Arxiu per a la categoria ‘1997-1998’

DSCF0072 bLa ràdio novel·la a Les tardes amb Elisenda Roca

El programa Les tardes amb Elisenda Roca va emetre una sèrie de ràdio novel·les que des del Bloc dels 15 anys de COMRàdio hem volgut recuperar. La primera portava com a títol “Ni cinc” i estava escrita pel Xevi Aranda.

Us convidem a escoltar la delirant història de l’Amèlia Viladevall i el seu marit, Jordi Romaguera, una relació sentimental que va començar per la falta de liquiditat de l’Amèlia.

Mai no hem de confondre amor amb necessitat, això sembla que ens vulguin dir els personatges d’aquest conte ple d’ironia i sentit de l’humor. Si voleu passar una bona estona, no perdeu punt d’aquesta ràdio novel·la que es va emetre a la sintonia de COMRàdio dividida en dues entregues, concretament al programa que dirigia i presentava l’Elisenda Roca les tardes a la COM.

2010_10_06_14_09_460001 b

21 d’abril de 1998. Carme Riera visitava Els matins amb Josep Cuní

L’escriptora mallorquina Carme Riera compartia micròfons amb Josep Cuní i Ferran Monegal per parlar del seu darrer llibre, “Temps d’una espera”, als estudis de COMRàdio. L’obra que acabava de publicar era la reproducció d’un diari íntim que havia escrit quan estava embarassada de la seva filla; el seu propòsit era deixar un recull de les seves experiències durant aquella etapa perquè la seva filla el pogués llegir amb el pas dels anys.

De les seves reflexions personals, femenines i feministes, i de l’aventura que va suposar escriure aquest diari que inicialment no pensava publicar, en va donar detalls l’escriptora Carme Riera al llarg d’aquesta entrevista.

Reviure el seu segon embaràs li feia pensar amb certa nostàlgia que el temps passava inexorablement. Nosaltres hem volgut rememorar avui aquesta conversa, que es va produir ara fa 12 anys.

19980415 Cuní b

L’escriptor i polític Jorge Semprún era de visita a Barcelona amb motiu de la diada de Sant Jordi, on havia estat convidat per presentar el seu llibre “Adiós, luz de veranos”. Del seu llibre, i també de l’ofici d’escriptor, en va donar detalls el convidat al fil de les preguntes del Josep Cuní, director i presentador dels Matins a la COM. Us recomanem que escolteu aquesta entrevista plena de referències al final de la Guerra Civil o “nuestra guerra” -com explica el Jorge que acostumaven a anomenar-la- i a l’exili que va viure amb només quinze anys.

Semprún explicava que en el temps que va exercir de Ministre de Cultura del govern de Felipe González va ocupar un pis en funció del seu càrrec que estava al davant de la casa on va viure a Madrid durant la seva infantesa. I com una imatge proustiana, això va fer que es replantegés la necessitat d’escriure sobre aquells anys. La memòria dels seus pares, especialment de la seva mare, que va morir quan ell tenia tan sols vuit anys, hi era present al llibre que acabava de publicar.

“Hi ha valors més importants que la vida -deia el Jorge en aquesta entrevista- com és la llibertat, i hem d’arriscar la vida per mantenir aquests valors. Del contrari la humanitat no hagués pogut progressat”.

Podeu escoltar aquí l’entrevista sencera, que va tenir lloc el 24 d’abril de 1998.

Guillermina Motta

Jordi Garcia Soler, conductor de l’espai Cançons al vent a la COM, estava acompanyat al programa del 27 de setembre de 1997 per la Guillermina Motta. Volem recordar avui la selecció musical elaborada per la cantautora, amb peces fonamentals com “C’est si bon” interpretada per Louis Armstrong, “Tocando fondo” de Silvio Rodríguez o “Pecado” en la veu de Caetano Veloso. La convidada va explicar com el seu pas per la facultat de filosofia havia canviat el decurs dels esdeveniments: allà va conèixer el Xavier Serrahima, la persona que la va animar a cantar i li va presentar el Quico Pi de la Serra. Va ser així com es va introduir en el grup “Els Setze Jutges”, amb membres tan il·lustres com el Joan Manuel Serrat.

