aulaEl professor Juan Sánchez Enciso ens fa reflexionar sobre el món de l’educació avui a partir del període històric afortunadament superat com és el franquisme. Ho fa com sempre a partir d’un relat que deixa entreveure el fet de què hi ha indicis que torna una mena d’autoritarisme educatiu que té el seu orígen en el franquisme.

Share →

One Response to Llibertat d’elecció de centre

  1. Martina Morella escrigué:

    Hola Jordi i Hola Juan,
    Us felicito pel programa d’aquest diumenge. Semblava insólit que algú pogués parlar tan obertament d’aquella escola de la seva infantesa amb tanta sinceritat . Us asseguro que em vaig emocionar perquè estic segura que ens han evocat moltes coses de l’escolaritat dúna època que, anys amunt, anys avall, vam viure-la també.
    La història del Juan Sánchez Enciso em va provocar, inevitablement, el record d’aquells anys de la meva infantesa, on plorava si no podia anar a escola perquè estava malalta. Una nyicris, vet-ho aquí…. Sóc filla d’immigrants catalans i aragonesos i vaig créixer al Raval de Barcelona. Pocs diners. Poques possibilitats d’elecció de centre. Jo no vaig anar a cap centre religiós al llarg de tota la meva escolaritat perquè la meva família no podia pagar cap quota.
    La meva escola, ara multiètnica, va ser un model d’escola en temps de la República, però en els anys que jo hi vaig ser-hi, hi convivien mestres afectes al règim del dictador i mestres que havien estat formades en temps de l’Institut Escola de llarga i fonamentada formació pedagògica i que, un cop “readmeses”, van tenir un dels destins difícils de la Barcelona d’aquell temps. El règim, sense saber-ho, ens va oferir als més desafavorits l’immens luxe de tenir unes mestres absolutament delicioses, que ens oferien mètodes pedagògics que sempre agrairé: música, cançons en català -que jo no entenia llavors-, jocs, flors a les aules, taules petites de quatre nenes, fins i tot algun ocell per cuidar… I, sobretot, una magnífica preparació que vaig tenir oportunitat de comprovar quan, anys més tard vaig anar a fer la prova d’ingrés al Institut Montserrat on la meva tutora va decidir que havia d’anar per tenir el millor centre possible.
    M’imagino que el règim les volia “castigar” amb un destí difícil i “proscrit”, perquè les escoles ubicades en zones “pobres” econòmicament parlant, de forta immigració i de famílies amb risc d’exclusió social sempre acostumen a ser difícils per als docents.
    Curiosament, crec que aquest contrast va afavorir moltíssim algunes nenes com jo que, si vam poder continuar estudiant (i fins i tot vam dedicar-nos a l’ensenyament vocacional després de llicenciar-nos en la universitat), vam haver d’agrair-los l’esforç per tirar endavant totes aquelles nenes pobres que sobresortíem en funció de les seves capacitats, ajudant-les finst i tot amb la paperassa inevitable de les beques. Tanmateix, també recordo el regust del feixisme: el pati de nenes cantant el “cara al sol” cada dia , en fileres formades amb la mà “feixista” aixecada, i el cant dels nois “Montañas nevadas, banderas al viento” en un pati del costat. Sempre separats, sense ni tan sols veure’ns. I el “mes de Maria”, i el catecisme de memòria, i les bufetades perquè no cosíem bé, i els primers divendres de mes, i els rosaris… i els exercicis espirituals, i el capellà confessant-nos mentre ens preguntava si dormíem amb les mans fora o dintre del llit… (amb els enconstipats que provocaven en mesos d’hivern en les cases sense calefacció…) . Van passar molts anys fins que vaig entendre aquella pregunta tan absurda.. Tot i això, algunes mestres de la meva escola (i després, les del meu institut Montserrat), van ser com a fades per a mi. Algunes van ser bruixes, però poques, la veritat. Vet aquí perquè anys després, les recordo, després de més de 30 anys de dedicar-me a la docència. Tal vegada, secretament les he volgudes imitar en la meva tasca docent.
    Vet aquí, doncs, el meu homenatge, perquè tot i els aires missaires de la direcció del centre (i suposo de l’administració educativa que fixava les normes a seguir com ara), sempre vaig gaudir del plaer d’aprendre coses de forma alegre… excepte la costura per la qual em pegaven tot sovint, es clar. Potser per això mai em va agradar cosir…. I, per damunt de tot, encara recordo la terrible i exigent senyoreta Solà, gràcies a la qual el meu destí va canviar completament el dia que va cridar els meus pares i els va aconsellar que aquella nena “contestona” tenia força, intel.ligència i caràcter per fer el batxillerat. Un somni que, amb molt d’esforç personal i familiar va esdevenir realitat.
    Cal conservar la memòria i cal parlar d’aquella escola difícil que ens va donar la igualdat d’oportunitats a algunes persones que ara, amb aquestes retallades cap als ensenyaments públics dels qual en formo part, no tinc tan clar que ens sigui possible garantir. Però això són figues d’un altre paner…
    Gràcies, de nou, per l’espai que ens oferiu amb el Somriure de Plató, cada diumenge. I per tot el conjunt del programa, és clar!
    Martina.

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *