From the daily archives: "diumenge, setembre 5, 2010"

Cada diumenge la professora de filosofia Carmen Gallego ens proposarà una escena coneguda d’una pel.lícula i ens convidarà a descobrir allò que s’hi amaga i a analitzar un dels temes que planteja la cinta. Els oients hi podreu participar dient-hi la vostra a través del telèfon, el 93 508 0808 el correu electrònic, maneresdeviure@comradio.com i el facebook, facebook.com/maneresdeviure.

Avui iniciem la secció amb la pel.lícula “Los puentes de Madison” estrenada l’any 1995 dirigida per Clint Eastwood i protagonitzada pel mateix Eastwood i per Meryl Streep. L’actriu va estar nominada a l’óscar a la millor actriu d’aquell any i la pel.lícula va tenir tres nomínacions: dues als Globus d’Or a la millor pel.lícula dramàtica i a la millor actriu dramàtica i també una nominació als premis Cèsar a la millor pel.lícula estrangera.

L’escena escollida d’aquesta pel.lícula que analitzarà la Carme Gallego és aquella en què el personatge que interpreta Meryl Streep decideix que no abandona la seva família per marxar a viure amb el fotògraf a qui dóna vida Clint Eastwood. El dilema que se li planteja a la protagonista entre l’amor familiar i l’amor passional serà el que posem avui sobre la taula.
images-1

Molts experts s’esforcen a dir que la crisi tindrà efectes positius que ens servirà per replantejar-nos les nostres vides i encarar-les millor… El que tenim davant nostre no és massa esperançador, la taxa d’atur arriba al 20%; els menjadors escolars no donaran dinars a tants nens; la taxa de natalitat a disminuit per primera vegada en molts anys i les escoles també noten que la crisi ha dissauadit molts immigrants perquè no hi haurà tanta multiculturalitat a les aules… Un sentiment de resignació i desànim impregna moltes parcel.les de la vida quotidiana… i és fàcil que la crisi crei estats d’angoixa, por, desconcert i fins i tot por…

La por, l’estrés, l’angoixa… són estats fruit d’aquesta situació que estem vivint.. són alguns dels efectes psicològics de la crisi…

La Genny Moix és psicòloga, professora titular de psicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre del grup d’investigació en Estrés i salut. Ella ens explica algunes estratègies per plantar cara a la crisi…

Un personatge. Una conversa. Un espai. Un context.
Una estona compartida i recordada en fragments.

Cada setmana ens aproparem a les maneres de viure d’un personatge conegut. Ho farem dialogant pausadament, mentre transitem pels carrers del seu municipi o prenem un cafè en la taula d’un bar habitual. Parlem de la vida, de les vides, de la i de la professional. Escoltem confidències, YouTube Preview Image reflexions més que no pas respostes. Ens deixem portar. I després de l’estona compartida, un comiat, un adéu i una entrevista fragmentada que ens explicarà Maneres de viure.

Avui diumenge el primer lliurament de la conversa compartida a Sant Andreu de Llavaneras amb el cantant Moncho.

Només algú que estima pot parlar d’aquesta manera d’un altre. Una mare que parla del seu fill amb tendresa però sobretot amb coneixement de causa perquè les mares són les que coneixen millor els fills fins i tot més que ells mateixos. Al MANERES DE VIURE volem trobar espais de sensibilitat i ens ha semblat que parlar amb mares de persones que han excel.lit en diversos àmbits és una bona manera de fer-ho…

Sobretot perquè les mares pateixen, s’emocionen al costat del fills… veient-los créixer, escollinnt camins, orientant-los …

Mares d’esportistes, artistes, científics, gastrònoms, polítics … gent que ens sembla que han fet carreres molt interessants que sovint apareixen als mitjans de comunicació per explicar el què fan i per què ho fan … i a tot això nosaltres hi afegim un plus: la mirada que ens aporten les mares d’aquests personatges.

