscant camins alternatius per aconseguir-ho.
Quan els estudis de Periodisme es van convertir en un calvari, va buscar altres opcions. Va estudiar la carrera d’informàtica, actualment està fent el doctorat i ha aconseguit adaptar la informàtica als seus interessos, entre aquests l’escriure.
També és un apassionat del tennis taula . Competeix a nivell mundial i ens els darrers jocs olímpics per a persones de talla baixa es va endur 5 medalles. Fins i tot a jugat a bàsquet… li agrada tant fer esport que no té límit… després això si el cos li passa factura…
Fa uns mesos es convertia en protagonista del documental Glance up! Li van proposar explicar la seva història per sensibilitzar la societat sobre els problemes de creixement i amb el seu optimisme innat hi va accedir. Si la seva història podia servir de referència per a altra gent amb problemes de creixement endavant!.
En Joan ha aprofitat la seva diferència per créixer, per fer coses que potser no hauria fet essent un més; per conèixer gent… sent molt conscient de les seves limitacions és una persona feliç que no vendria la seva ànima al dimoni per ser més alt. Som iguals perquè som diferents…

 

La Camila és un exemple de superació… el seu relat et deixa glaçat…Va arribar a Catalunya procedent de Guatemala l’any 2005 quan tenia 9 anys per transplantar-se dels pulmons. “Lo puedo conseguir”. Ara el seu repte és poder fer un concert davant de molta gent… i no en tenim cap dubte que això també ho aconseguirà!
chance

La mort de la mare, un cop dur, un sotrac. Una data que duu gravada al cor. Sense poder acomiadar-se d’ella, sense poder dir-li tantes i tantes coses…va decidir complir alguns dels objectius que s’havia proposat la mare i no havia pogut dur a terme.
La Marian va deixar la seva vida còmoda i amb una motxilla i quatre andròmines va iniciar un viatge cap a un altre jo. L’experiència transformadora que va vire a la Índia la va fer descobrir una altra manera de viure. Es va retrobar ella mateixa i va descobrir un motiu per viure, per continuar lluitant. A la tornada va decidir formar-se en diversos camps espirituals i aquest camí l’ha dut a la felicitat.
Viu amb el seu company a Montserrat amb dos gossos i tres gatets i és tan feliç que ha decidit ajudar a altres a tenir la vida que volen. A superar pors a llençar-se a una decoberta d’ells mateixos. Assumint riscos, deixant coses pel camí, renunciant a luxes innecessaris a trobar allò pel qual vertaderament val la pena viure.
marian

Comencem pel començament. Pel Luis que volia ser patinador, més tard advocat, il.luminador, músic… i ha acabat sent tot això i arreglabicicletes i escriptor i amic dels seus amics … Un amant de la vida, un buscador d’experiències, un equilibrista que ha sabut combinar una feina mecànica com és posar bicis a punt amb la més creativa que li aporta la música.
La primera li dóna estabilitat econòmica. Un sou fix a final de mes. La segona estabilitat creativa i emocional. Una sense l’altra, impossible. Perquè sense la música en Luis no seria res… va començar a tocar amb 14 anys en una banda de quatre amics i des d’aleshores mai ha deixat de rascar el baix. Ara ho fa amb els MILKERS, una banda de versions que té moltes coses a dir i a compartir. Fan concerts cada cap de setmana inen les èpoques més fluixes es troben al local d’assaig com una litúrgia i toquen i viuen. La música li ha proporcionat alguns dels millors moments viscuts als seus 31 anys per això ara li ha dedicat la novel.la “No temas. Empezó como sexo, drogas y pop, pero acabó siendo mucho más”. Del Luis patinador al Luis escriptor. La mateixa persona a qui la vida no li fa mandra.
luís

lolaLa Lola va renunciar a ser mare. Volcada en la seva feina va decidir no tenir fills. Però l’acollida de la Timi, una nena nigeriana de 10 anys, li va despertar l’instint maternal, les ganes de veure créixer algú, d’ajudar-la a desenvolupar-se emocional i intel.lectualment…
La Timi va tornar a Nigèria i l’adopció que va intentar la Lola no va arrbar a bon port… tres mesos després d’aquella experiència la Lola buscava a la xarxa informació sobre l’acollida a casa nostra. S’hi va tirar de cap i va iniciar un procés llarg que va culminar amb l’acollida d’una nena ja fa tres anys.La Lola ha descobert la gran meravella que és obrir les portes del teu cor a algú que et necessita i per aquest motiu i perquè ha detectat un gran desconeixement i tradició de l’acolliment a a casa nostra fa uns mesos naixia ACOGE-ME. Una associació que informa sobre el procés d’acollida i dóna recursos a totes aquelles persones que volen acompanyar un nen en l’apassionant aventura de créixer.
Es tracta de donar sense esperar res a canvi que és la millor manera de sentir-se viu.

josefaLa Josefa tenia un negoci, un bon negoci que li permetia dur una vida tranquil.la amb tota mena de petits luxes… però un bon dia tot es va acabar… va patir una estafa i ella i el seu marit van veure com tot el que havien construït fins aleshores s’esfumava en pocs segons: el negoci, la casa, la posició benestant… només els quedava una bona quantitat de deutes.
Una situació a la que la Josefa no va saber sobreposar-se i va caure en una profunda depressió. Va ser al cap dels anys quan va entrar en contacte amb l’àmbit del creixement personal que va poder començar a caminar de nou.
A la Josefa li va caure el món a sobre i amb perseverança i compromís ha bastit un nou univers que la fa molt més feliç, ha descobert que es pot viure d’una altra manera Ha canviat allò material per allò espiritual.
La Josefa és webmaster del portal www.manaiagrup.com i va ser present al darrer saló Màgic.

