From the daily archives: "diumenge, novembre 18, 2012"

Ens agrada i ens ve molt de gust poder compartir amb tots vosaltres la conversa amb el filòsof Gregorio Luri, que avui ens acompanya a l’espai Maneres de viure i pensar. Ens agrada allò que diu o escriu i com ho diu i ho escriu.
Disposar d’un temps de conversa amb Gregorio Luri significa poder gaudir transitant per un inventari de temes diversos i apassionants. El plaer de deixar-se portar per la conversa i anar tirant del fil de diferents temes, sobre l’art d’educar i viure la vida. Escoltar atentament, per fixar anotacions imprescindible en el full de ruta de la nostra quotidianitat.
Gregorio Luri parla d’educació, del sentit i el rumb de l’educació, del valor dels valors, de saber destriar el gra de la palla en aquest món d’alta emotivitat. Parla de Plató, Socrates o Aristotil. De l’educació republicana. De polítiques i de ideologies. D’aquest món canviant, sotragat per una crisi que ens està projectant la pitjor dels rostres possibles d’aquest món benestant.
Gregorio Luri és un curiós, un apassionat de la vida i el viure, un excel·lent pedagog i un magnific conversador.
Una xerrada a alumnes d’una escola sobre el Valor de l’esforç a pres forma de petit llibre. Un pretext perfecte per compartir una estona de conversa amb Gregorio Luri.

En aquest tercer lliurament de la conversa fragmentada, Roger Mas ens explica com les noves formes de comunicació han fet possible mantenir la seva vida rural i desenvolupar sense problemes la seva activitat professional. Connectat fins a un cert punt i desconnectat en la mesura necessària. Roger Mas reconeix que el contacte amb la natura i un punt de solitud li resulten imprescindibles per donar sentit i textura a les seves cançons. Músiques que evolucionen i que sorprenen en cada nou treball. El darrer un magnífic disc construït a foc lent al costat de la Cobla Sant Jordi ciutat de Barcelona, on el so potent de la cobla encaixa amb les melodies contingudes o abraonades composades per Roger Mas.

Pensar costa molt, ens deia la setmana passada el Rector en funcions de la Universitat de Barcelona Dídac Ramírez… en canvi resulta molt útil. Serveix per poder superar els límits d’allò que és políticament correcte. Per transgredir-los. Però pensar demanda solitud, temps, voluntat, informació i capacitat de reflexió. Obligar-se a pensar profundament és la porta d’entrada per canviar de pensament. Precisament, és la Universitat qui ha de ser la nostra fàbrica de pensament col·lectiu per conrear una societat sana, lliure i democràtica.
Hem de saber trobar aquells espais, sovint mig amagats que ens siguin útils per aïllar-nos del soroll, del brogit que ens col·lapsa, que ens fa consumir un relat simple i fàcil. Jardins imaginaris per poder pensar i tal vegada transgredir el que pensem.
Cada setmana mirem la realitat des de la Finestra gironina de l’Antoni Puigverd al Maneres de viure…
Avui des d’una cel.la del monestir de Poblet, Puigverd reflexiona, aïllat, per buscar els punts cardinals que s’han perdut en temps tan convulsos.
L’Antoni ens parla de la nova víctima mortal degut a un desnonament de la setmana passada que ha protat al Partit Socialista i al Partit Popular a arribar un acord per frenar un drama de la nostra societat actual, els desnonaments, resultat dels temps de benestar on tot era possible i que ara mostren els deutes que acumulem i que van més enllà de deutes econòmics: són deutes socials.

Ens deia ahir el filòsof Gregorio Luri, que les dades sobre els nivells de l’educació a Espanya i també a Catalunya, haurien de provocar un elevat nivell d’alarma social. En molts sentits, afirmava Luri, la situació és extremament crítica… hi ha un elevat nivell de fracàs que no es compensa amb elevat nivell d’excel·lència. Per tant.. la mediocritat és la tònica dominant. I pel que sembla, les reformes continuades del sistema educatiu no acabem de funcionar per canviar el relat. Avui Imma Monsó ens parla dels canvis que han afectat darrerament l’àmbit de l’educació i que han afectat tan a pares com a alumnes.

