From the daily archives: "diumenge, octubre 14, 2012"

Tardor de 1975. La lenta però inexorable agonia del franquisme formula oficialment a través d’una idea “cuando se produzca el hecho biologico inevitable…” El final incert d’un temps. La confusió amb que es viu el present. L’erotisme no era el mateix que la pornografia. Els marcians ens vigilaven. Un cigarret feia més mal que un porro. El rock simfònic era la nova música clàssica. Que la formica era més neta que la fusta. Que la llei d’associació política aprovada pel consell de ministres aprovada l’any 1974 garantia que després de la mort del dictador no hi hauria cap trasvals, ni cap ensurt. Todo “atado y bien atado”, tot penjant d’un fil.
Hi ha una generació que volteja la cinquentena que mira un temps passat, difòs i gris, confús, que va configurar-los racional i emocionalment; la transició. Exercici necessari per confegir un relat detallat i complert que ens ajudi a explicar una part del present. Sobre la transició política i social que va viure Espanya i Catalunya, la jove democracia recuperada va projectar una mirada generosa i amable, fins a cert punt idealitzada, que va superar la idea de les dues espanyes per construir un relat comú.
30 anys després toca revisió, fixar-nos en els detalls per reescriure una crònica sentimental d’aquell procés de canvi, de transformació i desconcert. [Continue Reading…]

Aquest cap de setmana Euskadi i Galicia viuen l’equador de les seves campanyes electorals. Al País Basc, les enquestes auguren una victòria del nacionalisme moderat representat pel Partit Nacionalista Basc i una irrupció de la nova marca de l’Esquerra abertzale, EH-Bildu, com a segona força política al Parlament. Les enquestes constaten el fracàs dels partits constitucionalistes, Partit socialista d’Euskadi i Partit Popular, que sumant les seves forces han fet possible la governabilitat des de 2009.
A l’escenari s’hi sumen tres condicionants destacats; el final de la violència d’ETA, els efectes de la crisi econòmica i el pols plantejat des de Catalunya a l’estat espanyol.
Un escenari molt interessant per ser observat. Apassionat i complex. Un escenari que validem en conversa amb el catedràtic de filosofia política i social, investigador d’Iberbaske a la Universitat del País Basc i director de l’Institut de Gorvernança democràtica.
La passada temporada conversàvem àmpliament amb Daniel Innerarity a ran de la publicació del seu assaig “La democracia del conocimiento”.

Fa temps que moltes persones donen voltes a una Catalunya independent. Un sentiment, un ideari polític compartit durant dècades per una minoria de ciutadans, durant dècades i que els darrers anys ha anat sumant voluntats en la necessitat de fixar una nova relació política, social i econòmica amb l’estat espanyol.
Després de trenta anys de democràcia la reforma de l’Estatut amb la sentencia del Constitucional va marcar de forma rotunda els límits de la tant repetida Espanya Plurinacional. Més enllà d’aquesta sentència, cap aspiració era possible. Aquests eren els marges i sobretot els límits. [Continue Reading…]

El recorregut que compartim es centra bàsicament en el carrer Major. Les botigues i comerços que formen part dels records del doctor Estivill, que manté vius els vincles amb aquesta part de la ciutat i que ens convida a descobrir en la conversa compartida.
Primer a la pastisseria Foix de Sarrià, ara a les portes de la casa de les llanes, com es coneix popularment aquest comerç que respon al nom de Bricall. Una botiga que manté intacte la seva essència malgrat el pas del temps.
De vida i records, de la seva activitat com a metge del son, en parlem amb el Doctor Estivill, que acaba de publicar el llibre “Que no et facin perdre el son”, dedicat a l’insomni dels adults.

Avui compartim el temps dels tertulians ocasionals amb quatre nois i noies vinculats a la Fundació Catalana Síndrome de Down. Amb ells coneixerem la realitat d’aquest col.lectiu que no viu aliè al context de crisi general i que lluita per viure en la plena normalitat. Tots quatre fa temps que participen de les activitats de la Fundació. Actualment formen part del Grup d’autogestió que es va posar en marxa fa dos anys per treballar l’autonomia de les persones amb Síndrome de Dowm i són membres de la redacció de la revista virtual ÈXIT XXI, per tant tenen moltes coses per explicar-nos.

