From the daily archives: "dissabte, setembre 11, 2010"

El President de la Generalitat de Catalunya José Montilla marcava en el calendari el proper diumenge 28 de novembre com la data per les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

Més enllà de l’anunci, el President argumentava la transcendència dels comicis que han de marcar el futur de les properes generacions.

Desafecció política, crisi econòmica, sentència del Constitucional sobre l’Estatut i revisió de les relacions entre Catalunya i Espanya, eren arguments de pes, segons Montilla, per que la ciutadania partici activament del procés electoral i demandi un debat serè i didàctic als partits polítics.

Totes les eleccions tenen una transcendència notable en la vida dels ciutadans, però com apuntava el president de la Generalitat, aquest cop si, les eleccions al Parlament de Catalunya i les majories que s’hi puguin formar, poden marcar de forma molt determinant el futur real del país en properes generacions.

Nous actors polítics, posicions més extremes, arguments rupturistes amb l’actual model de relació amb Espanya…

A l’espai “Visió de Conjunt” d’avui dissabte del maneres de viure volem explorar cap on va Catalunya, quins són els trets que des d’un punt de vista general i més enllà de les interpretacions ideològiques o partidistes, atorguen valor i transcendència a les properes eleccions autonòmiques; comicis que molts creuen estaran marcats per un important nivell d’abstenció.

I per parlar de tot plegat ens acompanya JOAN MANEL PERDIGÓ, periodista de llarga trajectòria en l’àmbit de la informació política. Actualment treballa al Periodico de Catalunya. Perdigó explora el futur de la premsa en aquest mon canviant.

En aquest punt de la conversa volem afegir una nova veu a la visió de conjunt; FERRAN REQUEJO, catedràtic de ciència política a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Ha publicat diferents llibres de reflexió sobre el sistema polític i el model d’estat.

tito ramonedaAvui sabrem quines són les debilitats musicals del cofundador i director de la promotora de concerts The Project, Tito Ramoneda, de 48 anys, que ha organitzat més de 5 mil concerts en els 20 anys que fa que existeix. És, doncs una de les promotores de concerts més importants que hi ha a Barcelona, que també es dedica a representar artistes com Chucho i Bebo Valdés, Teresa Salgueiro o Wim Mertens. També promou algun dels grans festivals que es fan a la capital catalana com ara el Festival de Guitarra de Barccelona, el De Cajon, Els Grans del Gospel o el Festival Internacional de Jazz de Barcelona que d’aquí pocs dies inundarà de bona música la ciutat. Viu per la música, en gaudeix i fins i tot s’atreveix a fer-ne.
Tito Ramoneda ens proposa Agua’s de março, d’Elis Regina i Antonio Carlos Jobim.

DSC03090Al Maneres de viure, els dissabtes, parlem de fútbol.
Ho fem a partir de Maneres de viure.

Dues maneres de viure totalment diferents. Reflexions a partir del relat de dos personatges. Un nómada, l’altre sedentari.

Pep Guardiola, el noi de Sampedor, aquell que tot ho ha fet a casa, fidel als colors i a una filosofia de joc…

I per altre banda el mercenari perfecte, Mourihno el nomada, l’home volta el mon per triomfar, deixant empremta.

Com deia la setmana passada Juan Villoro, dues formes de veure el mar. Una per marxar. L’altre per tornar…

Guardiola versus Mourihno, dues personalitats antagòniques que viuen amb intensitat i passió la seva feina; el fútbol.

Un, el portugués, sacrificant la bellessa per assegurar un resultat. El català entenen la bellessa com una forma per aconseguir el triomf.

Ens interessa el fútbol. Ens agrada. Ens apassiona. Però el volem observar mirant el mar. A partir d’allò que expressen, més enllà del futbol, Guardiola i Mourihno.

Són les cròniques a peu de gespa…que signa cada setmana l’escriptor Juan Villoro.

luz“Felicitat no és fer el que un vol sinó voler el que un fa”, Jean Paul Sartre; “la meva felicitat consisteix en que se apreciar el que tinc i no desitjo en excés el que no tinc”, Leo Tolstoi; “Existeixen dues maneres de ser feliç en aquesta vida, una és fer-se l’idiota i l’altre ser-ho”, Sigmund Freud…
Ja ho veieu, la felicitat és quelcom diferent per a cadascun d’aquests pensadors i per a vosaltres QUÈ ÉS LA FELICITAT?
Aquesta és la pregunta desconcertant que avui ens formulem. Escoltem els oients i en parlem amb la psicòloga LUZ COLBERT.

