From the daily archives: "dissabte, novembre 17, 2012"

Viatjar ens transforma, ens obre els ulls, ens posa al davant realitats desconegudes, ens repta a fer-nos preguntes, ens desconcerta, ens ajuda a entendre el món. De vegades el viatge el fem sense mouren’s de casa. Cada setmana Gabi Martínez ens obra una finestra al món gràcies a les seves postals sonores.
De ruta, seguint el curs del Nil avui arribem a Arua, al nord d’Uganda.

El filòsof Josep Muñoz Redón reflexiona sobre el treball, en una setmana conflictiva amb una vaga propiciada, entre d’altres raons, per la manca de treball. Muñoz en parla avui del treball, mitificat actualment, en un context qmb un 25% d’aturats. Diu que des de els homes es valoren més. Ens comencem a definir per la nostra feina, no per la família de la que venim.

En negreta podeu llegir els mots amagats que ens proposava avui John Leblog en el seu repàs a l’actualiat informativa de la setmana.
Al terrenys de joc el Barça, torna a la normalitat i el Mallorca, Palma. 2 gols de Messi per al rècord i també per al record. L’Espanyol en canvi, perd amb el cuer i el president declara que no és res greu. L’afició en canvi, pensa més més en el res lleu. La directiva expressa màxima confiança en Pochettino. Ja sona Valverde
A la Moncloa, Govern i oposició ultimen a correcuita un decret per aturar els desnonaments de forma selectiva. Ha calgut parlar de mort perque es tornin amorosos
Grans mostres d’afecte, també als carrers d’arreu. Després de la vaga espanyola, dimecres tocava la europea i en breu, muntaràn la mundial. Tot sigui per esbravar-se de retalls i rebaixades i debats de tots colors. Això sí, generem molta més feina. Es fabriquen més pancartes i reparem contenidors. A Tarragona, de cop i “porrasso”, un nen en surt mal parat. Rebot de porra fortuït. Forts tuits a la xarxa dedicats a unos mossos tant delicats.
A Madrid també s’esbatussen. Aldarulls i persecucions al entorn del Congrés dels diputats. Proposo concentració anti Rajoy a la plaça d’Ineptuno.
I de polítics no en parlem més, que estan tots encara en campanya buscan remeis al atur i solucions pels parats, quan nosaltres, de discursos i promeses incomplertes, ja n’estem prous saturats.

Hi ha ciutats que t’enamoren només trepitjar-les. Desprenen un encant especial que et captiva i sedueix. Però en bona mesura, les ciutats per anys que hi puguis arribar a viure, sempre reserven sorpreses, sempre et permeten descobrir-les o mirar-les des d’un altre punt de vista.
Madrid i Barcelona rivalitzen en moltes coses. Dues grans metròpolis que han sabut modelar el seu traç urbà per fer-les atractives i interessants. Les dues oculten també les seves misèries.
La seva projecció sintetitza també un relat polític i social. Representa el pols que viuen Catalunya i Espanya en el debat sobre el futur marc de relacions. Les dues vinculades, amb necessitat l’una de l’altre, lligades, unides en la distància.
Avui mirem Madrid des d’una de les seves avingudes emblemàtiques. Un dels centres neuràlgics de la vida madrilenya. Un pols d’atracció… el millor i el pitjor. La Gran Via. Una mirada fotogràfica i emocional, vista per catalans que un dia van arribar a Madrid per quedar-s’hi o per passar-hi llargues temporades.
Catalanes en Madrid, 50 miradas desde la Gran Vía. Un llibre singular de converses i fotografies, escrit per la periodista Anabel Abril.

La valoració de les entitats socials que atenen els afectats pel drama social que suposen les hipoteques, han considerat insuficients les mesures previstes en el decret que aprovaba el govern central per paralitzar, en part i durant un periode de temps limitat, el allau de desnonaments que es produeixen a Espanya.
Remarquen que els requisits fixats deixaran fora moltes famílies que viuen també en situació límit.
Parlem amb Angels Guiteras, presidenta de la Taula d’entitats del tercer sector.

La vida és un constant procés d’adaptació i aprenentatge. Un procés de canvi permanent on moltes de les coses que ens passen escapen al nostre control. El destí és incert, tolera amb dificultats els plans perfectament dissenyats.
Per això deixar que la vida flueixi a la recerca d’un instant de felicitat és un excel·lent aprenentatge. La Maite ho sap. Va canviar de vida quan va tancar l’agencia de publicitat per dedicar-se a la practica i l’ensenyament d’arts orientals. I la vida li va canviar quan la seva filla Maria va morir d’un càncer amb només 19 anys.
Una experiència dura, colpidora, de la que mai podrà recuperar-se del tot però que de forma màgica ha esdevingut un gran moviment natural ple d’energia i entusiasme per viure. En els pitjors moments la Maria cridava “bailalé a la vida” i aquells que la van estimar van convertir aquella expressió en un lema per no oblidar, però sobretot per avançar. Per anar construint-te a partir d’allò que vas vivint. Ara “Báilale a la vida” és un moviment imparable, ple d’energia, un motor per viure… una immensa lliçó de vida crescuda amb la força de l’optimisme.