Tardor de 1975. La lenta però inexorable agonia del franquisme formula oficialment a través d’una idea “cuando se produzca el hecho biologico inevitable…” El final incert d’un temps. La confusió amb que es viu el present. L’erotisme no era el mateix que la pornografia. Els marcians ens vigilaven. Un cigarret feia més mal que un porro. El rock simfònic era la nova música clàssica. Que la formica era més neta que la fusta. Que la llei d’associació política aprovada pel consell de ministres aprovada l’any 1974 garantia que després de la mort del dictador no hi hauria cap trasvals, ni cap ensurt. Todo “atado y bien atado”, tot penjant d’un fil.
Hi ha una generació que volteja la cinquentena que mira un temps passat, difòs i gris, confús, que va configurar-los racional i emocionalment; la transició. Exercici necessari per confegir un relat detallat i complert que ens ajudi a explicar una part del present. Sobre la transició política i social que va viure Espanya i Catalunya, la jove democracia recuperada va projectar una mirada generosa i amable, fins a cert punt idealitzada, que va superar la idea de les dues espanyes per construir un relat comú.
30 anys després toca revisió, fixar-nos en els detalls per reescriure una crònica sentimental d’aquell procés de canvi, de transformació i desconcert.
Aquest és el relat que ens proposa el filòsof Ferran Saez, en forma de novel·la. Una història de misteris i personatges en temps confusos. Un relat de ficció que serveix de decorat per fixar amb molta claredat les contradiccions d’una epoca. “Les ombres errants”, un relat de ficció en forma de trencaclosques que és també una al·legoria, irònica i brillant sobre la transició.

Share →

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *