From the monthly archives: "abril 2013"

de gispert

Ara és moment d’obrir l’ADN, aquest espai en què Glòria Trullàs ens submergeix en el món de personatges rellevants a través de la veu propera i curiosa dels seus fills. Una mirada íntima al llegat dels pares. Avui XAVIER DE GISPERT ens retrata la seva mare, la president del Parlament català, NÚRIA DE GISPERT.

De Gispert es va llicenciar en dret per la Universitat de Barcelona. Va exercir dos anys d’advocada i de seguida va ingressar a l’administració pública on va fer carrera, primer a la Diputació de Barcelona i l’any 1980 a la Generalitat de Catalunya..

Otros mundos 1

S’anomena Otros Mundos i sorgeix de l’energia, l’interès i l’afició de la seva impulsora, la Isabel del Rio, per la literatura. Ella és periodista, escriptora, va publicar la seva primera novel.la oficial l’any 2010, “La Casa del Torreón”, amb l’editorial La Galera.

Otros Mundos és una editorial però també un laboratori cultural, segons paraules de la mateixa impulsora, ja que no només té l’objectiu de publicar llibres sino també d’impulsar activitats per fomentar la lectura.

En parlem amb la Isabel del Río i amb una de les seves membres més actives, la Sílvia Vallespín, qui al seu blog La estantería de Esme Lovett es defineix com a lectora compulsiva, escriptora en metamorfosi i aprenent bloggera.

Ramion obiols

Avui conversem al Visió de Catalunya des d’Europa amb Raimon Obiols, eurodiputat per al Partit Socialista de Catalunya des del 1999 i vicepresident del grup dels socialistes europeus durant 5 anys. Llicenciat en Ciències Geològiques, és un polític amb una llarga trajectòria a Catalunya, Espanya i Europa. Va ser diputat al Parlament de Catalunya durant 15 anys i primer Secretari del PSC des de 1983 i fins al 1996.

Posteriorment va ser president de la formació durant 4 anys. Ara acaba de publicar un llibre de memòries: ‘El mìnim que es pot dir’ (editorial RBA), on repassa la seva carrera política desde l’Assamblea de Catalunya fins a l’Europarlament.

EllasAquesta és la pregunta que plantegem al Cineclub i ho fem a partir de la pel.lícula francesa ‘Ellas’ (2011) que compta amb Juliete Binoche com a protagonista.
L’argument gira al voltant d’Anne, una periodista d’èxit que ha de fer un reportatge sobre la prostitució estudiantil. Per tal de recopilar informació s’entrevista amb diferents noies que fan de prostitutes i a partir d’aquí els dubtes sorgeixen i les seves conviccions es veuen alterades.

dolores-redondo_jpg_2013011_11Escoltem la música que fa feliç la debutant escriptora Dolores Redondo, autora de la novel.la El guardian invisible, publicat per Columna en català i per Destino en castellà. La protagonista de la novel.la és l’inspectora Amaia Salazar, que ha d’investigar els crims rituals d’adolescents en l’impressionant paisatge d’Elizondo. S’hi barregen els secrets de la família d’Amaia amb la mitologia d’Euskal Herria. Serà una trilogia. La segona està en fase de correció. També se’n farà una pel.lícula, els drets estan comprats i ja s’està treballant en la preproducció. La Dolores ens explica quin paper juga la música a El guardian invisible, una música que precisament ballaven els seus avis a casa seva. Les cançons que formen part de la banda sonora de la seva vida tenen molt a veure amb les cançons que li cantava la seva mare quan era petita. Ni més ni menys que corridos mejicanos.

