From the daily archives: "diumenge, setembre 19, 2010"

La postal que ens envia l’escriptor Rafael Vallbona ens arriba des de Canet de Mar i ens situa cent anys enrere, quan aquest poble i tota la comarca del Maresme, van ser un indret ric i poderós.
A principis del segle XX la burgesia mecenes i culta de l’època va decidir donar a les seves segones residències el prestigi que el seu estatus social es mereixia. Van encarregar cases i palauets segons la moda del moment a Domènech i Muntaner, Puig i Cadafalch, Eduard Farrés i Puig, Rafael Masó i altres arquitectes modernistes, i en pocs anys, pobles de pagesos i pescadors com Argentona, Vilassar de Mar, Canet, Caldes d’Estrac o Llavaneres van convertir-se en exclusives zones residencials i petites joies artístiques on, als estius, floria la cultura, la bellesa de les senyoretes i l’exuberància dels jardins. L’harmonia era d’una excel·lència divina. Va ser l’instant més gran de glòria de la comarca.

P8206052
Estan cansats i els costa engegar el dia… normalment les persones que pateixen fatiga crònica comencen a estar bé a primera hora de la tarda quan ja fa una estona que s’han despertat… aquesta és només una conseqüència d’una malaltia invisible, una malaltia que encara costa molt de diagnosticar i per a la qual no hi ha un tractament eficaç. És per aquest motiu que la majoria d’afectats se senten incompresos … En aquesta estona de ràdio ens acompanyen tres afectades que gràcies a l‘Associació Catalana d’afectats per la síndrome de fatiga crònica han superat els estigmes d’aquesta malaltia i el que és més important poden ajudar a d’altres malalts.
Hi intervindran Mª Antònia Catllà és la presidenta de l’ Associació d’afectats de Fatiga Crònica, i dues dones que pateixen fatiga crònica: Susanna Aluja i Carmen Domingo.

Des de l’Associació la Fina Cortaz ens demana que fem públic al bloc el seguent escrit; (al final del mateix disposeu de l’audio del programa)

Des de l’associació volem empendre nous reptes com arribar a un segment de població que ens estem trobant que es molt numerós i que està vivint un veritable calvari:

Som joves de 25 a 38 o fins 40 anys que estan a casa seva sense poder treballar, patint una malatia que no saben quina és.

Aquesta història descriu el penós període de la vida que vius entre dos moments claus de la malaltia.

El primer quan, desbordat per un allau de símptomes que mai no havies patit i dels quals desconeixes la naturalesa, començes el dur peregrinatge per diferents metges, els quals l’únic que fan es donar medicació per paliar el símptoma que presentis relacionat amb la seva especialitat.

El segon, quan arribes al metge que et confirma que tots els símptomes són producte d’una malaltia que es diu SFC.

Mentre vas de metge en metge has de continuar treballant.

Passes una primera fase de pendre tot tipus de medicació que et permeti fer la jornada complerta amb “normalitat”.

Al poc temps ni amb pastilles pots estar tota una jornada treballant.
Llavors es quan, convençut que la teva situació física no empitjorarà i totalment desinformat de les conseqüències que tindrà per tu en un futur molt proper, demanes reduir la jornada laboral, mogut per l’afany de seguir treballant i no decebre l’empresa.
Una decisió nefasta per la teva supervivència econòmica a partir del moment que t’has d’acollir a una invalidesa laboral.

I n’hi ha encara una altra fase en la qual, com no pots ni conduir ni caminar els dos carrers que et separen del trànsport públic, has d’anar amb taxi a la feina.
Poc temps després, sense que te n’adonis, et trobes reclós al teu llit sense poder-te moure ni per anar a treballar ni per cuinar, ni per menjar, ni per rés.

I poc a poc et veus inmers en una voràgine que et fa empitjorar tan física com mentalment.
Compres la medicació que cada especialista t’ha receptat i amb la sensibilitat als fàrmacs, acabes amb l’estòmac, els budells, i el fetge malmesos per la ingesta massiva de pastilles.

Com si no fós suficient tot el patiment, en el moment del diagnóstic de cadascún dels especialistes, acostumes a rebre un regal de propina en forma de tracte humiliant per part del metge.
Les paraules “A les proves no ha sortit rés, per tant no ni ha cap problema fisiològic” (el que traduit en llenguatge del pacient significa que no té rés i tots els simptómes son producte de la seva imaginació) acostumen a anar acompanyades de males cares i tó insultant en les paraules.

Finalment vénen a dir-te que l’únic problema que tens és mental i que el més recomanable és estar ocupat.

Per tant, la millor medicina és tornar a treballar i estar “entretingut”.