Avui amb la Montserrat Vilaplana, la mare del Mag Lari
images-2

Cada diumenge en Rafael Vallbona aportarà la seva mirada sobre el país per descriure’ns les maneres de viure locals que hi ha a diferents indrets de Catalunya.

Que els nostres patrons de vida estan en plena transformació és una evidència. Com seran en el futur és un altre tema.

Aquesta és la pregunta que ens farem cada diumenge uns minuts abans d’acabar el programa. Intentarem posar la mirada sobre el territori per donar unes quantes pistes, veure com érem i com som i cap a on anem.

Per començar, avui ens descriu com és i cap a on va un racó de la gran Barcelona metropolitana on hi vivim el 60 per cent de la població de Catalunya: el barri de la Verneda.

Som del parer que sumant, és a dir, compartint experiències i problemàtiques se superen millor les adversitats. Moltes persones recorren a associacions, grups i col.lectius per intentar trobar resposta als seus neguits. I aquests col.lectius volem que tinguin veu en aquest programa. Tot seguit descobrirem com un programa de ràdio pot ajudar a la integració a persones amb alguna malaltia mental.

En Jaume Vidal és el president de l’Associació de Salut Mental del Baix Llobregat Sud. Va arribar a l’Associació fa 5 anys i des d’aleshores es dedica a treballar perquè persones amb malalties mentals i els seus familiars trobin un espai per compartir experiències.

Té 59 anys ha estat professor de llengua catalana en un Institut de Secundària. Fa 8 anys li van donar la incapacitat i per omplir el seu temps lliure i fer contenta la família fa 5 anys va començar a participar en les activitats que organitza l’Associació.

Treballar el divertia i el distreia ara es distreu col.laborant al programa de ràdio ESPAI 3. No és la primera vegada que fa ràdio. Als anys 80 ja havia fet el programa GESTA on entrevistava personatges que havien excel.lit en el món de la cultura de Cornellà.

Té 54 anys era tècnic d’IBM, es dedicava a reparar ordinadors fins que fa 24 anys va caure malalt i li van donar la incapacitat total. Des de fa 4 anys participa en les activitats que fa l’Associació de Malalts mentals on va conèixer en Jaume Vidal i el va animar a fer ràdio.

L’Alícia té 43 anys acabats de fer i des de l’adolescència conviu amb transtorns mentals. Aquest any ha acabat Ciències empresarials. va conèixer en jaume a través de l’Hospital de dia de Sant Boi i des de fa tres anys participa en els programes de ràdio amb els seus companys.- A més a més també col.labora en un programa de cinema que dirigeix en Jaume… La ràdio li agrada però sobretot li agrada pensar que la seva experiència pot ajudar altres persones que com ella han de conviure amb una malaltia mental.

En aquesta societat en procés de canvi, l’educació és un element fonamental per escriure el futur. Les transformacions i els canvis estant afectant el món educatiu, situant-lo en un espai d’incertesa i d’inseguretat.

Les coses canvien a gran velocitat i els processos de transformació de la realitat són molt més lents.

L’escola intenta adaptar-se als canvis. Però sovint els canvis van molt més ràpid que la capacitat d’adaptació dels docents i de les estructures que els acompanyen en l’art d’educar.

La setmana vinent comença un nou curs. Noves expectatives, noves il.lusions… Mirar atentament el món educatiu, l’espai escolar, és descobrir un univers de vida i possibilitats.

Cal fixar-s’hi per descobrir els detalls i les formes que configuren aquest territori ple de material sensible. D’homes i dones en procés de formació.

A Maneres de viure no podíem obviar aquest espai de reflexió i de canvi. Ens interessa l’escola, el món educatiu però sobretot els adolescents. Aquest període complex, delicat, de canvi i transformació, que sovint presenta formes dures a les aules de molts instituts i escoles.

L’adolescència és un període complex, un esclat hormonal, un punt d’efervescència que ben o mal gestionat resulta fonamental en la vida de les persones.

