From the daily archives: "diumenge, abril 7, 2013"

bigasLa nit de divendres a dissabte moria el director cinematogràfic Bigas Luna. Ho feia de manera discreta, al lloc on va decidir instal.lar la seva casa-taller els darers anys, en contacte amb la terra, envoltat de vinyes i camps de garrofers, a tocar de mar. Al Maneres de viure volem dir-li adéu i ho farem a través d’un retrat calidoscopi de la seva persona: cineasta, descobridor de talents, dissenyador, artista, amic. El director de la Filmoteca de Catalunya Esteve Riambau, l’actor Biel Duran, el dissenyador industrial Carles Riart, el guionista i productor Carles Porta, el periodista Víctor Amela i l’alcalde de La Riera de Gaià Jaume Casas hi posen les paraules i el cor.

matute 2Avui estrenem una nova Conversa Fragmentada. Tots els diumenges del mes d’abril ens acompanyarà una escriptora de raça: Ana María Matute. Algú que viu per escriure. Encara avui als 87 anys escriu cada dia amb la passió i l’entrega de quan tenia cinc anys i va escriure el seu primer conte, amb l’avantatge que els anys han dotat de matisos i profunditat les seves lletres. Ana Maria Matute viu en un sobreàtic a la part alta de Gràcia, tocant al barri de La Salut. Converses que donen sentit al diàleg i a l’espai per on transcorren. Quasi sense moure’ns de lloc, avui la Matute ens farà viatjar des de la seva infantesa a la vellesa tranquil.la que viu ara.
Ana Maria Matute és la lletra K a la Real Academia Española on hi va entrar amb un discurs sobre el bosc, el lloc on solia escapar de petita i adolescent on va aprendre a mirar i a transformar sensacions màgiques en paraules. Diu Ana Maria Matute que “la paraula és el més bell que s’ha creat, el més important que tenim els éssers humans. La paraula és el que ens salva”.

joan majo 2Immersos en una crisi que ha fet trontollar no només les estructures econòmiques sinó les institucionals, polítiques, ètiques i morals; molts es pregunten no tant quan acabarà aquesta depressió sinó quin món quedarà una vegada ha passat. Predir un final per aquesta crisi és pràcticament impossible hem vist balls de dates; llums al final del túnel, brots verds, tantes vegades …
Alguns si que s’atreveixen a anticipar que el món que ens quedarà després de la crisi serà diferent i que per tant cal preparar-nos amb la flexibilitat que demanen els canvis importants per a una realitat ben diferent.
Estem preparats per iniciar aquest camí? Joan Majó avui ens presenta el seu darrer llibre, un recull de pensaments que es converteixen en una brúixola per intentar trobar el nou futur. “El món que ve … ja el tenim aquí” l’edita La Magrana.

jenny 2Al món hi ha 120 projectes científics que intenten esbrinar de quina manera la meditació influeix en el nostre benestar. De fet hi ha indicis científics que constaten que el cervell de la gent que practica meditació mostra algunes diferències amb la resta. Una pràctica del món oriental que cada vegada està més arrelada a occident.
Avui en parlem amb la Jenny Moix.

roc 1
Com cada setmana, a l’espai ADN del Maneres de viure Glòria Trullàs ens submergeix en la vida de persones rellevants de la nostra societat. Ho fem a través d’una veu privilegiada, la dels seus fills. Avui parlem amb el joier ROC MAJORAL, que ens retrata el seu pare, ENRIC MAJORAL.
Delicadesa, perfecció i un estil propi són la marca de la casa d’unes peces que només mirar-les, tocar-les, et traslladen a una platja desèrtica, on una suau brisa t’acarona la pell escalfada pel sol. Formentera és el principi i el fi, inspiració i llar. Motor i creadora d’una família, la del Roc Majoral que em rep amb un somriure d’orella a orella.  Roc i Enric Majoral, dos fills del nostre estimat Mediterrani que porten aquest petit gran mar dins seu. Un anar i venir d’onades de sensacions i sons d’on beuen per crear peces d’art, joies, que s’exhibeixen a mig món. Peces, un parell de les quals, estan exposades al Museu d’Art i Disseny de Nova York i que són obra d’unes mans sensibles i honestes.