La comunicació va més enllà del llenguatge verbal. Hi ha un percentatge molt petit que el què transmetem ho fem amb llenguatge parlat. La resta ho fem a través del llenguatge verbal: és a dir, gestos, mirades, les postures…com podem millorar la nostra comunicació gràcies a aquest llenguatge no verbal? Com podem llegir el què ens transmeten els altres a través de mirades o gestos?
Ens en donarà un cop de mà la Teresa Baró, experta en comunicació, qui acaba de poblicar “La Gran Guía del Lenguaje no verbal” (Ed Paidós) en el què explica la importancia del llenguatge no verbal.

Aquesta és la pregunta desconcertant que ens plantegem avui, l’insult, entès com a aquella paraula o expressió que utilitzem per fer mal o ofendre a la persona a qui el dirigim.
Per trobar resposta a la pregunta desconcertant d’avui contactem amb Pau Vidal, filòleg, traductor i escriptor. Guanyador dels premis Documenta 2002 per la seva primera obra Homeless, Premi de Literatura Científica (2006) per la novel.la Aigua Bruta. La seva darrera obra, Fronts oberts li va valgdre el Premi Marià Vayreda 2011. El seu protagonista principal és el filòleg-detectiu Miquel Camiller, cognom en homentatge a Camilleri, de qui Pau Vidal n’ha traduït al català la seva bibliografia. [Continue Reading…]

Des de la revista que llegim a la perruqueria fins a la conferència del catedràtic en medicina estan plenes de pautes de com podríem millorar el nostre benestar: hem de reduir el nostre nivell d’estrès, hem de menjar millor, hem de fer exercici físic i moltes altres. Al costat d’aquestes recomanacions hi hauríem de trobar una altra: hem de redecorar la nostra casa, no a la última moda, no perquè estigui més maca, sinó per sentir-nos millor. De com ens pot afectar el fet de tenir casa d’una manera o altre en parlem a la secció Flexiblement amb la Jenny Moix.

Aquesta és la pregunta que plantegem al Cineclub d’avui i, prenem com a punt de partida la pel.lícula Shame, escollida amb la intenció d’abordar un tema des de diferents perspectives, les dels oients. Un fòrum obert on podeu expressar-vos, opinar i parlar sobre cinema i sobre la vida. Shame Una pel.lícula britànica estrenada l’any 2011 i dirigida per Steve McQueen. La cinta la protagonitzen Michael Fassbender i Carey Mulligan.
Brandon Sullivan és un home d’uns 30 anys que viu i treballa a Nova York i pateix addicció al sexe. Busca tot tipus d’aventures sexuals i no es compromet. Els problemes sorgeixen quan la seva addicció comença a desestabilitzar el seu dia a dia. Tot canvia quan la seva germana reapareix a la seva vida. Aleshores intentarà posar ordre i buscar una solució als seus problemes.

Avui us parlarem d’una iniciativa que combina la formació i la inserció laboral amb la millora de l’aspecte del barri de Ciutat Vella de Barcelona. Es tracta d’un programa que es diu “Color a les persianes”, L’objectiu és que 15 joves, d’entre 19 i 25 anys, netegin i pintin les persianes de diferents establiments del barri de Sant Pere, Santa Cateriana i la Ribera sense cap cost per a les botigues.
Fins a finals d’any, 100 persianes de comerços i locals del barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera tornaran a lluir, gràcies a aquest projecte. La Fundació Comtal gestiona aquest projecte, que s’emmarca en el pla “Argent” per impulsar el comerç al districte.
En parlem amb Pep Munuera, cap de gestió de la Fundació Comtal i un dels participants del projecte, en Zuhir Mohammad El Ouriachi.

