From the daily archives: "dissabte, abril 6, 2013"

Observador de maneres de viure riques i diverses, el periodista i viatger Xavier Moret ens envia postals sonores plenes de vida. Personatges peculiars es creuen en els seus viatges. I ell sempre busca allò que fa diferent BN19368el seu relat. Avui en Jimmy ens dona una gran lliçó des de Groenlandia.

yogurtLa resposta a la pregunta que plantejava John Leblog avui, que era, com sabem que es pot menjar un iogurt tot admirant la cortesia i correcció de qui se’l menja és CADUCAT (QUÈ EDUCAT).

ibex 35Com cada setmana, el poeta del programa, Martí Noy, ens serveix la seva píndola poètica. Uns instants per deixar-se seduir pels seus versos, submergir-se en móns desconeguts. El so d’una cadena del vàter és segons com una alliberació. Noy després d’escoltar detingudament aquest so tan quotidià ha escrit aquest poema: Ibex 35.

lluisa castellEscoltem la música que fa feliç l’actriu Lluïsa Castells, de trajectòria extensa, sobretot al teatre, on l’hem vist formant part del repartiment, per exemple, de Que va passar quan Nora va deixar el seu home, obra per la que va guanyar el Premi Margarida Xirgu l’any també , A la Toscana i Cancún, per exemple. També en televisió l’hem pogut veure a série diverses: des de la mítica La Granja, la série que precedia el programa La Vida en un Xip, a El cor de la ciutat, Secrets de Família i Temps de Silenci.Ara és una de les protagonistes de Una història catalana de Jordi Casanovas, que aquest diumenge acaba les seves representacions al TNC. Aquesta obra va guanyar el premi Butaca 2011 al Millor text teatral de la temporada, que es va estrenar a la Sala Tallers en l’anomenat Projecte T6 la temporada 2010/2011 amb un èxit immediat.És un relat ambiciós que recorre dues dècades de la història del nostre país (de la transició a la Barcelona postolímpica) arriba ara a la Sala Gran, reescrita per l’autor i amb un repartiment amb cares noves, perquè el públic que es va quedar fora tingui una nova possibilitat de veure l’espectacle i perquè els qui ja van veure aquest intrèpid western català puguin tornar-se a endinsar en una trama amb noves sorpreses. La Lluïsa Castell és una de les cares noves del repartiment de Una història catalana, de la que també en formen part la Mariona Ribas, en Pep Cruz, en David Bagés, l’Alícia Pérez, la Lurdes Barba, entre d’altres. Precisament la Mariona ens explicava la importància i la cura que ha tingut el director de l’obra a l’hora d’escollir la música, omnipresent durant tota l’obra. La Lluïsa és de les persones amb gustos musicals d’allò més variats que, posats a triar una cançó per escoltar una vegada i una altra, escolliria Imagine.

 

respirarEl filòsof Josep Muñoz-Redón reflexiona avui sobre una acció que fem tots i que potser no hi parem gaire atenció: respirar, una acció automàtica que només quan no flueix correctament ens n’adonem d’ella. Tot i això, la respiració és la funció fisiològica més important del nostre organisme. La filosofia occidental no ha donat gaire importància a la respiració, en canvi l’oriental l’ha feta un dels seus centres més preuats de reflexió.

andrew dowlingAvui conversem amb un jove professor britànic, Andrew Dowling, que coneix i ha estudiat en profunditat la realitat de Catalunya. De fet, ell se sent català i catalanista. Professor d’Història catalana i espanyola a la Universitat de Cardif, ha estudiat en profunditat els nacionalismes a Europa. Col·labora en diversos mitjans de comunicació i acaba de publicar el llibre ‘La reconstrucció nacional de Catalunya 1939-2012’.

urtasun220304Fa unes setmanes es preparava a Barcelona, seu de la Unió per la Meditarrània, el Fòrum que aquest cap de setmana aplega els presidents dels parlaments dels 40 països que aplega aquest organisme que es fundava ara fa quasi 5 anys a París. Una institució que naixia amb l’objectiu de lligar els països de la Unió Europea amb la resta de països de la riba mediterrània. Una declaració de bones intencions, l’acció de la qual no s’ha concretat fins ara, amb una sèrie de projectes dirigits a la cooperació regional al Mediterrani.
Parlem d’aquesta cinema que se celebra a Marsella amb Ernest Urtasun, assessor del Secretariat de la Unió per la Mediterrània.

Emma RocaL’Emma va ser una nena atípica. Una nena a qui agradaven els jocs de nens. Una nena que ha lluitat sempre contra els elements. De petita va haver de convèncer tothom que una nena també podia jugar a pilota; de més gran que una bioquímica podia ser bombera; també que una bombera bioquímica podia ser esportista d’elit i finalment que una bombera bioquímica i esportista d’elit podia ser mare de tres criatures. Més clar l’aigua. Voler és poder.
L’Emma ha volgut i ha pogut. Fent malabars per compaginar-ho tot sense morir en l’intent. I té la gran sort de viure intensament cadascuna de les parcel.les de la seva vida que acaben esdevenint vasos comunicants que la fan sentir, per sobre de tot, persona que estima la seva professió, la natura que l’ha vist créixer, l’esport que la connecta amb els seus límits i a la família, flonjo matalàs on caure quan no pot més!
La seva vida no és una cursa a contrarellotge sinó un passeig amb els cinc sentits per la terra que viu, respira i trepitja. El seu parlar delata una dona de discurs serè, al costat de qui et sente segur, sempre. La fortalesa que transmet li han donat les curses més hostils en què ha participat. Esport de risc que et posa al límit i et fa ser conscient de la importància de viure el present l’aquí i l’ara. És autora del llibre Non stop! (Esportista, bombera i mare) publicat per Angle Editorial que recull una bona mostra de les vivències de la seva intensa vida. 

logo-john-leblogEls mitjans han deixat aquesta setmana en un segon pla les lesions de Can Barça, els estira i arronsa pressupostaris o les amenaces coreanes per a tornar a omplir portades amb notícies més Noostrades: Un procés judicial que esquitxa de color marró a la més blava de les sangs.
Però, ja n’hi ha prou d’aquests colors… si heu seguit la actualitat de la setmana més enllà del ducat de Palma em sabreu dir la resposta de 7 lletres a l’enigma que planteja aquest dissabte John Leblog que ja us avançàvem al titular d’aquest post:
Com sabem ara que es pot menjar un iogurt tot admirant la cortesia i correcció del que se’l menja?