PICAMConscients del què representa la pròpia imatge per tothom, però encara més, per un malalt de càncer, el 2004 un grup d’antigues pacients i cuidadores de malaties oncològiques van crear l’associació PICAM. Unes sigles que responen al nom Prevenció i Informació Càncer Molins. Una de les iniciatives que van impulsar és un banc de perruques gratuït per a malaltes que no es puguin permetre el cost d’un postís nou.
Avui ens acompanya una de les fundadores de PICAM, la Berna Moreira i tenim al telèfon també a una de les fundadores i voluntària, la Isabel Cano i a una usuària, la Rosa Montserrat.

samba i marionaEn Samba va conèixer la Mariona Masferrer en una classe de català i poc després de conèixer-la li va demanar que expliqués la seva història. A la Mariona Masferrer la coneixeu bé perquè de tant en tant es col.loca l’uniforme de tertuliana ocasional a les nostres tertúlies. Psicòloga de formació va deixar la seva professió ja fa uns anys per dedicar-se a la seva passió l’escriptura. En Samba el coneixerem ara mateix. Avui són a maneres de viure perquè el llibre que el noi senegalès desitjava és una realitat.
Origen: Tambakunda és un viatge del Senegal a Barcelona. Terra on va néixer en Samba i la terra que l’ha acollit. Avui en Samba, i després de molts embolics burocràtics, té reconeguda la seva residència, per tant és un senegalès de cor i català d’adopció. Tot un heroi.

especulacióMercats, prima de risc, tipus d’interès…són termes que tenen a veure amb l’economia que llegim escoltem dia sí, dia també als mitjans de comunicació. Alguns ens sonen, precisament per escoltar-los sovint, però que potser desconeixem del cert de què volen dir.
Avui obrim el manual de les pregunets desconcertnats per plantejar-nos un dels termes clàssics, que malauradament no han deixat d’estar d’actualitat tot i que ha viscut èpoques en què el verb “especular”.

En parlem amb el catedràtic d’economia de la Universitat Pompeu Fabra, José García Montalvo.


350-INFANTA_CRISTINA_LLEG__12704430_-croppedAquesta setmana ha arribat la notícia que molts esperàven i que d’altres temien. El jutge José castro que instrueix el cas Noos per apropiació indeguda de fons públics per part d’Iñaki Uedangarín; ha citat a declarar la Infanta Cristina com a imputada.
Les reaccions no s’han fet esperar i molts ja veuen en aquest el principi del fi del mandat de Joan Carles, Rei d’Espanya.
Obrim a aquesta hora La Finestra d’Antoni Puigverd amb la voluntat de trobar una altra manera de mirar la realitat.

bancs lluminosos, bancos con luzRafael Vallbona observa, escolta i escriu. Per això les seves històries són petits bocins de vida inscrits a un territori. Avui uns postal color Sèpia que ens duu a la Barcelona de l’escriptor Roberto Bolaño, per allà els anys 70 quan aquest tot just aterrava de Xile. Una exposició al CCCB recupera aquest escriptor Xilè resident a Barcelona i mort prematurament.

Kevin 6_Aquesta és la pregunta que plantegem al Cineclub d’avui de la mà de la Carmen Gallego, a partir de la pel.lícula britanico-americana “Tenemos que hablar de Kevin”, de l’any 2011, adaptada i dirigida per Lynne Ramsay. Protagonitzada per Tilda Sswinton, John C. Reilly i Ezra Miller.
Swinton interpreta la mare de Kevin, un adolescent que està a la presó per una sèrie de crims horrorosos que ha comès. Entre els morts els seu pare, la seva germana i diversos companys d’escola. La seva mare viu sola en una gran casa, a prop del centre penitenciari. Es guanya la vida en una agencia de viatges. La pel.lícula ens mostra els flas-backs que te la mare . Els seus records descriuen escenes retrospectives de la vida familiar en què ja es detecta que en kevin de ben petit no era un nen normal. No es relaciona amb la seva mare, no apren a dominar els esfínters fins ben gran i després que la seva mare li trenqui el braç accidentalment, després d’una enraviada…. no demostra afecte ni interès per res. Només quan el seu pare li regala un arc amb unes fletxes.

MICHIELEn Michiel va venir a Barcelona amb 22 anys i Barcelona el va enamorar. Així que va decidir quedar-se a viure. Començava la crisi i la primera feina que va trobar en una cadena de restaurants li va durar poc. Va començar a enviar currículums, i més currículums, els dies anaven passant i el desànim creixia. Ni una sola resposta, ni un simple “tenim en compte les teves dades”. Res.
Algú li va parlar de la teoria dels sis graus de separació i va quedar tan fascinat per la idea de poder trobar el que buscava, una feina, a partir de sis contactes diferents que es va llançar a l’aventura de dissenyar unes targetes i fer-les viatjar. L’únic que demanava era que qui rebés una de les tarjetes la passés a algú altre i li escribís explicant-li que li havia semblat la idea i si era possible que hi adjuntés una oferta de feina.
Les targetes van començar a viatjar i els missatges al bloc arribaven plens d’entusisme, eren una bona càrrega d’energia. Una dosi d’esperança cap a un futur incert. Però un dia la màgia de la vida va fer que una de les persones que havia vist una de els seves targetes pensés en ell per a una feina. Ara en Michiel treballa en un projecte de futur. El que va començar com un joc per calmar l’angoixa ha donat els seus fruits.