Llavors, la reacció en cadena en inevitable.
Surts de cada visita sense una solucció al teu problema i amb l’estat anímic una mica més pel terra, provocant que no vulguis anar a més especialistes, perquè et terroritza rebre un diagnóstic negatiu i un tracte insultant.
Quan finalment accedeixes a anar, en comptes d’entrar a la consulta esperançat de sortir amb una solució al teu patiment, entres amb una por enorme. I poc a poc es va enfosant el teu estat anímic, convertint-se el peregrinatge en un calvari.

I penses “què he fet jo? no hi ha suficient amb el canvi que està donant la meva vida o amb el patiment d’haver-me sotmés a totes les proves médiques imaginables i que totes dónin negatiu, que a més m’han de fer sentir com un mentider o un lladre?.”
I no deixes d’enrecordar-te de la teva vida “d’abans”, quan eres capaç de fer molt més coses durant un dia que qualsevol dels teus coneguts i penses que aquesta malatia és un virus que ha parasitat el teu cos i la teva ànima.

Per tu, cada dia és una marató sense final, agònica, i sents que ja no pots córrer més.

En aquesta fase podriem estalviar molt patiment si milloressim els canals d’informació al malalt per dos vies:
•    Aconseguint que tots els metges coneguin la malaltia amb profunditat. Així, el diagnòstic arribaria molt abans.
•    Aconseguir més ressó públic de la malaltia (sobretot simptomatologia i diagnosi). Així, el pacient disposaria de la informació de primera mà i acudiria directament als facultatitus especialitzats.

Quan per fí aconsegueixes el preuat diagnòstic comença una segona fase no menys difícil que és la d’aprendre a conviure amb una malatia que et vé en un moment molt delicat de la teva vida.
O bé fa poc que has format una famíla o bé estàs a punt.

En el segon cas dificulta seriament  poder formar-la i en els dos casos obliga al malalt (majoritariament jove amb carrera professional) a trencar amb la vida que anterior, i a romandre a casa molt sovint, incapacitant-lo totalment per dur una vida laboral, social i familiar com la de qualsevol altre jove.

I un dia coneixes a gent com tu, gent que era  i ja no és, gent que feia i ja no fa.

En contra del que es podria pensar, conèixer altra gent que està passant el mateix que tu, no sols no et desanima sinó que, per una banda et fa trencar radicalment amb un llarg període de desànim, impotència i de percebre’t a tu mateix com algú diferent al que eres, incapaç de fer res d’útil, i per l’altra t’omple aquest sentiment de soledat tan estrany que tens d’ençà que estàs malalt i que ni tan sols els teus éssers més estimats aconsegueixen omplir.

Gent que fa no gaire temps s’hagués negat rotundament a anar a teràpia de grup perquè “això és per un altre tipus de gent”.
Gent que et diu “Estic sempre irritable i sé que abans tenia molt bon humor, però fa tant de temps d’això que ja ni m’enrecordo”.
Gent que un bon dia, com la resta de la humanitat, es va oblidar on està en realitat la bellesa, i que gràcies a la malaltia ho ha recordat de nou.
Gent que quan li diu a la seva parella “No sé com continues amb mi si ja no sóc el que era abans…” valora més que ningú que li contestin “la teva ànima no ha canviat”.
Amb els problemes de desinformació que malhauradament encara estàn inherents a aquesta malaltia, conèixer aquests companys de vivències és l’única via que t’ajuda a rebre la informació que necessites per paliar els teus problemes físics i psíquics.
I així, millorant la teva qualitat de vida et veus més capacitat per millorar notablement la teva vida social i familiar.
Per això m’agradaria convidar-vos a formar part de aquest grups de joves que em desistit tirar endavant junys donant-nos la ma.

P8206038
La transformació de la unitat familiar en altres models ha promogut altres maneres de relacionar-se, altres maneres de viure el sexe… si això li afegim l’esclat de les noves tecnologies i les xarxes socials tenim un panorama molt diferent al de fa uns anys …
Altres maneres de viure les relacions personals que obren nous horitzons. En parlem al MANERES DE VIURE MILLOR amb la psicòloga i sexòloga CARME SÁNCHEZ.