La nissaga picapedrera dels Barbany va iniciar-se a finals de segle XIX. L’avi d’en Jordi; després l’oncle i el seu pare van seguir-li les passes. ell s’hi va veure avocat. La passió amb què l’avi, l’oncle i el pare van viure l’ofici va fer que ell continués la nissaga. Una mica a contracor… era una feina feixuga que va anar entenent de mica en mica.
La seva obra i la dels seus avantpassats es pot observar a molts dels carrers que trepitgem. El picapedrer, diu, camina amb la societat fent el mateix camí. Els projectes han canviat, les tècniques de treball han millorat però l’essència d’aquell qui busca un tresor en un bloc de pedra perdura en el temps.
jordi barbany

En Roger sempre va demostrar un interès especial per aprendre. Quan de petit els seus pares el duien al Museu Arqueològic, amb 5 o 6 anys, ell corria darrera els grups per escoltar les explicacions dels guies… De gran va voler ser metge així que va estudiar medicina, va fer una estada a Hardvard i les pràctiques a l’Hospital Germans Trias i Pujol, Can Ruti.
La recerca li agrada, de fet com ell mateix diu, la necessita per viure… (actualment és investigador al laboratori de recerca de la sida IrsiCaixaRoger Paredes)però per a ell també és indispensable el tracte amb els pacients. Un metge humanista que observa, comparteix i analitza quins efectes té la química en el nostre organisme i com el nostre estat emocional també influeix en què una medicació funcioni o no adequadament.
Avui que se celebra el Dia Mundial de la lluita contra la Sida maneres de viure ha volgut saber com viu un investigador que treballa dia rera dia per buscar solucions a un virus que des que es va detectar per primera vegada l’any 1981, ha fet més de 6,4 milions de morts a tot el món i ha infectat més de 40 milions de persones.

La Yumi va arribar a Barcelona disposada a aprendre l’espanyol i com a tants d’altres japonesos la ciutat la va impressionar. Al Japó deixava la família i les tradicions tan arrelades a la vida d’allà. Aquí va haver de buscar-se la manera de subsistir. Va començar a donar classes a l’acadèmia Japonia de Barcelona però va ser quan un bon dia va decidir posar-se kimono per rebre els seus estudiants quan les coses van canviar.
La Yumi no s’ho podia creure… lluny de casa seva hi havia noies occidentals que col.leccionaves kimonos. una cosa va dur l’altra i actualment la Yumi lidera el Kimono Club Barcelona.

Yumi 1

La Cristina ha viscut diverses vides. Als 15 anys es va enganxar a l’heroïna i als 20 i després d’un llarg procés en va sortir. pel camí va conèixer el que després seria el seu marit un fotògraf que la va iniciar en el món d ela fotografia. I quan es va separar d’ell, immersa en una greu depressió, va utilitzar l’autorretrat per superar la malaltia.
Però va ser la seva filla petita jugant a fer-se autofotos que la Cristina va descobrir el seu poder terapèutic. va investigar, va buscar els perquès i es va adonar que l’instrument de l’artista és el jo i que aquest jo només surt a la superficie explorant-lo i la imatge és una manera de fer-lo aflorar. La Cristina s’ha convertit en facilitadora d’autoretrat terapèutic. ha impartit tallers a presons, centres de salut mental, en empreses, amb adolescents, arreu del món…el proper mes de gener  impartirà diversos tallers d’autoretrat a l’Hangar.
Cristina Nuñez

scoutDe petit l’Ángel volia ser jugador de futbol… i ho va aconseguir… però als 28 anys va deixar els camps per llançar-se de cap als llibres. va estudiar psicologia de l’esport, en paral.lel es va convertit en entrenador i més tard va començar a observar. Va esdevenir un vistaire.
En el món del futbol el vistaire és qui va d’un camp a l’altre buscant noves promeses del futbol. Camps locals i camps internacionals. Camps de futbol de patis d’escola, de petits clubs esportius, i de grans Clubs. L’objectiu és trobar aquell jugador que ningú més ha descobert i que pel joc que té pot encaixar perfectament en les necessitats d’un equip de primera. Un caça talents. Actualment Miguel Ángel Gómez és el secretari tècnic del RCD Espayol.

Les paraules sàvies de l’àvia van marcar la vida d’Ana María Lajustícia per sempre. Va estudiar química, va ser mare sis vegades i va conviure amb l’artrosi des de molt jove fins que va dir prou. El seu malestar la va dur a investigar el perquè del seu mal d’ossos i un petit llibre sobre les vituts del magnesi en el nostre organisme la van posar sobre la pista.
Va començar a menjar bé i va introduir el magnesi en la seva dieta. De fet molts aliments porten magnesi, com la xocolata negra, només cal conèixer-los per mirar de quina manera ens beneficien. No va ser ràpida la recuperació però al cap de tres anys l’Ana maria es va poder treure la incòmode carcassa que li apaivagava el dolor. Va poder començar a fer vida normal.
I des d’aleshores, amb el seu exemple ha ajufat molta altra gent a recuperar la felicitat. Tenint cura del nostre organisme col.laborem a tenir cura del medi. Escoltant el nostre cos i buscant els per quès de les seves atròfies podem arribar a descobrir que molts dels mals que patim estan provocats pel nostre coneixement de les coses més essencials com pot ser una bona alimentació. Està clar que els petits grans canvis comencen per un mateix.ana m lajusticia