Records a les seves primeres cançons -“La tardor” i “La eternitat”- amb forma de poemes existencialistes, molt típics de l’edat i de l’època, es van anar succeint. Temes com “Johnny fes-me mal”, “Ja ho veus” o “M’agrada la gent que dubta” ens permetien tornar a descobrir la gran veu de la Guillermina Motta.

Podeu acompanyar-nos en aquest recorregut per la trajectòria vital i sentimental de l’artista.

Albert Guinovart

Al programa Els matins amb Josep Cuní del 22 de maig de 1998 el músic i pianista Albert Guinovart compartia micròfons amb l’Albert Monegal i el conductor del magazín matinal a COMRàdio, Josep Cuní.

Guinovart va parlar de la seva faceta com a compositor de les sintonies que diàriament es colaven a les llars de milions de telespectadors a través dels primers serials d’èxit que va fer TV3. Les músiques de “Nissaga de poder”, primer, i més tard de “Laberint d’ombres”, havien donat a conèixer el seu talent com a creador de bandes sonores.

Deia l’Albert que la gent no estava acostumada a sentir sintonies elaborades per una persona amb formació clàssica. Ell creia que qualsevol música per a televisió havia d’emprar músics i fer-se bé. Va parlar de les seves influències, provinents majoritàriament dels serials nord-americans que li havien marcat de jove, però també de la música francesa. En el cas de la sintonia de “Laberint d’ombres”, el convidat va explicar que l’Orquestra Simfònica del Vallès havia interpretat la peça voluntàriament, sense cobrar res. Ferran Monegal va quedar bocabadat davant d’aquest fet, ja que no entenia com un producte televisiu d’èxit no podia derivar part del seu pressupost per pagar la feina dels músics.

De la seva predilecció per l’obra de Gershwin i de la música com a vehicle per expressar els sentiments van parlar plegats en aquesta estona de ràdio; podeu tornar a escoltar-la aquí.

20000127 Cuní

El prestigiós historiador i hispanista nascut a Liverpool havia vingut als estudis de la COM per parlar en directe als micròfons del programa Els matins amb Josep Cuní. Preston, que acabava de publicar el llibre “La política de la venganza: el fascismo y el militarismo en la España del siglo XX”, va presentar la figura de Franco com la d’un militar molt conservador: la gran ambició de Hitler era un Reich que durés 1.000 anys, però això es quedava petit als ulls del dictador espanyol, que aspirava en realitat a un règim etern. L’interès de Mussolini i Hitler per Espanya tenia a veure amb un equilibri en el balanç del poder; ells volien acabar amb l’hegemonia anglofrancesa de les relacions internacionals, i en aquest sentit Espanya era un gran valor geoestratègic.

Quan Preston va arribar al nostre país a finals dels ’60 va quedar molt sorprès de la dreta tan obtusa que hi havia al govern. La dreta ara s’ha europeïtzat molt i es molt més civilitzada, comentava. Josep Cuní va preguntar al convidat per la seva visió sobre aquella Europa governada, l’any ’97, per partits de tendència conservadora. La Teresa Pàmies s’afegia a la conversa per compartir les seves impressions personals al respecte.

Us convidem a participar activament en l’apassionant tasca de conèixer i entendre la nostra història més recent. Era Els matins amb Josep Cuní del 3 de desembre de 1997.

Carrera bisbe 01matins

El bisbe auxiliar de Barcelona, Joan Carrera, va visitar els estudis de la COM el 12 de febrer de 1998 per parlar amb l’equip del magazín que dirigia i presentava Josep Cuní en aquesta casa. La qüestió fonamental que va centrar la conversa era si l’Església havia de demanar o no perdó per la postura que va adoptar durant la Guerra Civil Espanyola. A la pregunta del Josep Cuní de si hi havia motius perquè l’Església demanés perdó, el convidat va afirmar que, evidentment, s’havien fet coses mal fetes. En la seva opinió encara era necessari buscar una reconciliació, tot i que creia que aquesta línia no era compartida pels seus companys de cúria de la resta de l’Estat.