Cada setmana, el SOMRIURE DE PLATÓ, amb l’ex-professor de Secundària JUAN SANCHEZ ENCISO ens orientarà en l’art d’educar i ens trencarà imatges i prejudicis al voltant de l’adolescència.

Avui sabrem com gaudeix de la música una de les persones més vinculades amb el món musical a nivell empresarial de casa nostra, Joan Mas. La seva empresa, Mas i Mas aglutina algunes de les sales de concerts i locals més emblemàtics de Barcelona com ara el Jamboree, La Cova del Drac i el Tarantos, tots ells casa i bressol d’artistes de renom nacional i internacional. També és director del Festival Mas i Mas que cada mes d’agost des de fa 8 anys ofereix una programació de concerts per les nits d’agost a Barcelona. Un clar exemple, el seu, de com convertir una passió personal, la música, en un negoci de referència.

Un dels generes periodístics que dona vida als mitjans de comunicació, premsa, ràdio i televisió són els opinadors. Persones d’àmbits diversos que comparteixen taules o columnes als mitjans i que opinen sobre la realitat que els envolta. Sobre allò que és notícia. D’opinadors n’hi ha de tots els colors. De totes les sensibilitats. De tendències i ideologies diverses. L’opinador o el tertulià habitual, té una alta responsabilitat, de la que potser de vegades no n’és prou conscient. La seva opinió genera opinió, marca tendències i expressada amb major o menor vehemència, influeix en el pensament d’aquells qui els segueixen. Si més no, un opinador o tertulià, juga aquest rol, en alguns mitjans de comunicació i programes, elevat a la categoria de pur espectacle.

El Maneres de viure disposarà cada setmana d’un grup de tertulians, però ocasionals. Persones de procedència molt diversa, que hem anat coneixent al llarg del camí professional i que tenen prou opinió per accedir a la categoria de Tertulians ocasionals.

Avui els nostres tertulians ocasionals són.

ROSA GIL, és l’ànima del restaurant Casa Leopoldo per on han passat intel.lectuals de tota mena i on Vázquez Montalbán va donar vida a un dels seus personatges més coneguts Carvallho. El raval sense casa leopoldo no seria el mateix i la Rosa conscient d’això ha estat una activista d’aquest barri i tot i les tentacions d’abandonar encara avui treballa perquè la vida al seu voltant sigui digne. Té el cor dividit entre la “seva” Barcelona i Lisboa on s’hi deixa caure de tant en tant.

LLUIS PARÉS, pagés del Baix Llobregat, de Sant boi de Llobregat. Un pagès compromès, vell lluitador per mantenir viva l’activitat agrícola en aquesta zona de la Gran Barcelona. Un enamorat de la terra i dels trens.

MANUEL FERNÀNDEZ, treballador social, artista, referent al barri de la Mina de Sant Adrià de Besòs. Gitano compromès.
Un home que de la bondat i el treball ha fet un instrument per canviar la realitat del seu barri i de la seva gent.

gossos okHi ha moltes maneres de viure la música. D’entrendre-la i vincular-la amb aspectes diversos de la nostra vida. Lligar la música a unes paraules per construir una canço, per expressar un sentiment. Música i paraules que com un rotatori sense fi, fan brollar noves paraules, que esperonen nous sentiments que generen noves emocions. I així, pels segles dels segles, alimentant el cor i l’esperit.

Paraules i músiques que en una llengua ens alimenten i ens inspiren.
Reflexions de Gisela Puntí, unint musica i paraules. Avui amb la cançó Dia del grup Gossos.

En Jaume és bomber, per tradició familiar, però també per vocació. Només cal escoltar-lo per percebre la intensitat amb la que viu la seva feina. Vocació de servei.

Té 54 anys i espera la jubilació propera com un espai per viure la vida sense les tensions de la feina. Les seves inquietuts el motiven a veure aquest periode com un ple espai d’oportunitats.

Conviure amb el risc de forma diaria comporta percebre la linia que separa la vida de la mort, d’una forma distinta. La vida continua després d’un mal pas. No hi ha altre remei. I en Jaume, sap de que parla.