btoy1

Fa 10 anys que l’Andrea va decidir abandonar el dret per dedicar-se a pintar. De fet va recuperar un hobby de petita, quan pintava en llibretes i anava a classes a una acadèmia artística. D’adulta va canviar les llibretes per les parets de solars abandonats al Raval de barcelona. Una manera d’expressar-se molt diferent en un moment en què la ciutat vivia una efervescència artística que ha perdut.
Fa uns anys pintar paret era possible, ara és una falta greu, fins i tot si l’objectiu de les pintades és envellir zones degradades… i tenint en compte les normes estrictes dels grafitti que no permeten embrutar propietats privades ni fer determinats dibuixos. I aquesta estricta normativa és potser la que menys agrada a l’Andrea. I per això els seus dibuixos tenen una dosi de denúncia dirigida a fer una autocrítica al sectari món grafiter. per això es va batejar amb el nom artístic de B-Toy. perquè Toy en l’argot de l’street art es refereix a un dibuix dolentíssim.
Amb els anys l’Andrea ha anat perfilant el seu estil i el fil conductor de la seva obra és la recuperació de la memòria històrica. Ho fa a través de retrats de dones d’altres èpoques. És la seva manera de reivindicar que la transgressió, el traspassar els convencionalismes ens ajuda a evolucionar.
Per això ha fet del carrer la seva particular gal.leria artística. Una bona manera d’apropar l’art al carrer, d’humanitzar-lo i democratitzar-lo.

dones directives

Els diumenges, al Maneres de Viure, és dia de tertúlia, és dia per dedicar el nostre temps a compartir punts de vista amb altres persones. Veus amb poca representació als mitjans de comunicació, però amb moltes coses interessant a dir. Idees positives, gestos enriquidors amb els qual volem esperonar la nostra ment i les nostres ganes de viure.
En aquest recull de mirades anònimes, un cop al mes, la tertúlia gira a l’entorn d’un col.lectiu concret. Hem sabut que en 5 anys s’ha reduït a la meitat la presència femenina en càrrecs directius i hem volgut parlar amb elles. Avui ens acompanyen dones que treballen en càrrecs de responsabilitat. Totes tres formen part de la Xarxa de Dones Directives i Professionals de l’Acció Social, la DDiPAS, i des dels seus llocs de treball defensen una altra manera de treballar.
Compartim aquesta estona de ràdio amb Fina Rubio, de 59 anys. És presidenta de Dones Directives i Professionals de la xarxa Acció Social, membre de la Junta directiva d’Entitats Catalanes d’Acció Social, l’ECAS i presidenta de Fundació Surt, una entitat que facilita a les dones, especialment aquelles amb major vulnerabilitat, la seva incorporació al món del treball, entre altres coses.També ens acompanya la Rosa Castro, de 44 anys, qui fa uns anys que ocupa càrrecs de directiva. Actualment és directora de l’àrea de Planificació Estratègica i Innovació de la UPCnet, una empresa creada abans de l’any 2000 por la Universitat Politècnica de Catalunya per la prestació de serveis en tots els àmbits de les TIC. Des de fa un parell d’anys treballen amb entitats de caire social per aportar-los solucions tecnològiques. A més, ella és sòcia de l’Associació Gestió Solidària, que posa en contacte professionals amb entitats del Tercer Sector que necessiten suport en l’àmbit de la gestió interna.

Completa la tertúlia Andrea Valls, de 34 anys. Ella és diplomada en Educació Social, graduada en Criminologia i Política Criminal i màster en Conducció de grups. Actualment és responsable de l’Àrea de Salut Mental de la Fundació Salut i Comunitat. Ella ha treballat en en el món de les institucions penitenciàries, la drogodependència i la salut mental. Actualment coordina i supervisa tres equips.

LauraBorràs_PEscoltem la música que fa feliç la flamant directora de la Institució de les Lletres Catalanes, la Laura Borràs que just acaba de publicar el llibre Clàssics moderns,de l’editorial Ara Llibres, on transmet la seva passió per la lectura. Després dels exitosos Per què llegir els clàssics avui i Dos amants com nosaltres, la Laura torna ara decidida encomanar-nos la seva passió pels clàssics. Així, per exemple, ens acosta amb entusiasme a obres de Kafka, Sòfocles, Maria-Mercè Marçal, Stendhal o Balzac…
Dir que no són les úniques publicacions de la Laura Borràs ja que té publicats nombrosos llibres, articles i treballs sobre literatura contemporània, teatre, cinema i literatura, molts dels quals inclouen, de manera destacada, una reflexió sobre l’escriptura i la lectura en l’era digital i l’estudi de les noves textualitats electròniques.
La Laura té predilecció per la música, de fet, sembla una enciclopèdia a l’hora de parlar de compositors, àries i simfonies. Dir també que té formació musical: va estudiar solfeig, els cinc anys complerts i va estudiar piano al Liceu, fins a quart curs.
Diu que no li agrada posar-se musica per acompanyar el què estigui fent però diu que prefereix escoltar música i no fer res més perquè es desconcentra. Prefereix dedicar-li temps en exclusiva. Pel què fa a gustos musicals es declara entusiasta de la música de Mozarrt, també de Bach i de Beethoven, la música barroca i perquè no, de grups més actuals, escolta Manel o Els Amics de les Arts. D’aquestes i altres preferències musicals en parlàvem amb ella, qui també ens destacava el paper de la música a l’hora de contruir trames literàries de molts clàssics.