A Moncho li penja des de fa dècades l’etiqueta de rei del Bolero. Guanyada a pols, amb el merit d’haver cantat com ningú aquestes cançons que a ritme lent parlen d’amors i desamors. Formes que el cantant a aprendre de ben jovenet, enrolat amb una orquestra de moda, fent-se passar per un cantant cubano. Desprès llargues nits i matinades en cabarets i sales de festes d’una Barcelona que ja no existeix. Un món de nit que mostra l’altre cara de la vida i on com reconeix el cantant, s’apren a ser pillo….
Nits de bolero, d’actuacions ben entrada la matinada, d’alcohol i confidències a cau d’orella, de veure sortir el sol.
Per Sant Andreu de Llavaneras, al Maresme, el poble on viu, continuem parlant de la vida amb el cantant MONCHO…

L’adolescència centra la mirada que l’ex-professor de secundaria Juan Sánchez Enciso, projecta cada setmana al Maneres de viure, vinculant estretament adolescència i educació.
Una mena de manual pràctic i viscut després de compartir hores d’aula, amb nois i noies en trànsit per la vida adolescent. Un mon pel que tots hem caminat, i que semblem oblidar quan assumim la maduresa. Aquest decàleg és el que ens proposa Sánchez Enciso per coneixer els adolescents. (font Jaume Funes)

1. Fer lectures de les coses que no es corresponen amb la realitat.
2. Dir una cosa i de seguida la contrària.
3. Buscar el conflicte amb l’adult, per demostrar-nos que no és com nosaltres. Buscar-nos les contradiccions.
4. Fugir de nosaltres, però buscar la nostra proximitat.
5. Exaltar-se i enfonsar-se. Passar de la passivitat a la hiperactivitat.
6. Expressar-se actuant, més que no, reflexionant.
7. Voler viure “a tope” i ficar-se en embolics i perills.
8. Pensar poc en el futur i de forma poc realista.
9. Voler-se sentir invulnerable. “Jo controlo”.
10. Tenir els col•legues com a principal referent de les seves vides.

Com passava en els “manaments de la llei de Déu”, aquestes “normalitats” es resumeixen en una:
VOLER DESCOBRIR QUI SÓN I CONSTRUIR LA SEVA IDENTITAT!!!

42-21542308
La filòsofa Carmen Gallego escull una escena i entre tots la disseccionem. Avui mirarem amb molta atenció la segona part de la nissaga EL PADRINO, unacinta de l’any 1974 dirigida per Coppola amb música de Nino Rotta i els actors Al Pacino, Robert de Niro i Diane Keaton, entre d’altres… Una pel.lícula on s’aborda el relleu generacional de la família Corleone. S’alterna el present i el passat de la família. Michael assumeix ara el lloc que ha deixat el seu pare.

santi santamariaAvui sabrem quines són les debilitats musicals de Santi Santamaría,de 53 anys, xef i propietari d’un dels restaurants més prestigiosos del món: El Racó de Can Fabes ubicat a una masia de Sant Celoni. Al xef de El Racó de Can Fabes diu que la música l’ajuda, si cal a copsar la bellesa de la cuina i que posats a triar, una de les cançons que més li agraden i el fan sentir bé quan l’escolta és Homenatge a la mare d’Ovidi Montllor.

L’actualitat de la setmana des del punt de vista dels tertulians ocasionals següents:
Paqui Perona, treballadora social, defensora dels drets de la dona gitana, fidel a una cultura i a una forma d’entendre la vida, però renovadora, compromesa, oberta a les noves formes de veure i viure la vida. La Paqui Perona dinamitza un programa de ràdio, VOCES GITANAS, que esdevé un punt de trobada per les dones gitanes que busquen una nova forma de relació social.
També ens acompanya en condició de tertulià ocasional JOSEP VIDAL, veí de Barberà del Vallès, una d’aquelles ciutats dormitori que va créixer a finals dels seixanta. Des de fa temps en situació d’atur. Però no es resigna i en un municipi molt castigat per la situació econòmica actual, ha decidit impulsar una associació d’aturats.
I el darrer tertulià ocasional; MIQUEL ÀNGEL LÓPEZ, assessor fiscal. Home d’esquerres, militant antifranquista. Actiu de tertúlies i debats literaris o filosòfics, es manté alerta davant tot allò que passa al seu voltant i que no el deixa indiferent.

lara menys resolucioViure a contracorrent no és fàcil. Demana comprensió de l’entorn. La Lara ho sap perquè des de fa anys viu la seva feina d’infermera al torn de nit.

Dormir quan tothom està despert, treballar quan tothom fa festa, gaudir del lleure quan tothom treballa, demanda de flexibilitat i de comprensió, sobretot de l’entorn. No fos cas que acabesis sent un solitari…

Viure a contracorrent, com la Lara, obliga a repensar el futur constantment. Aspirar a una vida normal, curiosament allò del que molts intenten fugir, sovint sense valorar les conseqüències que suposa no fer vida normal.

La Lara busca la normalitat, pretèn formar-se per aconseguir-ho. Més enllà de la trentena la vida pot canviar laboralment. Ja se sap que avui les feines i les ocupacions ja no són per tota la vida.