Joan Carrera va parlar de la connivència entre Església i poder. Durant els últims  anys del franquisme el règim va usar l’Església: Franco va portar a terme una lluita aferrissada perquè es firmés un pacte de col·laboració amb les institucions eclesiàstiques. Aquest acord era en sí mateix una carta de presentació del règim a Europa. De tot això, i també de la seva propera visita al Vaticà, va parlar en aquesta entrevista que tenia lloc mesos abans de la seva mort. Ara ja fa dos anys que el Joan Carrera ens va abandonar (va morir el 3 d’octubre de 2008). Des de COMRàdio volem retre el nostre particular homenatge a la seva persona tornant a escoltar aquesta conversa.

19991015 Josep Cuní

Els matins amb Josep Cuní tenia com a convidada l’Esther Tusquets al programa del 2 de desembre de 1997. L’Esther acabava de publicar la novel·la “Con la miel en los labios” (Ed. Anagrama), una història d’amor entre dues noies que tenia com a rerefons la Barcelona antifranquista dels anys ’60 i principis dels ’70.

La veu inconfusible de l’Edit Piaff entonava el “Je ne regrette rien”. Amb aquesta melodia de fons la convidada recordava amb emoció que havia estat testimoni de l’última actuació d’aquest símbol de la chanson française: va ser a l’Olympique, tan sols un mes abans de la seva mort. Físicament estava feta un desastre, però era magnífica i tenia una força impressionant, ens explicava l’Esther. Josep Cuní comentava que, després de llegir la novel·la, tenia la impressió que la seva línia narrativa era molt proustiana; l’escriptora reconeixia que la base del seu llibre era la interioritat dels personatges, i que si se l’havia de relacionar amb un dels grans escriptors, segurament hauria de ser amb Marcel Proust. Les històries explicades oralment es trobaven, per a ella, molt a prop de la novel·la escrita.

Del seu estil literari i dels ingredients que havia utilitzat per composar aquesta història d’amor romàntic i desmesurat -de la qual el Cuní en va seleccionar alguns fragments- van parlar als Matins a la COM.

Us deixem amb la conversa que van mantenir tots dos.

20000114 J.Cuni b

L’emissió d’Els matins amb Josep Cuní del 14 d’octubre de 1997 comptava amb la presència de l’ex ministre de l’Interior i diputat del PSOE en aquell moment, José Barrionuevo. El convidat visitava els estudis de COMRàdio i s’expressava amb molta tranquil·litat en un moment de màxima tensió política  arran del judici pels GAL i per un cas de malversació de fons públics. Barrionuevo creia que hi havia gent que es podia considerar hipocondríaca social, tan obsessionada com es trobava amb els aspectes negatius de la vida. No era el seu cas: per fortuna sabia valorar tot el que havia aconseguit i no era susceptible de caure en el pessimisme.

Pel que fa a l’acusació que gran part de la societat dirigia contra ell, sospitós en aquell moment d’haver robat capital públic, explicava que sempre havia viscut del seu treball. Josep Cuní li deia que es feia difícil de creure que un ministre d’Interior no estigués al tant de tot el que passava al seu voltant. Barrionuevo s’excusava dient que el fet de ser ministre no el feia més perspicaç. Però, és possible que tot un ministre quedi aïllat pels seus subordinats? Com havia pogut enganyar Roldán als membres del PSOE amb el seu currículum? El director i presentador d’Els matins a la COM, Josep Cuní, intentava entendre, per acabar formulant la pregunta “creu que el condemnaran?”.

Podeu tornar a escoltar, amb la perspectiva que ens atorga el decurs del temps, aquesta entrevista sencera.

El Dia_Elisenda Roca_01.03.2010

A Les tardes amb Elisenda Roca rebien la visita de Santiago Segura, abans de dirigir la seva primera pel·lícula Torrente, el brazo tonto de la ley. Fa 12 anys s’estava creant un nou personatge del món de l’espectacle. L’acompanyava a l’entrevista l’actriu Neus Asensi.

Vídeo

laxarxaradio

    Etiquetes