From the daily archives: "diumenge, febrer 3, 2013"

IMG_017913Estrenem una nova conversa fragmentada que ens durà a Els Guiaments a la comarca del Priorat on viu Neus Català, l’única supervivent espanyola del camp de concentració nazi de Ravensbrück. Com diu ella ha tornat al niu, com els ocells, per morir. I va ser al seu niu, una bonica habitació plena de vida i de records, al geriàtric d’aquesta població, on ens va rebre i ens va obrir la porta dels seus records. Relats que donen valor al diàleg i a l’espai per on aquest es produeix.

imageModernitat i tradició s’entrellacen a l’emblemàtic edifici centenari que la família Escribà té a la Gran Via de Barcelona. Aquest és el centre d’operacions des d’on s’estudia, es crea i s’elaboren autèntiques joies de la pastisseria.

Ens ubiquem al primer pis d’aquest edifici, on en Christian Escribà vivia amb la seva família de petit. És un molt bon lloc de partida des d’on el pastisser CHRISTIAN ESCRIBÀ ens retrata el seu pare, l’ANTONI ESCRIBÀ.

 

 

pic-tiempo2El Dr. Estivill sovint diu que és durant la nit que preparem el dia. Per tant és tan necessari dormir i dormir bé com menjar o veure. Una necessitat fisiològica indispensable. Anant bé dormim unes 7 o 8 hores, és a dir que ens passem un terç de la nostra vida dormint. Un espai temporal, com una mena de parèntesi, sobre el qual no ens preguntem massa coses …En parlem a la secció Flexiblement amb la Jenny Moix.

wertL’aula és aquell espai físic on una trentena d’alumnes més o menys motivats; més o menys atents segueixen les explicacions d’un mestres que Imma Monsó ens ha retratat amb precisió i sentit de l’humor al llarg de les seves intervencions al programa. L’aula és espai de descoberta en tots els sentits. Per això cal tenir cura del què hi passa a dins. Cal mirar cadascun dels petits exploradors, estar atents a la seva progressió en l’adquisició de coneixements però també en la consecució d’eines que els ajudaran a viure en un món canviant.
Al Maneres de viure apostem per l’educació de qualitat i per això cada setmana busquem aquelles assignatures pendents que cal millorar. ho fem amb l’escriptora, articulista i mestra Imma Monsó.

arquitectes la col okAvui descobrim un col.lectiu d’arquitectes que treballen per millorar els espais públics a partir del consens i les propostes dels veïns. Es tracta de LaCol. Un col.lectiu que sorgeix de quan eren estudiants d’arquitectura i van decidir llogar un local a uns baixos del carrer Ciceró del barri de Sants per poder treballar en els seus respectius projectes de final de carrera.
Aquest va ser l’embrió d’un estudi d’arquitectura que va començar amb 21 membres acabats de sortir de la facultat i amb dues idees molt clares. Per una banda, adoptar un sistema horitzontal, és a dir, sense caps ni jerarquies. Per l’altre, practicar l’arquitectura amb vocació de transformar la socieat, començant pel que tenien més a prop, en aquest cas el barri de Sants.
L’Arnau Andrés i en Lluc Hernandez, són membres de LaCol.

maria molinerPodem trobar paisatges arreu. Un diccionari si voleu pot ser reflex del nostre llenguatge i per extensió del nostre territori. Passar el dit per sobre de les paraules i el silenci reporduir-ne el so és un exercici estimulant… per això avui Rafael Vallbona dedica la seva postal sonora als paisatges del diccionari, després de veure Vicky Peña convertida en Maria Moliner.

sin_perdonAquesta és la pregunta que, com cada diumenge planteja la Carmen Gallego al Cineclub extreta de la pel.lícula americana Sin perdón dirigida per Clint Eastwood l’any 1992. L’interpreten Clint Eastwood, Gene Hackman, Morgan Freeman i Richard Harris.
La cinta explica la història de William Munny (Clint Eastwood), un pistoler vell, vidu que té dificultats per criar els seus fills. Tot i estar retirat de la seva vida com a cruel pistoler se li presenta l’oportunitat de fer una última feina, venjar la mort d’una prostituta. El xerif del poble farà tots els possibles perquè ningú cobfi la recompensa.

Una fotografia de l'Escoltem la música que fa feliç l’actriu Montserrat Carulla, a qui aquesta nit li donaran el premi Gaudí d’Honor en reconeixement als seus més de 50 anys de carrera. Ella té 82 anys. Recordem, aquesta nit es lliuren els V Premis Gaudí de Cinema que concedeix l’Acadèmia de Cinema Català. Paralel.lament, l’actriu acaba de publicar un emotiu llibre de memòries titulat El record és un pont al passat, publicat per Ara Llibres.