En una vida extremament rígida, poc flexible, el passat pot tenir un pes específic molt determinant. Una experiència traumàtica, dolorosa, determinant, deixa empremta de per vida i acaba per condicionar massa coses en el nostre viure de cada dia. Una emoció mal viscuda i mal païda pot ser un pes massa gran per caminar lleuger. El passat, passa’t està, però tots tenim un passat Un passat que ens sembla culpable de moltes coses. Un passat que no es pot canviar. Un passat per a algunes persones obscur e inamovible… Què podem fer amb un passat que pesa tant?De tot plegat en parlem amb la doctora en psicologia Jenny Moix, que cada setmana ens convida a viure FlexiblemEnt.

Un 28% de la població no entrevistaria per una feina a una persona amb un trastorn mental.
El 18% de la població considera que les persones amb malaltia mental són perilloses.
El 51% de les notícies sobre la malaltia mental estan relacionades amb assassinats.
Són dades extretes d’un estudi de la Universitat Complutense de Madrid que, a partir de dades com aquestes conclou dient que les persones amb problemàtiques de salut mental pateixen exclusió social pel què fa a oportunitats, al treball, a l’habitatge, i en definitiva, a participar en la societat com a ciutadans de ple dret. [Continue Reading…]

Aquesta és la pregunta que formulem al Cineclub d’avui i que pren com a punt de partida La chispa de la vida, la pel.lícula de l’any 2011 dirigida per Alex de la Iglesia amb José Mota i Salma Hayek com a protagonistes. Una delirant crítica sobre la vida feta espectacle. Roberto és un publicista a l’atur. Ningú recorda que va ser ell l’inventor de l’eslogan La chispa de la vida d’un conegut refresc. Tot canvia quan té un accident. Debatent-se entre la vida i la mort decideix transformar l’accident en un reality.

Descobrim els gustos musicals de la cantant Maria del Mar Bonet, actualment de gira amb el músic Manel Camp per presentar el disc que han enregistrat junts, “Blaus de l’ànima:més de 20 anys ben a prop”.
La Maria del Mar Bonet és de les que escolta música de feina ja d’entrada però que quan ho fa per oci, diu que li agrada fer això i res més, en exclusiva. Li agraden artistes dels gèneres més diversos, des de la música del nord d’Àfrica, el flamenc i la música clàssica. I també descobrir músics que són molt bons però desconeguts, com el grup musical de la que ella n’ha triat, els eivissencs Ressonadors, una cançó que no es cansa mai d’escoltar: Sona viola sona.

Una fina línia separa el so del soroll. El poeta Martí Noy ressegueix aquesta línia embastant paraules que donen sentit als sons que ens escolten i finalment els sons no són soroll. Es fan poesia.
Una respiració tranquil.la, punt de partida del poema d’avui A les palpentes.

La Mercè evoca la seva estada al Camerun en condició d’infermera cooperant com una de les grans experiències de la seva vida. Dedicada en cos i ànima a una professió que sempre ha demanat un plus necessari per poder-la exercir plenament.
Hi ha feines que si no s’estimen resulten molt difícils de fer. Exigeixen una implicació personal que no tothom està disposat a lliurar. En la Mercè i el seu relat reconeixem habilitats com l’empatia, la paciència i la necessària proximitat de qui sap trobar respostes emocionals i en forma de tractament, als dolors i neguits del pacient.
Però el relat de la Mercè concreta un fragment no tant idilic o romantic de la seva feina; l’efecte d’un sistema de salut públic que obligat per la crisi retalla en la joia de la corona de l’estat del benestar; la sanitat. Uns retalls que viuen en primera persona els usuaris i els professionals que miren de donar resposta malgrat les dificultats. Hi ha professions que sempre han estat plenes de gent excepcional.