Parlem del que a dia d’avui sembla un dels valors més oblidats….l’honestedat. Per si de cas hi ha qui té alguna confusió del seu significat i sense cap intenció d’aludir a ningú, avui al Manual de les preguntes desconcertants volem trobar resposta a aquesta pregunta i ho fem en conversa amb Norbert Bilbeny, catedràtic d’ètica de la UB i director de l’Observatori d’Ètica Intercultural (Parc Científic de Barcelona).honestedat

lola casas i Pere borrell

Falten 4 dies per a Sant Jordi, a maneres de viure ja fa uns dies que el vivim de ple. Durant aquest mes d’abril els llibres han estat molt presents al programa. Ana María Matute ens acompanya cada diumenge i la setmana passada donàvem el tret de sortida oficial prenent el pols al món del llibre en conversa amb una editora, una autora i un llibreter.
En aquest programa qui ens parla de llibres és la Lola casas, mestra vocacional, escriptora, dinamitzadora cultural i moltes altres coses, és difícil definir aquesta dona d’energia desbordant implicada en mil i un projectes…Avui ens presenta el seu nou llibre Com ho acabes? amb il.lustracions de Pere Borrell.

Observador de maneres de viure riques i diverses, el periodista i viatger Xavier Moret ens envia postals sonores plenes de vida. Personatges peculiars es creuen en els seus viatges. I ell sempre busca allò que fa diferent el seu relat. Avui ens duu a Ushuaia, capital de província de Terra del foc. On fa anys els indis que poblaven aquest indret van ser sacrificats en nom de la civilització.Terra de foc

terrorismeInici de setmana amb la sensació de tornar a començar. Dilluns la Marató de Boston va ser objectiu d’un doble atemptat. Tres víctimes i centenars de ferits a una de les curses més antigues del món. Posteriorment, l’FBI interceptava una carta dirigida al president Obama amb una substància tòcica i dos paquests sopitosos. L’ombra del terrorisme torna a planar. El que ens duu a reflexionar sobre el risc d’atemptats i la convivència de les societats amb la violència terrorista.
Obrim a aquesta hora La Finestra d’Antoni Puigverd amb la voluntat de trobar una altra manera de mirar la realitat.

La Maria Josep va caure morta enmig del passadís d’un hotel. Els seus pulmons no havien respost al ventolín i s’havia asfixiat. Havia patit una aturada cardiorespiratòria greu i tres infants cerebrals. Els metges no donaven ni cinc cèntims per la vida de la Maria Josep. La família, per la seva part, no volia perdre-la. Just el dia que l’anaven a desconnectar de la màquina que la mantenia viva de manera artificial es va produir el miracle.
El seu company li va acostar el mòbil a l’orella, la música va començar a sonar: “Estic esperant la teva resposta, vull rebre ja, vull una mostra de la teva existència. Estic esperant senyals de vida, no triguis tant”… les llàgrimes de la Maria Josep no es van fer esperar… Era la seva última oportunitat per dir als que l’envoltaven que hi era, que no es podia moure, ni parlar però estava allà. La música que va directa a les emocions va desencallar el difícil circuit neurològic que la mantenia allunyada de tot i tothom.
I el miracle es va fer. I els dubtes sobre com seria el seu despertar i en quines condicions
recuperaria la consciència es van anar esvaïnt a mesura que la Maria Josep anava fen passes endavant. Gràcies al seu esperit de combat, a la seva expressió positiva, al mirar-se els problemes de cara i voler trobar solucions avui manté una activitat digna d’una heroina. Torna a viure, més i millor. La seva experiència es recull ara al llibre La força de l’ànima (Angle Editorial) escrit per Anna Vilajosana.
Maria Josep Pazos