La Carulla va començar en aquest ofici fent teatre amateur, abans d’ingressar a l’Institut del Teatre de Barcelona a finals de la dècada dels 40. Vint anys més tard començaria a treballar en el teatre professional i arribarien els grans èxits i el respecte i l’estima del públic, fidel a una de les més grans actrius del país.

Des que el 1951 debutés a la gran pantalla amb Surcos, de José Antonio Nieves Conde, Carulla ha treballat al costat de grans directors de cinema. [Continue Reading…]

A Maneres de viure hem viscut un cap de setmana intens. Suma d’opinions i reflexions que expressen, totes elles, la necessitat de dur a terme, entre tots una transformació profunda  des sistema.

Antoni PMicro La Xarxauigverd reflexionava sobre la necessitat de canviar les estructures de partit ja que les estructures jerarquitzades actuals que veuen de la cultura franquista afavoreixen la hipocresia i la corrupció. Carme Borbonès, presidenta de Càrites-catalunya a l’espai Maneres de viure i pensar ens parlava de la pobresa severa, crònica i amb efectes davastadors sobre els infants i els joves, i ens encoratjava a treballar en xarxa per aconseguir una reforma del sistema on l’individu torni a ocupar l’espai que li pertoca, per sobre dels “mercats”. Hem descobert que hi ha persones que han fet de la seva vida una constant de lluita. Diumenge estrenàvem Conversa Fragmentada amb Neus Català, l’única supervivent espanyola del camp de concentració nazi de Ravensbrück. Una dona que als seus 97 anys continua lluitant per aconseguir un món més just. I col.lectius com La col que en la crisi han trobat noves oportunitats per créixer. Un grup d’arquitectes joves, compromesos i diposats a fer una arquitectura al servei de les persones allunyada de l’arquitectura espectacle dels darrers anys. El pastisser Antoni Escribà vist pel seu fill Christian Escribà, en Pere Pons, embarcat en la direcció de la sala Jamborre de Barcelona, que fa 50 anys; l’Anna i en Serigne han omplert de vida un cap de setmana més Maneres de viure. I Tots ells es mereixen més de dues paraules!

Tornem dissabte vinent. Fins aleshores, passeu una molt bona setmana !

 

 

tertulians ocasionalsAquest és el nom que resumeix l’actualitat política de la setmana i que eclipsa la tertúlia d’avui. En parlem amb en Miquel Angel López, un home declaradament d’esquerres, militant antifranquista i molt actiu en tertúlies i debats literaris i filosòfics, dues de les seves passions. Una persona molt sensibilitzada en problemàtiques socials i un gran dinamitzador de grups.
També és amb nosaltres en TONI NOGALES, un home seduit pel viatge, qui durant molts anys ha dissenyat viatges per a altres i ha fet de guia principalment per Àfrica i l’Orient Mitjà. I com els bons viatgers s’ha endut amb ell un bocí de cadascun dels països que ha visitat.
I el tercer home que és amb nosaltres té el do de treure sons preciosos de la fusta, en Josep Carbonell. És luthier, es dedica a fer violins. Busca l’ànima en els troncs dels arbres. Converteix una cosa insignificant en una petita meravella després de moltes hores de feina. Un treball artesà que li ha ensenyat que de vegades les coses més belles són invisibles als ulls i que cal esforçar-se per trobar-les.

radios retrosUn dial que no sintonitza el que volem escoltar. Alguna cosa s’ha trencat, la infidelitat s’obre camí. Fent girar la rodeta ens podem tornar a enamorar, retrobar el vell amic… El so d’un dial és el punt de partida cap a la creació. Martí Noy, arquitecte i poeta avui titula el seu poema Desintonia.

aan cerdàImpossible que al seu voltant no passin coses. L’Anna és una persona d’aquelles que encomana. Les ganes d’aprendre; l’estima al cinema, la música, la ràdio i l’escriptura; la van dur a formar-se com a coumnicadora audiovisual però la curiositat l’ha convertit en algú que fa que passin coses….
I una d’aquestes coses és el festival Pop Arb que cada estiu se celebra a Arbúcies des de l’any 2005. Era el moment en què, per fi, es reconeixia la feina feta pels grups de música catalans, quan al seu poble es va deixar de fer l’Acampada jove i quan tot just havia canviat el color de l’Ajuntament.
L’Anna va saber veure què era el moment, no va tenir por, va engrescar molta gent i amb la suma de tots avui el Pop Arb és un festival de referència. Un petit gran monstre que ara amenaça a menjar-se l’Anna, qui el va crear. Per això ella, feliç d’haver engendrat, la monstruosa criatura, ha hagut d’aprendre a posar límits. Es tracta de sobreviure, si cal, desconnectant el mòbil.