Josep Muñoz ens ofereix cada setmana uns instants per a la reflexió al voltant de la necessitat de trobar temps per pensar. Per pensar amb temps. Per buscar punts de diàleg de conversa. De trobada i posada en comú.
Certament hem perdut aquesta capacitat, sobre-estimulats i sense temps. Silenciats moltes vegades davant una pantalla en temps de convivència familiar, per exemple.
Parlem pocs les famílies, amb els fills. Parlem poc amb els amics, poc amb els veïns, pocs amb els companys de feina, poc o gens, amb anònims amb qui compartim espais o mirades.
Ara que estem, en teoria, més comunicats que mai.

La societat de l’alta velocitat evoluciona molt més ràpid que el pensament, que la creació de pensament. D’aquelles reflexions útils i de consum massiu generades a partir de fets quotidians ,que ens ajudin a interpretar allò que passa al voltant nostre.
Polítics, intel.lectuals, comunicadors… tothom sembla desconcertat per les lleis d’un mercat que ho devora tot i que ens deixa sense arguments. Moltes vegades ens deixa en silenci absolut sense capacitat de resposta.
Avui volem observar aquesta realitat per generar un temps de conversa amb un filosof que més enllà el seu treball docent o intel.lectual manté un contacte directe amb els mitjans de comunicació per interpretar la quotidianitat a través del pensament filosòfic. Descobrim la manera de viure i pensar del filòsof Manuel Cruz.

Transitar a gran velocitat per la vida ens fa perdre els detalls. L’alta velocitat creua el país d’un extrem a l’altre, tant sols aturant-nos en aquelles estacions que decidim convertir en grans referents informatius. Parades breus. Quan més breus, millor. No hi ha massa temps per rés en aquest trajecte per la realitat.
I de nou l’alta velocitat fins a la següent estació del recorregut.
D’aquest manera el viatger prefereix fixar-se en la pantalla del seu portàtil, en la pel.lícula que ofereixen per tot el passatge o simplement tancar el ulls fins al final del trajecte. L’alta velocitat desdibuixa el paisatge i mirar per la finestra ja no és un al·licient.
L’alta velocitat ens escurça el temps però ens difumina els detalls.
Volem projectar una reflexió serena i de fons sobre l’actualitat. Observar els detalls per construir una opinió que ens esperoni el pensament. Per això cada dissabte mirem l’actualitat des de la finestra d’Antoni Puigverd

La diada d’avui estarà molt marcada per la convocatoria electoral. Des de primera hora es viuen els actes oficials tradicionals. A partir de les 11 el gran acte institucional al Parc de la Ciutadella, amb la llengua i la seva diversitat com a eix vertebrador. De la diada de l’11 de setembre en parlem amb el president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach.

En Ramon té 59 anys. És peixater a Badalona. Explica que quan va dir-li al pare que no volia estudiar, que volia dedicar-se al negoci familiar de vendre peix, el seu progenitor va considerar oportú deixar-li clar que la feina era més dura del que podia imaginar.

En general, els pares, sempre volen una millor vida pels seus fills i estudiar, era, fa dècades, oferir un futur segur. Estudiar; allò que no tu, no havies pogut fer. Ara estudiar no és garantia de rés.

Finalment el Ramón va ser peixeter i moltes més coses a jornada partida. Com ell diu la vida són étapes. I cal estar en moviment buscant aquell punt de benestar que et fa caminar sense pressa però sense pausa per la vida. Fins i tot a les portes de la jubilació.

En aquest context precipitat necessitem temps per descobrir el temps. Un oasi de pensament que comencem a explorar gràcies a parar atenció aquí i allà: ressenyem les observacions resultants, plantegem sengles qüestions estimulants i esmolem el senderi amb l’exercici compartit d’enraonar, altrament conegut com a diàleg. No en va Ramon Llull augurava taxatiu que: “Pensar per un mateix és l’únic projecte a la vida”.

Josep Muñoz ens ofereix cada setmana uns instants per a la reflexió al voltant de la necessitat de trobar temps per pensar. Per pensar amb temps. Per buscar punts de diàleg de conversa. De trobada i posada en comú.