Els sons ens assetgen al dia a dia. Immersos en els nostres pensaments, caminant al ritme que imposa el rellotge, cecs de tants estímuls; els sons passen desapercebuts, esdevenen sorolls. Només quan ens aturem passa quelcom màgic. En el soroll sonm capaços de descobrir el so i el so el convertim en poesia.
Cada setmana Martí Noy ens fa adonar de la grandesa dels sons que ens envolten. El so d’avui l’aigua d’un rierol que s’escola lliure sense que la poguem aturar. El títol del poema: “Erosió”.

Descobrim els gustos musicals de l’escriptor, poeta i professor universitari Biel Mesquida, autor de l’obra de teatre Els missatgers no arriben mai, que es pot veure actualment a l’espai escènic La Seca-Espai Brossa fins el 9 de desembre. Les protagonistes de l’obra són tres actrius, a qui donen vida Pepa López, Rosa Novell i Anna Ycobalzeta. Les tres es preparen per representar tres personatges de tragèdia clàssica. Però no tres protagonistes, sinó tres personatges secundaris En concret, la dida de Fedra; Ismene, germana d’Antigona; Clitemnestra, dona del rei Agammenon. Sobre aquests tres personatges, Biel Mesquida ha escrit tres monòlegs que recullen i desenvolupen els moments breus però intensíssims viscuts per cada una d’elles. Cada monòleg és el relat de la tragèdia, un estudi d’aquestes persones trastornades per les inevitables passions dels altres, i una profunda i poètica reflexió sobre el sentit de la vida i la tragèdia. Hem parlat de música amb en Biel Mesquida, qui ja d’entrada ens ha confessat que li agrada molt cantar, que és un cantant frustrat a qui li agrada escoltar cançons i després cantar-les. També és dels qui, a la que pot, va a escoltar música en directe, a concerts. És dels qui segons l’època escolta una cosa o n’escolta una altra. Es debat entre jazz, la música clàssica i sobretot, la cançó francesa.

En parlem amb Patrícia MCGill, nascuda a l’Uruguay ja fa anys que viu i treballa a Barcelona on es dedica a fer de contista. El so i el silenci l’han dut a les històries. Formada en art dramàtic. També ha cultivat el cant, la dansa i la pantomima. Amb les seves paraules captiva grans i petits i ens fa navegar per on ella vol. També és amb nosaltres una psicòloga que es dedica a escriure
La Mariona Masferrer va exercir la psicologia durant 18 anys fins que un bon dia va veure clar que a ella el què li agradava era escriure. Des d’aleshores no ha parat. Escriu poesia, prosa i a més a més canta en un grup de Gospel. Completa la tertulia una és antropòloga de formació i viatgera per vocació, la Mercè Campo és antropòloga social. Les seves ganes de descobrir nous móns i maneres de viure la van dur a Pequín on s’hi va estar quatre anys. A la tornada a Barcelona, parlant un xinès perfecte, treballa en diferents projectes relacionats amb la comunitat xinesa casa nostra.

L’Àngel parla amb molta satisfacció del segon Banc on treballa a la seva vida. Hi dedica una part del seu temps sense rebre un salari a canvi. Però en condició de voluntari assegura rebre molt més del que dona. Rep humanitat. Una benzina que el construeix com a persona, malgrat els anys.

L’Àngel va treballar tota la vida en un banc de diners. Allà va viure poder viure situacions apurades de persones que buscaven una oportunitat en forma de diners, que no podien pagar els seus deutes. Potser també la fredor dels bancs de diners davant moltes situacions personals. No som ONG’s deien.
La prejubilació va arribar massa aviat i l’Àngel va rebre una oferta que no va rebutjar. Treballar en un altre banc molt diferent. Un banc d’aliments. Fa 18 anys ningú pensava que aquella iniciativa sorgida de la solidaritat d’una minoria, acabaria sent tant necessària i massiva. L’Àngel ha vist créixer aquell banc que ara tothom coneix i que inverteix en solidaritat immediata.
Recorda que el Banc dels Aliments busca voluntaris pel Gran Recapta del proper 1 de desembre. L’Àngel ens diu que compensa, que paga la pena, que no ens ho podem perdre. En condició de voluntaris o de donants.